Cerca de notícies

Enquesta

Avançant esdeveniments

17/5/2003 |

 

Tot és qüestió de punts de vista. No hi ha dubte que, més enllà de les seves profunditats musicals, dramàtiques i/o intel·lectuals, l'òpera és un gènere ben apte per al pur entreteniment. D'això en sabien molt al París decimonònic, amb un públic amant del gran espectacle. Vist des d'aquest prisma, Hamlet, d'Ambroise Thomas, estrenat el 1868, és un títol amb una fusteria operística impecable, amb melodies agradables, cors brillants, tocs exòtics d'instrumentació (amb la presència de saxòfons), bones oportunitats de lluïment per als solistes i, evidentment, tractant-se de París, l'imprescindible ballet. Un entreteniment de qualitat, en definitiva.
Però al mateix temps, aquest Hamlet és un disbarat monumental. Donar-ne la culpa als llibretistes Michel Carré i Jules Barbier és ja un lloc comú. La simplificació que van fer de l'argument és, fins a cert punt, lògica, i el nou pes atorgat a la figura d'Ophélie lliga amb la sensibilitat romàntica i el seu gust per les heroïnes virginals destruïdes pel destí. Menys defensable és el final feliç en el qual Hamlet no mor pas sinó que, després d'acabar amb Claudius (amb molta ajuda del fantasma del seu pare), és aclamat com a nou rei de Dinamarca. Fins i tot oblidant-nos de Shakespeare, que ja són ganes d'oblidar, el tràgic argument (perquè Ophélie sí que mor) no rep més que música charmante, que acarona l'oïda però mai penetra en l'esperit.
Quedem-nos, doncs, amb l'accepció d'òpera com a simple espectacle. Ara bé, pocs teatres hi ha avui en dia que estiguin en condicions de reviure els fastos de l'Òpera de París de mitjans del XIX. El 1996, el Grand Théâtre de Ginebra estrenava una nova producció que aquesta setmana ha arribat a la Royal Opera House de Londres (comentem la segona representació, el dia 15) i que, després de la visita de La Monnaie de Brussel·les, obrirà la pròxima temporada del Gran Teatre del Liceu. Una oportunitat, per tant, per avançar esdeveniments i preveure el que vindrà. El muntatge de Moshe Leiser i Patrice Caurier compensa la poca densitat d'una música que prima els colors pastel per sobre de les ombres amb una posada en escena tenebrista, és a dir, amb una il·luminació que tendeix a la foscor i a amagar les cares dels participants. L'ambientació decimonònica no molesta, com tampoc molesten els dos grans murs mòbils que serveixen de decorat (esperem que els seus desplaçaments siguin més silenciosos al Liceu), però d'espectacle pròpiament dit n'hi va haver poc (com ja és de rigor en els depauperats temps que corren, el ballet va caure a cop de tisora).
Des de bon començament, queda clar que el príncep dels dubtes és diferent de la resta de la cort: és l'únic que no porta els cabells llargs. Bé, sí, el seu capteniment melangiós també hi contribueix. Més enllà d'això, la direcció escènica no és que fos molt rica en idees. Les diverses aparicions del fantasma generaven més rialles que estupor i, potser amb mala consciència shakespeariana davant la natura de l'òpera de Thomas, van farcir de cossos per terra el final -tot i que no pas tots eren morts- mentre Hamlet, ensangonat, avança cap a l'espectador.

