Cerca de notícies

Enquesta

Èxits continuats

3/5/2003 |

 

E l món de la música, en general, es veu bombardejat per una munió de fenòmens puntuals, artistes fugaços que provoquen grans flamarades per extingir-se i ensorrar-se en l'oblit, a l'espera del següent fenomen mediàtic, operaciontriunfista o no, que sadolli no tant els apetits del públic com els de les butxaques de les grans multinacionals. En l'àrea de la música clàssica, fenòmens com aquests, si no absents del tot, són per sort molt menys freqüents, perquè les carreres d'un intèrpret només es poden entendre a partir de la llarga distància, de la progressió pacient i contínua, de la perseverança, l'únic camí que pot portar de la promesa a la grandesa. I, si no, que l'hi preguntin a Montserrat Caballé.
Fa un mes, la soprano feia setanta anys, efemèride aprofitada per Decca per editar un àlbum doble recopilatori, Vissi d'arte. The Magnificent Voice of Montserrat Caballé, títol prou explícit d'una tria, a vegades discutible pel que fa al trossejament d'alguns fragments i amb una edició millorable del llibret, però que no té desperdici de principi a fi. Una debilitat del cronista: l'ària d'I masnadieri, de Verdi.

PIANO JOVE
La sèrie Debut de la casa Emi es dedica a publicar registres de joves intèrprets que comencen a despuntar, com és el cas del pianista macedoni Simon Trpceski. El seu recital amb repertori rus ens adverteix ja d'un talent a seguir, sobretot en una inflamada Sonata núm. 5 de Scriabin i una poderosa Sonata núm. 6 de Prokófiev. També joves però ja amb força èxits acumulats a les seves espatlles són Nikolai Lugansky i Leif Ove Andsnes. El nou disc de Lugansky per a Warner Classics deixa, però, una sensació ambivalent. El seu pas pel Concert núm. 1 de Rakhmàninov, ple de passió i poesia, fa que encara desitgem més poder gaudir en directe d'una peça arraconada pels concerts 2 i 3. En aquest darrer, però, la impaciència sembla haver-se apoderat del magnífic pianista rus i la seva lectura no deixa respirar la música del seu compatriota. Sakari Oramo i la Simfònica de la Ciutat de Birmingham són els òptims acompanyants.
Cap retret per a la segona entrega de la sèrie dedicada a Schubert que Andsnes signa a Emi. La combinació d'una de les grans sonates de l'austríac amb una tria de lieder no situats entre els més coneguts (amb textos de Schulze i dels germans Schlegel) es justifica de ple per les bondats musicals dels seus intèrprets. L'optimisme, l'impuls rítmic i anímic de la Sonata D. 850 troben en el pianista noruec un intèrpret privilegiat, alhora que la unió de Ian Bostridge i Andsnes es confirma com una de les més estimulants en l'actual -i riquíssim- panorama liederístic.


ÈXITS DEL PASSAT
La carrera de José Miguel Moreno és un altre exemple del que comentàvem al començament del Quadern. Amb Semper Dowland, semper dolens, Glossa amplia el seu envejable catàleg amb una proposta intrigant, en què Moreno interpreta al llaüt renaixentista una àmplia tria de peces de Dowland acompanyat per Eligio Quinteiro a la tiorba i la gittern. Els comentaris del disc admeten que no hi ha constància històrica que aquestes obres fossin interpretades amb dos instruments, però l'especulació i la fidelitat arqueològica han de rendir-se davant la bellesa que Moreno i Quinteiro extreuen de les seves cordes.
Un altre tipus d'especulació és la que fa Martin Gester. A partir del testimoni d'un violista francès de l'època, el director de Le Parlement de Musique ha recreat per a Opus 111 un concert quaresmal a la Roma de mitjan segle XVII, amb tres esplèndids oratoris de Carissimi, Damnatorum Lamentatio, Historia di Jephte i Felicitas beatorum, envoltats de partitures vocals i instrumentals contemporànies. Un equip vocal més sòlid hauria estat preferible, però Gester i el seu equip deixen bona constància d'una època i una música en què sentiment religiós i seducció sonora no eren excloents.


