Cerca de notícies

Enquesta

Susana Rinaldi canta tangos amb una orquestra de cambra

29/7/2005 |

 

La gran dama de la cançó argentina actua al festival de Cap Roig.

El tango pot sonar de moltes maneres. Susana Rinaldi ho demostrarà una vegada més aquesta nit al Festival Jardins de Cap Roig (22.00 hores), acompanyada per l'Orquestra Nacional de Cambra d'Andorra de Gerard Claret, que dirigirà Juan Carlos Cuacci, estret col.laborador de Rinaldi. La proposta es repetirà a Andorra a la tardor, al Festival Narciso Yepes.

"El meu pare es va formar en la música de Vivaldi i la meva mare, molt més jove que ell, era una amant del tango, que escoltava a la ràdio a totes hores. Jo sóc el resultat de tots dos i per a mi és un plaer poder interpretar el tango amb un acompanyament de cordes", explica Rinaldi, elegant dins i fora de l'escenari, acabada d'arribar a Barcelona. La dama del tango ha bolcat la seva vida en la música popular argentina; va estudiar de jove al conservatori i per a ella cantar el tango sense l'etern bandoneó no és cap problema. "La música de cambra ofereix la possibilitat de l'exquisidesa. La corda apel.la permanentment a la sensibilitat i un conjunt preparat acorda i concorda amb alguna cosa que surt directament del cor: l'acord", afegeix.

TOT TERRENY
Abans ja havia adaptat la seva veu de seda a una orquestra simfònica i també s'ha atrevit a barrejar-la amb màquines electròniques per portar el tango a les discoteques. "Ho vaig fer perquè hi ha massa nois i noies que veuen el tango com una cosa anacrònica i que no els arriba. I jo li vull treure al tango tota la solemnitat i tota la pols que porta a sobre per deixar només l'important, el que és genuí, com va dir Cortázar", afirma l'artista, plena de vitalitat i ganes d'explorar.

El seu tango no és ni queixós ni nostàlgic. Les cançons de Rinaldi estan prenyades de denúncia social, una cosa pròpia d'aquest gènere musical. "Hi va haver una època en què l'expressió contestatària es va voler tapar per centrar el tango en la nostàlgia, cosa que detesto", recorda. Una generació d'autores i compositores va recuperar aquest vessant social als anys 70. "Les dones tenen una mirada més àmplia i menys autobiogràfica. Les seves cançons poden ser interpretades tant per homes com per dones". I afegeix: "Res del que jo canto és anacrònic. Tot està escrit demà, és universal".
Rinaldi va tornar al seu Buenos Aires estimat fa pocs anys, desitjosa de participar en el futur del seu país, després de 27 anys d'exili a París, ciutat en què s'havia refugiat després del cop militar del 1976. "Sortir del país em va donar força. París va ser una caixa de ressonància", reconeix l'artista, a qui familiars i amics coneixen com La Tana.

Marta Cervera
El Periódico