Cerca de notícies

Enquesta

Aquí no hi ha qui hi visqui

10/7/2005 |

 

Acaba la temporada regular i, abans que preparem el banyador, el flotador i, sobretot, la crema protecció 55 per anar a la platja, el cronista ha d'acabar la feina recapitulant el molt (no pas tot, les hores no donen per a més) que ha pogut escoltar aquest curs i bandejar el menys bo del millor per, un any més, concedir uns premis tan mal dotats com votats a consciència. L'advocació aquest any està en l'única sèrie televisiva de la qual hem pogut veure un parell de capítols sencers i que ha esdevingut tot un fenomen a l'Estat: Aquí no hay quien viva. Amb una comunitat tan variada no és difícil trobar paral·lelismes amb el que hem viscut a l'Auditori, el Palau i el Liceu.

PREMI C/ DESENGANY, 21
Aquest és l'immoble on resideixen els nostres herois, una casa tan moguda com ha estat als darrers mesos l'Auditori, la vivenda de l'OBC. Malgrat tot, si en una hi ha diversió assegurada, en l'altra també hem tingut moments de gran música, com el concert que va dirigir Jesús López Cobos amb una partitura bellíssima, el Paulus de Mendelssohn, exemple d'un gènere, l'oratori, per dissort menys present del que ens agradaria a casa nostra. Aquesta sessió també va ser un dels punts àlgids d'un Orfeó Català en molt bona forma.

PREMI EMILIO I MARIANO
En la singular relació que mantenen el porter i el seu pare al final sempre subsisteix l'afecte familiar, un lligam tan indestructible com la idolatria que pot sentir un públic cap a un tenor en espectacular possessió de facultats. Aquest és el cas de Juan Diego Flórez, qui ja té aquí una parròquia absolutament rendida al seu cant ultravirtuosístic i a la seva presència magnètica. En una temporada rica en tenors (recordem Domingo o Villazón al Liceu, sense anar més lluny), el recital del peruà al Palau de la Música va ser un dels punts àlgids.

PREMI LA PIJA
No deixem pas l'àmbit tenoril, ja que el concert de Ben Heppner al Liceu va ser una altra fita memorable. La pija de la nostra escala és el punt i a part de la comunitat, objecte d'enveges múltiples i alhora subjecte a mil i una crisis sentimentals, laborals i familiars. El cantant canadenc també és un cas especial, un tenor dramàtic que, superades diverses crisis vocals, canta -amb tot el que això comporta- amb una facilitat exultant i un instrument de gran impacte. El pare de la pija crema l'edifici en el darrer capítol de la sèrie, Heppner va incendiar el Liceu sobretot amb una tanda de bisos espectacular.

PREMI BELÉN
És la més miserable d'una colla de miserables, la que té menys sort en l'amor i en el joc, la que sempre s'està queixant. Per descomptat, no hi ha cap intèrpret equiparable a aquesta figura, però l'estimulant recital que Richard Goode va oferir al Palau de la Música pot entrar perfectament sota l'advocació de Belén, perquè les circumstàncies que el van envoltar van ser tan lamentables com la vida de la nostra heroïna: entrada immerescudament pobra i simfonia insuportable de sorolls i mòbils de la part mal educada del públic. Tot i això, el pianista nord-americà, un dels millors exemples de la raça d'intèrprets que posen l'ego al servei del compositor, va donar una lliçó d'estil de la qual només van saber gaudir uns happy few.

PREMI MAURI I FERNANDO
La parella gai de l'escala té, sens dubte, amb els seus lògics alts i baixos, la relació més normal en aquella casa de bojos, tan estreta com la que mantenen Valeri Guerguiev i l'orquestra del seu Teatre Mariinski de Sant Petersburg. Oh meravella, el conjunt rus va ser la primera formació internacional que, en molts anys, oferia no un, sinó dos concerts a casa nostra, a l'Auditori. Quedem-nos amb una altra parella russa, Xostakóvitx i Txaikovski, les cinquenes simfonies dels quals van ser traduïdes amb la seva proverbial energia per Guerguiev.

PREMI JOSÉ LUIS MORENO
Vade retro, diran alguns al veure aquest nom en aquestes pàgines sagrades, no sense raó. Intentar convèncer algú que el ventríloc pot ser responsable d'un producte de qualitat és tan difícil com convèncer els incrèduls sobre la validesa de tocar Bach al piano. Si algú podria fer-ho seria András Schiff, que va signar al Palau unes Variacions Goldberg prodigioses de fluïdesa i claredat, en un viatge musical sublim que ens va deixar levitant. I encara no hem baixat del núvol.

PREMI LA HIERBAS
La més alternativa de la comunitat i alhora una de les més neures del grup és alhora de les poques que a vegades diu veritats com una casa de pagès com si res. Dins d'unes programacions cada cop més adotzenades (ja tindrem ocasió de parlar de la pròxima temporada), la proposta de la Simfònica de San Francisco i el seu titular, Michael Tilson Thomas, va ser tan diferent com altament nutritiva, tres compositors del segle XX servits per una de les millors centúries nord-americanes -sempre tan cares de veure a l'altra banda de l'oceà-, d'una unanimitat gairebé esfereïdora a l'hora de respondre a les indicacions d'una batuta que va signar un La mer de Debussy que reivindicava la seva modernitat irrenunciable.

Premi Vicenta i Marisa
Dues germanes de certa edat, una tirant a babaua, l'altra passant-se sempre de llesta, les dues sempre lamentant-se de la migradesa de les seves pensions. Els teatres d'òpera de Berlín també es planyen de les retallades a què els obliga el govern, sobretot la Deutsche Oper. Tant és, igual que les senyores garanteixen una benvinguda acidesa a la sèrie, l'orquestra berlinesa manté un nivell envejable, confirmat en el seu concert al Palau de la Música sota la batuta del seu director sortint, Christian Thielemann. Més que un bany, va ser una inundació de Wagner pur el que vam tenir en aquesta vetllada exaltant.

Premi Una miqueta de sisplau
Una de les frases més populars sorgides de la sèrie, introduïda en tots els àmbits de conversa. De la mateixa manera que vagis on vagis del món et pots trobar en qualsevol fil musical Les quatre estacions de Vivaldi. Per sort, encara hi ha músics que es prenen aquesta partitura seriosament i n'extreuen tota la riquesa extrema que ni la seva fama planetària pot amagar. Músics com Fabio Biondi i el seu grup Europa Galante, que van tancar la seva triple (i fantàstica) participació en el Festival de Música Antiga al CaixaForum amb un recorregut vigoritzant per la primavera, l'estiu, la tardor i l'hivern.

Premi Aquesta nostra comunitat
I arriba el moment més esperat, el del màxim guardó de la temporada, que, com ha de ser, està sota l'advocació de la frase més repetida en boca de Juan Cuesta, president de la comunitat. El lector pacient coneix ja les dèries del cronista i no s'estranyarà, doncs, que els honors recaiguin en Mariss Jansons, un dels millors directors del món, i l'Orquestra del Concertgebouw d'Amsterdam, una de les cinc millors centúries del planeta. Combinació guanyadora al Palau de la Música amb un programa sense colorants ni conservants -Petruixka de Stravinsky i la Patètica de Txaikovski-, en el que no va ser un bolo sinó un concertàs. Un plaer. Esperem que l'any vinent en tinguem més.

Xavier Cester
Avui