Cerca de notícies

Enquesta

Mestres de totes les èpoques

17/7/2005 |

 

Totes les morts de grans artistes commocionen els esperits amb un mímin de sensibilitat, però la recent desaparició de Carlo Maria Giulini ha estat especialment sentida, per les extraordinàries qualitats humanes i musicals del director italià. Tanmateix, a vegades el cronista té la sensació que, amb el record encara fresc de les seves darreres visites a Barcelona, la imatge que es pot tenir de Giulini és un pèl distorsionada, massa dependent del tòpic del director humanista dels seus últims anys en actiu. Per sort, una extensa discografia, en estudi i en directe, permet tenir una imatge més completa d'aquest gran artista. Una recent novetat del segell BBC Music ens va com anell al dit. El dramatisme, la tensió perfectament dosificada des del misteriós inici fins a l'apoteòsica conclusió, aconseguits per Giulini a la Vuitena simfonia de Bruckner, captada al davant de l'Orquestra Filharmonia el 1983, són excepcionals. Com ho són, vint anys abans, el virtuosisme enlluernador i el tremp encomanadís de la Vuitena simfonia de Dvorák.

Un altre mestre antic digne d'admiració és Wilhelm Furtwängler, un dels artistes centrals del segell Tahra, que ara edita un triple àlbum amb gravacions privades fetes al Festival de Salzburg de 1953 i 1954, amb un so més que notable i la presència comuna de la Filharmònica de Viena. Cap dels registres és inèdit, la qual cosa no els treu ni un mil·ligram d'interès: una Novena simfonia de Schubert de gran volada i, sobretot, Der Freischütz de Weber, en què Furtwängler és el guia perfecte per a un viatge a les tenebres més negres del romanticisme alemany. Llàstima que la pobra documentació s'oblidi del tenor encarregat d'encarnar Max (Hans Hopf).

TEMPS DIFERENTS
Sobretot Giulini, en menor mesura Furtwängler, pertanyen a una època en què els artistes tenien la possibilitat de dur davant dels micròfons el gruix del seu repertori. Amb el desori actual de la indústria, molts noms de no poc prestigi han trobat acollida en petits segells independents, més àgils i menys dependents de les grans maquinàries de màrqueting de les multinacionals. És el cas del recentment creat Onyx, tres de les novetats del qual compten amb noms de primeríssima línia. Comencem pel Quartet Borodin, ben conegut a casa nostra, d'enhorabona a causa del 60 aniversari de la seva fundació, amb el violoncel·lista Valentin Berlinsky mantenint-se en plena forma després de sis dècades al peu del canó. Amb l'actual plantilla de la formació, el veterà músic lidera una embolcalladora lectura del Quartet núm. 2 de, com no podia ser altrament, Borodin, acompanyat d'un reguitzell de peces curtes de Txaikovski, Rakhmàninov, Schubert, Webern i de nou Borodin.

Barbara Bonney té una extensa discografia a les seves espatlles, però pocs treballs tenen el risc i la coherència de My name is Barbara, un meravellós passeig per cançons angleses i nord-americanes amb el remarcable Malcolm Martineau al piano. Al costat de noms ja coneguts com Britten, Barber, Copland i Bernstein -encara que amb peces poc prodigades per les nostres latituds-, no és sobrer cridar l'atenció sobre el sedós melodisme de Roger Quilter a Seven Elizabethian Lyrics i els colpidors Three poems of Fiona Macleod de Charles T Griffes. El timbre angelical de Bonney ha madurat de forma magnífica i aquest recital n'és la prova. El darrer disc d'Onyx a comentar el protagonitza Viktoria Mullova en un nou pas de la seva exploració en els criteris d'interpretació històrics. La violinista no podria trobar millor companys de viatge que Il Giardino Armonico i Giovanni Antonini, exemplars defensors de la música de Vivaldi, de qui presenten cinc concerts en una tria que es fa curta, no només per la durada del cedé, també per les ganes d'escoltar durant més estona l'arc electritzant de Mullova.

