Cerca de notícies

Enquesta

Rolando Villazón, tenor: "La realitat ha superat tots els meus somnis"

19/5/2005 |

 

Considerat una de les més fermes realitats dins del panorama operístic internacional, el tenor mexicà Rolando Villazón debuta diumenge al Liceu amb un dels seus rols fetitxe, el Nemorino de 'L'elisir d'amore'.

"Els personatges els visc com a éssers reals, no hi ha res comparable quan els dónes el teu cos"

"Barenboim és un volcà, mentre que Domingo és el més gran 'performer' que ha existit mai"

X.C. De jove volia ser capellà i ha acabat sent tenor d'òpera. Un canvi força notable.
R.V. No és tan diferent com sembla. Abans de ser tenor vaig tenir altres professions, com professor i pallasso en festes infantils, i de jove havia fet cursos d'interpretació. El sacerdoci té un vessant místic, de seguir el camí de Jesús que en mi era sincer, però també hi ha una gran posada en escena amb la litúrgia, el vestuari, l'escenografia. Totes aquestes activitats van dirigides a l'escenari, per això el mot que més m'agrada no és el d'intèrpret, sinó el de performer, en anglès. Des de ben petit m'agradava inventar-me personatges: quan vaig llegir les històries de Tom Sawyer i Huckleberry Finn, anava pel carrer descalç, com ells; quan vaig conèixer la figura de Gandhi, em vaig rapar els cabells i anava amb una túnica llarga i sandàlies.
X.C. ¿I com es traslladen aquestes inquietuds a la seva professió de tenor?
R.V. La meva vida és un continu fer personatges, jo els dóno molt de mi, ells també em donen molt i també es donen coses entre ells. El meu Nemorino avui és molt diferent de fa uns anys, després d'haver interpretat papers com Des Grieux i Don José. Els personatges els visc com a éssers reals, perquè no hi ha res comparable quan els dónes el teu cos i les teves emocions i estàs recreant i inventant. El cant i la veu llavors són una conseqüència dels efectes psicològics i emocionals que té el teu personatge. Per això cal depurar la tècnica per poder-te'n oblidar després a l'escenari.
X.C. Però, per què al final es va decantar per l'òpera?
R.V. Com a sacerdot, professor o actor crees un personatge i t'adreces a un públic. El cant era el meu refugi, era feliç cantant durant hores, no ho considerava una professió. No vaig descobrir l'òpera fins als 17 anys, fins llavors no m'interessava. Algú em va escoltar i em va dir que podria ser cantant d'òpera. Veient vídeos i escoltant discos em vaig adonar que podia combinar les dues coses, les ganes de cantar i de crear personatges. Vist amb perspectiva com s'ha anat desenvolupant la meva carrera, la realitat ha superat tots els meus somnis.
X.C. I com van ser els inicis d'aquesta carrera?
R.V. Sabia que havia de marxar de Mèxic. Al primer any, tots els teatres amb programes per a cantants joves em van rebutjar, però vaig seguir estudiant i vaig entrar als programes de San Francisco i Pittsburgh. A partir d'aquí van sorgir les oportunitats, vaig trobar el meu agent i vaig poder debutar a Gènova el 1999. Dos dies abans havia participat en el concurs Operalia organitzat per Plácido Domingo. Somiava a guanyar un premi i poder cantar a l'escenari amb ell.
X.C. Domingo ha estat un nom important en la seva trajectòria.
R.V. Tant ell com Daniel Barenboim han estat pilars en la meva carrera, la seva confiança i amistat m'han donat seguretat en mi mateix. Barenboim és un filòsof de la música, un volcà de musicalitat, un geni, mentre que Plácido és el més gran performer que ha existit mai en qualsevol tipus d'escenari.
X.C. Sovint l'han comparat amb Domingo. Suposa això una responsabilitat?
R.V. Em prenc molt seriosament la feina que faig, fins ara els resultats han estat d'acord amb la intensitat, el treball i l'exigència que tinc amb mi mateix. Quan una carrera despunta és lògic que es busquin paral·lelismes, però per a mi no és una pressió, sinó una lloança bonica. Hi ha hagut, tanmateix, altres cantants dels quals he après molt, com Josep Carreras. La seva manera de frasejar és la d'un Di Stefano depurat.
X.C. Parli'ns una mica de l'òpera, 'L'elisir d'amore', amb què debuta al Liceu.
R.V. És una de les obres més difícils del meu repertori, per això intento incloure-la sempre en totes les meves temporades. El de Nemorino és un paper que canta tota l'estona, està sempre en la zona de pas i, a més, has d'arribar fresc a una ària molt difícil que és de les més conegudes, Una furtiva lagrima. El personatge no és cap tonto, pot ser innocent, molt bo, molt simpàtic, característiques que en la societat actual poden ser vistes com a excèntriques. Nemorino té els sentiments a flor de pell, per això Adina s'enamora d'ell. Aquest paper està al centre de tot el que puc fer, és la mida per saber com està la veu.
X.C. Als darrers temps, tanmateix, ha incorporat papers més dramàtics com el Don José de 'Carmen' de Bizet i el 'Don Carlo' de Verdi.
R.V. No són parts més dramàtiques que el Des Grieux de Massenet o el Roméo de Gounod. El centre de la meva carrera és el repertori líric, però en circumstàncies específiques, amb condicions òptimes puc abordar aquests papers. Hi ha teatres en els quals no es poden fer segons quines coses. De fet, vaig cantar Don Carlo a Amsterdam amb Riccardo Chailly i no el torno a fer fins al 2009. Crec que més endavant, d'aquí a uns anys, vindran Manrico i Lohengrin, però de moment els rols amb què debutaré els pròxims mesos són Werther i el Lenski d'Ievgueni Onieguin.
X.C. ¿El veurem en alguns d'aquests papers al Liceu?
R.V. De moment, hi ha prevista una Manon de Massenet i estem parlant sobre Les contes d'Hoffmann.
X.C. Una última curiositat: encara va a sessions de psicoanàlisi?
R.V. Per descomptat, no és pas una crossa sinó una eina que m'ha ajudat molt a explotar el meu potencial com a ésser humà i com a artista. Recomano la psicoanàlisi a tothom, no només als artistes, és una aventura interior, una forma de tractar d'entendre't a tu mateix, s'entenen alguns processos que poden ser d'autosabotatge que cal evitar.

Xavier Cester
Avui