DARRERS TESTIMONIS
Molt més arcà és el repertori del nou disc de The Rare Fruits Council: si el nom del grup ja ho deixa indicar, el del disc, Rariora & Marginalia (Astrée) no deixa espai al dubte. Algú coneix Böddecker, Von Westhoff o Bovicelli? Només el de Muffat és el nom més conegut per als barrocòfils de pro. Virtuós comunicatiu i electritzant, Manfredo Kraemer i el seu violí als mil colors ens convenç que l'oblit en el qual han caigut aquestes partitures és injustificat.
Definir si els 10 anys de gestió de Gérard Mortier al capdavant del Festival de Salzburg van ser un èxit requeriria molt més que un Quadern. El belga indomable es va acomiadar el 2001 del seu més que benestant públic amb un darrer regalet carregat de mala llet, nocturnitat i traïdoria. Hans Neuenfels va convertir una peça sagrada com Die Fledermaus, de Johann Strauss, en una estripada càrrega de profunditat contra la burgesia austríaca, modificant el llibret segons els seus interessos i amb una posada en escena on només al primer acte ja es poden veure apunts de pedofília i incest. Per alguns, una proposta reveladora; per altres, un cúmul d'horrors (un Orlofsky amb pijama i rastes que brama més que canta, sense anar més lluny), aquesta producció que ara apareix en DVD en Arthaus Musik compta amb una rígida direcció de Marc Minkowski, mentre que entre els cantants destaquen Mireille Delunsch com a Rosalinde i Malin Hartelius com a Adele. Si volen que el cronista es mulli més en la seva valoració, ho farem: aquest Fledermaus és una porqueria, però és molt instructiu veure'l.
Mullem-nos també en la següent proposta: fins i tot els més al·lèrgics a la música contemporània haurien de comprar-se l'Obra orquestral completa de Francisco Guerrero que treu Col Legno, i que inclou la darrera partitura que va acabar abans de morir el 1997, Coma Berenices. El món sonor de Guerrero no admet concessions, és rugós, d'una organicitat al·lucinant, amb onades que creixen i decreixen amb una força irresistible. L'Orquestra Simfònica de Galícia està visiblement al límit de les seves possibilitats, però José Ramón Encinar la sap esperonar amb encert.
Dels arxius de la ràdio austríaca, Andante ha repescat tres simfonies de Bruckner en mans de tres mites de la batuta, amb la Filharmònica de Viena com a col·laboradora immillorable. Karl Böhm, per sort un nom cada cop més revaloritzat després d'uns anys a la baixa en les cotitzacions directorials, signa una Setena (1976) d'un lirisme abassegador, Wilhelm Furtwängler una Vuitena (1954) monumental, i Herbert von Karajan una Novena (1978) terrorífica per moments. La penúltima recomanació d'aquest mes enllaça amb una que ja vam fer en l'edició anterior del Quadern discogràfic, els registres en viu de concerts de Rafael Kubelik i la Simfònica de la Ràdio de Baviera que el segell Audite edita. En aquest cas, Kubelik acompanya un senyorívol Clifford Curzon en els concerts per a piano núms. 4 i 5 de Beethoven, dues lectures d'una honestedat i profunditat indubtables que serveixen d'enllaç per al nostre:


DISC DEL MES
D'enfant terrible a patriarca, Nikolaus Harnoncourt ha desenvolupat una de les carreres més fascinants de la segona meitat del segle XX. Les seves simfonies de Beethoven van crear sensació a la premsa especialitzada (nota al marge, al cronista mai li han agradat gaire) i ara torna a Teldec amb una altra sèrie integral del compositor de Bonn, els cinc concerts per a piano. La fidel i flexible Orquestra de Cambra d'Europa era una tria lògica, però la del pianista era d'entrada desconcertant, el francès Pierre-Laurent Aimard, merescudament aclamat per les seves interpretacions de Ligeti i Messiaen. El resultat? Les cinc partitures, gravades en viu a Graz i Viena, eliminen greix sense perdre ímpetu revolucionari ni potència expressiva. Fóra exagerat definir aquestes versions com a reveladores, però no pas com a cinc experiències estimulants.

Xavier Cester
Avui