Cerca de notícies

Enquesta

Carlo Maria Giulini, la batuta elegant

16/6/2005 |

 

El veterà director d'orquestra italià va morir ahir a Brescia, després d'una llarga malaltia

En òpera, el director va col·laborar amb mestres del cinema com Lucchino Visconti i Franco Zeffirelli

El director d'orquestra italià Carlo Maria Giulini va morir ahir a 91 anys en una clínica de Brescia, al nord del país, on estava internat des de feia temps a causa del seu greu estat de salut.

Molts el coneixien com el senyor de la batuta, ja que havia recorregut els escenaris d'arreu del món amb la seva batuta i les melodies d'alguns dels seus compositors preferits, com Verdi, Beethoven i Mozart, seduint els públics més diversos amb la seva discreció i elegància i amb el seu gran humanisme i voluntat de perfeccionament. Amb Giulini desapareix un dels directors d'orquestra més importants del segle XX, segons tots els experts musicals, que coincideixen a assenyalar la gran aportació que aquest home nascut el 1914 al sud d'Itàlia ha fet al món de la música.

Als 16 anys, el jove Giulini va deixar Bolzano, on s'havia traslladat amb la seva família, per anar a Roma a estudiar el violí, la viola i direcció d'orquestra a l'Acadèmia de Santa Cecília. Un cop acabats els estudis, el jove músic va compartir escenari amb mestres de la talla de Richard Strauss i Igor Stravinsky, i el 1944, amb motiu del concert per celebrar l'alliberament de la ciutat dels nazis, va debutar com a director de l'Orquestra de l'Augusteo de Roma. Pocs anys després, el 1951, el van nomenar assistent de Victor de Sabata, el llavors director del Teatre de la Scala de Milà, a qui va succeir en tan sols dos anys.

Amb Maria Callas
Però Itàlia li va quedar petita aviat, i el 1955 Giulini va fer el gran salt als Estats Units, on va dirigir durant tres anys l'Orquestra Simfònica de Chicago, conquerint la fama internacional. Al llarg d'aquella dècada, el director va realitzar les òperes que més èxits i més ressò li suposarien: van ser els anys de les col·laboracions amb directors de cinema com Lucchino Visconti i Franco Zeffirelli, i amb la llegendària Maria Callas, amb els quals va viure grans moments, sobretot a la Scala de Milà.
Giulini va dirigir més tard la Filharmònica de Londres, la Simfònica de Viena, la Filharmònica de Los Angeles i l'Orquestra Nacional de la RAI, a part de la tasca pedagògica a l'Escola de Fiesole i a l'Academia Chigiana de Siena, on se'l recorda com una persona extremament agradable, discreta i reservada, amb una gran passió per la música romàntica que li feia rebutjar els autors més contemporanis. El 1999, però, la malaltia el va allunyar forçosament dels escenaris.

El director de cinema Franco Zeffirelli va destacar ahir al conèixer la notícia que Giulini era "un gran amic, un home discret i agradable, un sacerdot de la música" que estava "completament entregat a la seva música, fins i tot en la seva vida privada, i per això no estava mai sol".

El president de l'Acadèmia de Música de Santa Cecília de Roma, Bruno Cagli, va recordar ahir "el rigor de les seves interpretacions i la cura meticulosa que tenia durant la preparació d'un concert", motius pels quals, segons ell, "va entrar en la història de la interpretació musical del segle XX, a Itàlia, als Estats Units i a la resta d'Europa i del món".

Thaïs Gutiérrez
Avui