Fidel a la multinacional que la recolza des del seu juvenil debut fa prop de tres dècades, Anne-Sophie Mutter continua sent una de les estrelles veritables de la música clàssica. Deutsche Grammophon aplega dues gravacions antigues, el Concert per a violí núm. 2 de Bartók i el Concert en re de Stravinsky, amb una novetat absoluta, Sur le même accord, breu peça dedicada a Mutter per Henri Dutilleux, un dels grans mestres veterans de la composició. Si no es tenen les altres dues obres, la partitura del compositor francès bé val la inversió.

El nou doble cedé de Maurizio Pollini no té, en aquest cas, material nou, ja que Deutsche Grammophon ha optat per agrupar les recents gravacions d'obres de Schumann del pianista italià: Davidsbündlertänze, el Concert sans orchestre op. 14, l'Allegro op.8, Kreisleriana i els Gesänge der Frühe. Un festí ben nutritiu amb el romanticisme apassionat i alhora amb un perfecte control intel·lectual del qual sempre ha fet gala Pollini. No deixem aquesta època perquè el Quartet Eroica tanca amb el tercer volum la integral de quartets per a corda de Mendelssohn que ha enregistrat per a Harmonia Mundi. Només cal escoltar les peces aquí reunides interpretades amb rigor pels Eroica per eliminar per sempre qualsevol reserva cap al compositor alemany.

Menys reserves hauria de despertar el nom de Schoenberg, eix del darrer disc d'Accentus, el sensacional cor de cambra que dirigeix Laurence Equilbey. La contraposició entre les versions amb orquestra i a cappella de Friede auf Erden és ben didàctica, tot i que, en el fons, és la segona la que confirma Accentus com una de les millors formacions vocals de l'actualitat (amb quina astoradora facilitat superen les àrdues complexitats de la peça). No menys interès tenen dues obres tardanes de Schoenberg, Dreimal Tausend Jahre i De profundis, mentre que l'Ensemble Intercontemporain sota la direcció de Jonathan Nott completa aquest disc de Naïve amb una àcida lectura de la Simfonia de cambra op. 9.

Ja que estem en l'àmbit vocal, aplaudim la publicació a Naxos d'un cedé de la Capilla Peñaflorida, el grup de Josep Cabré que el cronista va descobrir a la darrera Semana de Música Religiosa de Cuenca. Amb el suport instrumental dels Ministriles de Marsias, el cor basc rescata els Vespres complets de Nostra Senyora de Juan García de Salazar, qui va ser mestre de capella de la catedral de Zamora. Els amants del barroc no quedaran decebuts d'aquest disc, com tampoc no en quedaran de Per un bacio (Harmonia Mundi). Marta Almajano deixa per un moment el barroc hispànic amb què s'ha guanyat una merescuda reputació per abordar, amb la seva veu lluminosa, la monodia italiana del Seicento, amb autors com Barbara Strozzi, Carissimi, Legrenzi o Frescobaldi. Luca Pianca a l'arxillaüt i Vittorio Ghielmi a la viola de gamba són els còmplices ideals d'un disc d'alta volada poètica.

DISC DEL MES
Si Monteverdi és un dels noms presents al registre anterior, és també el protagonista absolut de la nostra màxima recomanació del mes. La Venexiana i Claudio Cavina continuen per a Glossa la seves gravacions de les obres del cremonès amb el llançament del Sisè llibre de madrigals. L'equilibri vocal, la força comunicativa, l'atenció primmirada a les inflexions de text i música són només algunes de les virtuts que el grup italià exposa en aquest meravellós cedé, amb cotes d'ineludible impacte emocional en pàgines com el Lamento d'Arianna o la Sestina (Lacrime d'Amante al Sepolcro dell'Amata). Un disc veritablement magistral.

Xavier Cester
Avui