Cerca de notícies

Enquesta

Dario Fo «saqueja» Rossini des d'avui al Liceu

20/6/2005 |

 

El premi Nobel de Literatura ha reciclat partitures d'altres òperes del músic italià per rescabalar la malaguanyada «La gazzeta».

Dario Fo, l'únic bufó que té un premi Nobel de Literatura al palmarès, debuta al Gran Teatre del Liceu amb la reposicíó de la primera òpera de Gioachino Rossini que es va saldar amb un sonat fracàs. La peça, que fa una crítica mordaç al món de la publicitat i que està inspirada en un llibre de Carlo Goldoni, és un títol maleït en el repertori operístic. En dos segles, ningú ha aconseguit posar-la en escena. El festival de Pesaro va encarregar a Fo la reposició d'aquesta peça, que es va estrenar el 2001 quan s'havien perdut partitures i textos. Dario Fo, que es va definir ahir com «un autèntic lladre», ha «robat» composicions d'altres òperes de Rossini. La intel·ligència de Fo insulta, quasi sense pretendre-ho, la ignorància imperant.

Dario Fo aprofita l'òpera La gazzetta (des d'avui fins al 3 de juliol, al Liceu) per fer crítica als mitjans de comunicació. Rossini va demostrar la seva visió profètica en criticar el món de la publicitat. Avui, diu Fo, «som al temps de la desinformació: la desinformació és un deure dels mitjans de comunicació». Don Pomponio, mercader amb nas per als negocis, decideix vendre la seva filla al millor postor. Per l'escena, apareixen potentats d'arreu interessats en l'oferta «com si fos l'exposició d'una fera». Pel premi Nobel, la televisió fa aquesta funció: presenta les dones «belles i buides». Un altre exemple és el tractament de les informacions dels concursos de bellesa, que «encara ocupen pàgines senceres», es lamenta Fo, que considera aquests espectacles antieducatius. El Don Pomponio, que tant es caricaturitza i ridiculitza a l'opera buffa, és el reflex de centenars de xarlatans del món de la publicitat, o de qualsevol altre camp (científics inclosos) que aconsegueixen vendre el seu producte exaltant-lo, «trufant-lo», fins al punt que deixa de tenir relació amb l'objecte inicial.
Quan es va estrenar l'òpera a Pesaro, el 2001, Fo (direcció d'escena, escenografia i vestuari) va ser molt prudent que no s'identifiqués cap personatge conegut: «Vaig quedar molt sorprès perquè tothom hi va veure Silvio Berlusconi», confessa irònic. De fet, la relació que manté el magnat de la premsa i president italià amb el bufó més punyent d'Europa és des de la distància. Berlusconi el deixa ser transgressor sempre que «les intervencions siguin d'art, no de política».

Fo es pot imaginar un món sense magnats polítics però no sense bufons. Per ell, els bufons deformen l'actualitat, amb la qual cosa es descobreix una veritat menys condicionada pel poder. L'Espai Liceu projectarà des de diumenge fins al 2 de juliol monòlegs sarcàstics de Fo. El dramaturg insisteix que ell només s'ha cuidat de rescatar textos i revisionar-los, i que mai ningú l'ha acusat de plagi «per ignorància».

Talla i enganxa
L'operació que ha fet Dario Fo és la contrària a la de Rossini. Després del sonat fracàs, el jove compositor es va dedicar a recol·locar algunes partitures de La gazzetta en altres òperes. En vista de de la impossibilitat de recuperar la música inicial, Fo va decidir juntament amb el director d'orquestra Maurizio Barbacini i amb la supervisió de l'especialista Philip Gosset, «robar» composicions d'altres peces del músic que es refeien amb el text original de Goldoni. El resultat ha estat un èxit, diu Fo.

Noces d'argent
Des que el Festival Grec del 1980 programés Misterio Buffo amb Dario Fo i Tutta casa, Letto e Chiesa amb Franca Rame (dona de Fo i coautora de els textos), Barcelona ha estat molt receptiva a la ironia bufonesca de Dario Fo. També al Grec va portar Isabel, tres caravel·les i un embolicador (1992) coincidint amb els 500 anys del descobriment d'Amèrica amb direcció de Fo; Aquí no paga ni Déu (1998) al Nou Tantarantana, Muerte accidental de un anarquista (1999) al Versus i Mort accidental... (2001) al Zorrilla de Badalona. Cap d'aquests tres títols va comptar amb Fo com a director o actor. Rafael Álvarez El brujo és un fidel de Fo al Villarroel. Fa unes setmanes es podia veure el darrer títol, San Francisco, juglar de Dios, tot i que anteriorment ja va versionar Tenía dos pistolas con los ojos blancos y negros i Sopa de mijo para cenar. La Mort accidental... l'ha revisada Pere Planella al Jove Teatre Regina i al Villarroel, i Àngel Alonso amb Paco Morán al Borràs. Probablement, el que ha estat més fidel a Fo és Manuel Barceló: fa més de 20 anys que representa La tigressa i altres històries.

Jordi Bordes
El Punt