Cerca de notícies

Enquesta

Un tenor amb nassos

29/5/2005 |

 

Mentre Luciano Pavarotti passeja el seu embalum en una llarguíssima gira de comiat i Josep Carreras es concentra en els recitals en (lògic, per altra banda) detriment de l'òpera escenificada, la tercera pota dels Tres Tenors, Plácido Domingo, continua incansable al peu del canó, amb ganes d'incorporar nous papers al seu ja considerable repertori. Amb unes 600 representacions a les espatlles en un dels seus (el seu?) feus incostestables, la Metropolitan Opera House de Nova York, Domingo tenia prou armes per convèncer la direcció del teatre per reviure tota una raresa, Cyrano de Bergerac de Franco Alfano, tot i que, potser per prudència, només se'n van fer tres representacions. El cartell d'entrades exhaurides sens dubte ha motivat la inclusió de sis funcions més en la propera temporada del Met, alhora que Domingo també durà l'òpera d'Alfano al Covent Garden i estudia representar-la també al Real de Madrid. Val la pena Cyrano de Bergerac? Anem a pams.

Hi ha autors amb la maledicció de ser recordats només per una òpera, però el cas d'Alfano encara té més nassos: només se'l recorda per una obra que no és seva, Turandot de Puccini, que va acabar a la mort del compositor i, per més inri, el final que tradicionalment s'interpreta (vilipendiat per un sector de la crítica, sobretot anglosaxona) no és el que ell originalment va escriure, sinó una versió retallada per imposició d'Arturo Toscanini. L'escolta discogràfica de títols com Resurrezione (basada en la novel·la de Tolstoi) revelen un autor prou interessant, tot i que no pas genial, impressió reforçada per aquest Cyrano, estrenat el 1936 a Roma en traducció italiana abans d'arribar a París en l'original francès.

D'acord, el cronista confessa que el drama original d'Edmond Rostand li sembla insuportable, la qual cosa no és un bon punt de partida per apropar-se a la seva versió operística. Tot i això, el llibret de Henri Cain segueix amb habilitat la trama, al servei d'una música que alguns estudiosos enllacen amb Debussy però que no pot amagar en el fons la seva filiació postpucciniana. Encadenaments harmònics curiosos, força fragments a cappella amb línies vocals no sempre òbvies i una escena final amb una emotivitat tan controlada com sincera (quan Cyrano evoca la carta que havia escrit anys enrere i que Roxane creia que era de Christian i aquesta descobreix qui era l'autor veritable d'aquestes paraules d'amor) no amaguen l'escassa inventiva melòdica d'Alfano.

LONGEVITAT VOCAL
La ressurrecció novaiorquesa de Cyrano de Bergerac, doncs, ha estat per obra i gràcia de Plácido Domingo, tot i que al tenor espanyol se li va avançar Roberto Alagna en la reexhumació de l'obra d'Alfano. El tenor francès va voler recuperar aquest títol per al Festival de Radio France a Montpellier el 2003, però les vagues dels treballadors intermitents de l'espectacle que van obligar a cancel·lar cites de prestigi com les d'Avinyó i Ais de Provença van també escapçar un muntatge que, tanmateix, acaba de veure la llum en devedé. En diverses entrevistes, Alagna es vantava d'optar per l'original francès, sense dubtar que Domingo i el Met revertirien cap a la versió italiana de l'òpera d'Alfano: s'equivocava.

En un estat de forma impressionant (més encara si tenim en compte la seva edat, oficial o extraoficial), Plácido Domingo va fer gala del cant generós i comunicatiu que l'ha situat al capdamunt del firmament operístic. Fins i tot les ascenscions a l'agut eren atacades amb un ímpetu i un coratge encomiables. Més enllà de la longevitat vocal, el més admirable va ser la composició dramàtica i musical que va fer Domingo d'aquest militar de cor romàntic i nas allargat, amatent tant a les característiques més marcials com a les més amoroses del personatge.

