Cerca de notícies

Enquesta

Gal·licismes austríacs

3/7/2005 |

 

Amb el 70 aniversari del seu überdirektor, Ioan Holender, ben a prop -es fa difícil pensar en cap altre teatre del món que dediqui unes quantes pàgines de la seva revista mensual al panegíric del seu màxim responsable-, l'Òpera Estatal de Viena encara el final de temporada combinant reposicions de luxe amb noves produccions. Entre les primeres, un Parsifal amb Plácido Domingo, Waltraud Meier i la batuta d'un Christian Thielemann abracadabrant -l'accés extraoficial del cronista a aquesta funció memorable ens impedeix estendre'ns més en els epítets admiratius-; entre les segones, un Werther presentat al febrer que ara tornava amb el mateix equip a la ciutat on l'òpera de Massenet va veure la llum.

Andrei Serban no sol ser un director de fiar. Per sort, aquest Werther oferia resultats més estimulants. El relat de Goethe musicat per Massenet es transforma aquí en un melodrama intens, collita anys 50, que podria haver signat perfectament Douglas Sirk: una rossa mal maridada i, tot i així, incapaç de deixar-se arrossegar per l'home que l'adora, al seu torn, admirat sense èxit per la germana de la primera, mentre el marit, tan flegmàtic com implacable, assisteix a l'anorreament final del protagonista.

Hi ha accions paral·leles innecessàries -la noia que deixa el seu formalet xicot per un rebel sense causa-, el simbolisme quatre estacions de l'immens arbre que presideix els quatre actes de l'obra és prou obvi, però, d'altra banda, el tercer acte, amb una Charlotte neguitosa sense saber què fer, fumant, encenent i apagant la tele, amb nàusees d'embaràs -de qui és la criatura?-, i la tensió que crea amb Werther i Albert està ben menada.

Marcelo Álvarez va superar de sobres el mitigat impacte del seu debut aquesta temporada al Liceu amb Rigoletto amb un Werther de gran alè poètic, aguts vibrants alhora que mitges veus suggerents, coronat per un Pourqoi me reveiller? de manual. En el mateix tercer acte on apareix aquesta popular ària el personatge de Charlote agafa la seva veritable dimensió dramàtica, i si bé Elina Garanca pot encara anar més lluny en el retrat emocional d'aquesta dona, la jove mezzo es reconfirma con un dels valors més ferms de les noves fornades, amb una veu rica i embolcalladora acompanyada per un notable bon gust en el fraseig.

Adrian Eröd va donar una apropiada sequedat al seu Albert mentre Ileana Tonca no va treure gaire més del que dóna de si el paper de Sophie. Una altra estrella ascendent, en aquest cas de la batuta, Philippe Jordan, va conduir una versió rica en fluxos i refluxos, opulenta quan convenia i alhora amatent a no cobrir els cantants.

Una parella amb morbo
Tot i que nascut a Berlín, Nikolaus Harnoncourt es va criar a Graz i és a la capital de Caríntia on el fundador del Concentus Musicus Wien té un dels seus feus artístics, el festival Styriarte. Una de les ofertes amb més morbo de l'estiu musical era la combinació del nom de Harnoncourt amb el d'una de les òperes més populars del món mundial, Carmen, en una nova producció presentada a la Helmut-List-Halle, una gran nau industrial als afores de la ciutat. Amb una orquestra esplèndida, la de Cambra d'Europa, responent amb alt voltatge a l'estil abrasiu i fragorós de Harnoncourt, la de Harnoncourt, més que una versió reveladora, va ser una interpretació il·luminadora de molts aspectes que queden sovint amagats, en part fruit de l'ús d'una nova edició crítica a càrrec de l'editorial vienesa Hermann. Algunes diferències respecte al text tradicional: Carmen no canta "Prés de ramparts de Séville" en la seva seguidilla, sinó "J'irai dimanche en voiture", mentre que el desenvolupament del fugat que tanca el primer acte i el cor de l'entrada d'Escamillo divergeixen lleugerament. Petiteses sense transcendència, sobretot al costat del canvi que suposava la direcció d'un Harnoncourt que, quan es posaen mode íntim, deixa astorat pels detalls instrumentals que posa en evidència. El quintet del segon acte i l'ària de la flor van ser dos dels passatges on la mà amorosa de Harnoncourt va fer veritables delícies.

Un tenor mozartià com Kurt Streit tenia al seu càrrec un paper poc adient per a les seves possibilitats, el de Don José. Tot i que alguns aguts li quedaven enrere i la veu no tenia prou cos per als esclats dramàtics, el cantant va saber fer-se seu el personatge amb un cant estilitzat i acurades gradacions dinàmiques. Nora Gubisch sí que té, si no la figura, l'instrument -carnós, penetrant, un pèl curt a l'agut- per ser una Carmen destacable, un potencial no del tot realitzat en una intepretació que no va acabar d'entrar a fons en totes les facetes de la cigarrera. Arpiné Rahdjian va ser una àcida Micaëla i Egils Silins, un Escamillo de carisma limitat. A nivell vocal, les alegries més grans les va donar el Cor Arnold Schoenberg, impecable de precisió tot i les bajanades a què l'obligava la direcció escènica.

Ah sí, el muntatge d'Andrea Breth. Sens dubte la seva proposta faria les delícies dels departaments de dramatúrgia dedicats a vendre la moto de les suposades virtuts intel·lectuals d'allò que, vist a l'escenari, només es una proposta lletja. Excepte el vestit de torero d'Escamillo, Breth fuig de tots els tòpics i situa l'acció en un espai únic presidit per un gran rètol de "Se prohíbe fumar". Soldats, cigarreres i contrabandistes tots uniformats de forma similar, un Don José que sent veus, perseguit per visions de la infantesa, una mena de ritual africà amb un brau esbudellat durant l'havanera que apareixerà en trossets durant la cançó d'Escamillo: d'acord, estem en un món primitiu i alhora alienat, on la lluita de sexes és mortal, llàstima que tot estigués amanit per ridiculeses vàries -el cor de contrabandistes amb tot de ninots de gat- que el cronista va decidir que no valia la pena intentar entendre. Val més deixar-se seduir un cop més per Nikolaus Harnoncourt.

Xavier Cester
Avui