ESPECTACLE VOCAL
Si l'espectacle escènic va ser limitat, almenys el vocal sí que va ser present al Covent Garden, començant per l'Ophélie de Natalie Dessay, que debutava al teatre. La soprano francesa sembla recuperada dels seus problemes de salut i només un registre sobreagut una fracció menys espectacular que abans pot deixar intuir el període d'aturada viscut. Però Dessay ha estat sempre molt més que un simple canari flauta enlluernant amb els seus focs artificials. La composició del personatge va ser modèlica, des de la dolçor de la jove enamorada al duo del primer acte amb Hamlet, fins al dolor pel rebuig posterior del príncep. Esclar que l'epicentre de l'obra és la gran escena de la bogeria -que Dessay va cantar com a propina en el seu recital de debut liceista, enmig del deliri del públic-, i aquí els qualificatius queden curts. Amb un talent dramàtic impressionant, Dessay va fer tota una creació de la verge histèrica, anorreada per la seva frustració sexual (el bany de sang amb què va acabar reforçava aquesta lectura). I tot plegat, amb un cant d'un virtuosisme astorador, prescindint de si la posició en què emetia el so era còmoda o incòmoda. El cronista espera amb impaciència el seu retorn al Liceu.
Al seu costat, Simon Keenlyside, un dels millors barítons del moment, va ser un Hamlet excepcional, per color vocal, intensitat -el final del segon acte, quan Hamlet acusa el rei de ser l'assassí del seu pare, va ser impactant- i capacitat pel matís. Llàstima que a partir d'aquí el nivell anava baixant. Robert Lloyd va ser un Claudius més professional que inspirat, Yvonne Naef una Gertrude excessiva i un punt cridanera, Yann Beuron un desaprofitat Laërte, i Markus Hollop un horror de fantasma, no perquè la seva interpretació de l'esperit fos encertada, sinó pels sons horrorosos que emetia. La direcció musical de Louis Langrée va ser massa esllanguida i no va obtenir de la magnífica orquestra del Covent Garden el seu millor rendiment (el cor va estar més encertat).


MÉS PELEGRINATGE
La nova parada del pelegrí berliozià va ser a l'English National Opera (ENO), que presentava la segona part de Les troyens, The Trojans at Carthage (recordem que a l'ENO tot es fa en anglès). En una època turbulenta per a la institució, amb una forta crisi interna enmig de la remodelació de la seva seu, la representació del dia 14 va ser un bon testimoni de la salut artística de la companyia. Imponderables diversos van impossibilitar que el cronista veiés la primera part de l'èpica obra de Berlioz, el gener passat, però les cròniques avisaven d'un muntatge amb clara intencionalitat política, que traslladava la caiguda de Troia als Estats Units post-11 de Setembre. Richard Jones continuava amb aquesta línia al mateix temps que Nicholas Hytner obria el seu mandat al National Theatre amb un Enric V de Shakespeare que desglamuritzava de forma radical la guerra i la figura del monarca. Però els resultats a l'ENO són una mica més enigmàtics. Els troians-ianquis que arriben a Cartago ho fan carregats de bombes, però, quin equivalent actual tenen els súbdits de Dido? Amb un general amb un pegat a l'ull i un poble que colonitza i fa florir el desert, tal com es veu al primer acte, el referent sembla que és Israel, però mai queda clar. El que sí que és indubtable és l'equivalència entre la Roma imperial descendent dels troians i la Roma actual a l'altra banda de l'Atlàntic, i les conseqüències perilloses del nou imperi: Jones tanca l'obra amb una imatge gegant de la Zona Zero. Un muntatge, en tot cas, que incita a la reflexió.
L'heroi de la funció va ser Paul Daniel, titular de la casa, amb una direcció vibrant però sempre curosa amb els cantants, i amb bones prestacions de cor i orquestra. Susan Parry va ser una Dido més dominant que seductora, John Daszak un Enees de bones intencions derrotades per una veu ben lletja. Els papers secundaris van estar idealment servits per un equip sòlid en el qual destacaven el Narbal de Clive Bayley, l'Hylas de Christopher Saunders i l'Iopas de Colin Lee. Quan l'ENO reobri l'any vinent (el Coliseum tanca portes al juny per a la darrera fase de les obres), Les troyens es farà en la seva integritat. Mmm, potser haurem d'allargar el pelegrinatge.

Xavier Cester
Avui