Cerca de notícies

Enquesta

Henri Dutilleux, compositor: "Més que independent, prefereixo ser inclassificable"

21/5/2005 |

 

Henri Dutilleux és aquest cap de setmana a Barcelona per escoltar la interpretació que l'OBC farà del seu 'Concert per a violoncel i orquestra'. Als seus 89 anys, el compositor francès advoca per la llibertat creativa i l'educació del públic.

M.P. ¿El 'Concert per a violoncel' va ser un encàrrec de Mstislav Rostropóvitx?
H.D. Sí. El 1961 em va demanar que li fes un concert per a violoncel, però en aquell moment no podia perquè estava component Métaboles per encàrrec de l'Orquestra de Cleveland. A més, llavors no podia viure només de la meva música i treballava com a director musical de la Radiodifusió francesa i el que m'interessava era que altres compositors escrivissin per a nosaltres. Finalment, vaig escriure el Concert per a violoncel el 1968, i el 1970 Rostropóvitx el va estrenar al Festival d'Ais de Provença. Després l'ha tocat per tot el món, als EUA, a Londres, a Nova York, a Rússia... I ara estic molt content que l'interpreti Anssi Karttunen, que és un gran violoncel·lista.

M.P. ¿Com pot ser que no pogués viure de les seves composicions si aleshores ja era un compositor reconegut i havia rebut molts premis?
H.D. En aquell moment no tenia gaires obres en catàleg. Només havia escrit dues simfonies i fins i tot les obres de cambra eren escasses. Però aleshores m'interessava molt la feina que fèiem a la Radiodifusió francesa, encarregar obres a joves compositors com Betsy Jolas, que va ser un gran músic, Maurice Ohana i també a un jove Pierre Boulez. Vam guanyar alguns Prix Italia a la millor producció radiofònica.

M.P. Vostè ha viscut tota l'evolució de la música del segle XX. ¿Com qualificaria musicalment aquests cent anys?
H.D. Vaig començar com a compositor en un moment en què a Europa hi havia una omnipresència del serialisme, era la tendència dominant. Probablement va ser un període necessari a l'època, però eren molt durs, molt violents contra els que no estaven d'acord amb la seva tècnica. Era la violència de la joventut. I tothom que no combregués amb la tècnica serial de l'Escola de Viena no existia. Va ser una mica el meu cas. Això em va fer reflexionar i vaig voler conèixer les partitures d'aquells que durant molts anys van ser uns perfectes desconeguts a França. I vaig descobrir un jove Pierre Boulez, amb coses molt interessants. I jo era com un cotxe guardat en un garatge. Però després en vaig sortir i vaig conèixer compositors molt interessants com Michael Tippett, Ligeti i Messiaen, que és el més gran compositor francès del segle XX, després de Ravel i Debussy, i del món.

M.P. Parlant de Ravel i Debussy, es diu que vostè n'és el continuador.
H.D. El gran continuador de Debussy és Messiaen. En el seu Martiri de Sant Sebastià hi ha una gran influència de Pélleas et Mélisande. I a mi també m'ha influït, però sobretot Ravel, massa i tot quan era jove. He destruït moltes partitures meves de joventut perquè estaven massa influïdes per Ravel i les trobava innecessàries. Jo sóc un gran admirador de Ravel i amb ell és suficient. Molta gent ha dit de mi que són un músic independent, però jo prefereixo que diguin que sóc inclassificable. Jo depenc en certa mesura de l'Escola de Viena, però sense adoptar la seva estètica.

M.P. Durant els últims 50 anys hi ha hagut un veritable trencament entre el públic i els compositors. A què és degut?
H.D. El públic és hostil a la música contemporània perquè s'ha tocat massa música serial sense triar el que realment era bo, hauria calgut dir no i escollir millor. Hi ha hagut massa academicisme, sempre s'ha tocat sota els mateixos clixés. Després hi va haver la reacció contrària i els compositors feien música banal que recordava massa el passat, s'agenollaven davant el públic. Jo penso que al públic cal respectar-lo però també educar-lo.

M.P. Però, això com s'aconsegueix?
H.D. Jo trobo molt necessari que abans de cada concert el compositor o el solista pugui explicar al públic la seva obra. Això és una cosa que es va començar a fer als Estats Units amb molt bon resultat i que després també s'ha fet al Japó i a França. Si nosaltres tenim aquest contacte directe amb el públic, a poc a poc li interessarà la novetat. Si no, la música acabarà en un museu.

M.P. ¿L'han influït els grans fets històrics en la seva música?
H.D. Sí, hi ha hagut fets de la història de la humanitat que m'han colpit profundament. El més greu va ser el martiri de la guerra contra el poble jueu, que la gent no va conèixer fins que va ser massa tard. He tingut amics que van perdre tota la família. I la Guerra Civil Espanyola, que va provocar la divisió entre les famílies. En aquell temps vaig escriure música, cançons sobre els deportats. Però també hi ha hagut altres períodes històrics més feliços, enriquidors.

Marta Porter
Avui