L'èxit indiscutible de Domingo va estar envoltat per un repartiment extens i eficaç on destacava la Roxane de Sondra Radvanovsky, soprano especialitzada en rols verdians que, tot i certa estridència en el timbre, va saber trobar els accents justos al corprenedor descobriment de l'amor de Cyrano. Raymond Very va prestar un atractiu fulgor tenoril al seu Christian (el tercer en discòrdia), mentre que Anthony Michaels-Moore va ser un De Guiche que, amb encert, no va forçar la nota antipàtica del seu personatge. També mereixen menció el Ragueneau de Roberto de Candia i el Carbon de Louis Otey.

Si la batuta de Marco Armiliato va subratllar els encerts i amagar les febleses de l'obra, en una lectura de gran autoritat la posada en escena de Francesca Zambello confirmava la noció que gran espectacle i direcció intel·ligent no són termes incompatibles, i que un muntatge convencional no implica encefalograma zero. Tot el contrari del Faust de Gounod, que compartia aquests dies escenari al Met.

DIABLE TRIOMFANT
Andrei Serban també va oferir espectacle en la seva visió de l'òpera de Gounod -la mateixa que va inaugurar el Met, no debades era un dels títols cabdals del segle XIX per esdevenir ara una rara avis en els escenaris lírics-, això sí, guarnint-la com una mona de Pasqua i congelant sota zero la temperatura dramàtica. Kitsch fins a l'extenuació (Marguerite apareix com una visió a Faust amb un arc de Sant Martí i se'n va transfigurada cap al cel acompanyada d'àngels), ridícula fins a l'extrem (una de les moltes disfresses de Méphistophélès semblava sortida del Dràcula de Coppola, un ratpenat musculat que feia més riure que por), hiperactiva fins al tedi (llarga nòmina d'extres la del Met), el pitjor de la producció és que les millors idees semblen copiades del muntatge de David McVicar al Covent Garden, com l'evocació del retorn dels soldats francesos derrotats en la guerra franco-prussiana. Dissort nostra, Serban no tenia ni la mateixa inventiva ni la mateixa mala bava del seu col·lega escocès. En tot cas, el públic del Met, amb un alarmant índex de canes senils i un descontrol emprenyador a l'hora d'apagar els mòbils, aplaudia de valent al veure cada quadre escènic, com la fira a la Moulin Rouge (versió Baz Luhrmann, s'entén). Si la versió teatral va ser merament decorativa, la musical va ser letàrgica, gentilesa d'un James Levine que, abordant l'obra de Gounod per primer cop en la seva dilatada carrera, a més de tallar a plaer (com el ballet), avorria les cabres amb la seva batuta refinadament desmaiada. Alguna imprecisió de cor -espectaculars els homes als cor de soldats- i orquestra no desmereixen el nivell excepcional de les forces estables del teatre de Nova York.

Per sort hi havia els cantants... L'altre Cyrano, Roberto Alagna, va exhibir una salut vocal espectacular, amb aguts tinguts ad infinitum, i una visió superficial, de cara a la galeria, del personatge (que diferent de la versió de Londres!) que només agafava entitat al darrer acte, ja un pèl tard. La veu impol·luta i el cant impertèrrit de Soile Isokoski van donar consistència a una Marguerite que va arribar a un emocionant patetisme al darrer acte després de superar una certa fredor nòrdica.

El gran triomfador -mèrit doble tenint en compte com el van vestir- va ser René Pape, un dels millors cantants del moment, que va encarnar un Méphistophélès de veu de mel, polièdric, autoritari, seductor i irònic. L`ària de Valentin va servir per corroborar que Dmitri Hvorostovski manté la veu preciosa que l'ha fet famós, tot i que el seu cant també va tendir a l'efectisme (condicionat, com Alagna, per actuar en un teatre d'aquestes dimensions?). En tot cas, la nit va pertànyer al diable, que, encara que sembli mentida, ens va dur fins al setè cel.

Xavier Cester
Avui