Cerca de notícies

Enquesta

Carles Santos: "He fet l'òpera en un estat d'estupidesa controlada"

14/5/2005 |

 

El compositor crea un nou món de fantasia en la seva nova òpera, 'La meua filla sóc jo', que estrena al Teatre Lliure.

"Vaig pensar si podia fer un espectacle sense pensar, però el sol fet de pensar-ho ja em va demostrar que això no funciona"

El compositor Carles Santos estrena dijous que ve al Teatre Lliure la seva nova òpera 'La meua filla sóc jo', un espectacle en què el surrealisme i l'imaginari del músic adquireixen tot el seu sentit.

Santos explica que va construir l'òpera a partir d'una frase tan absurda com La meua filla sóc jo. "És un títol impensat, perquè si hi penses segur que no el dius, i menys en públic. A partir d'aquí vaig pensar si podia fer un espectacle sense pensar, però el sol fet de pensar-ho ja em va demostrar que això no funciona". I afegeix: "Quan penses coses que no hauries de pensar, surten coses noves, però ja estàs pensant". És a dir, un cop més Santos ha fet un espectacle molt pensat, "molt cuidat", com diu ell, que s'acosta al surrealisme, "però no hi arriba". "És una òpera en estat pur en tant que hi ha música, llibret, músics i cantants, i per primer cop en la meva carrera he introduït la veu en off, que va explicant la història". També hi ha el plor de nens acabats de néixer i el batec del cor d'un fetus enregistrats.

Procés vital
La meua filla sóc jo, una coproducció entre el Teatre Lliure i el Teatro Español de Madrid -on es podrà veure del 2 al 12 de juny-, mostra una història una mica absurda, amb quatre mares, quatre filles i quatre propostes per matar el pare. "Del títol pot desprendre's possessió per part del pare respecte a la filla, però també pot tenir mil lectures més que no em plantejo seriosament. Més que una història és un procés vital. Hi ha el llenguatge prenatal, com s'elabora el procés del llenguatge i també un text en llenguatge metafísic en catorze idiomes que no entén ningú per arribar a un final freudià". Amb tot, assegura que globalment l'òpera està "pensada i escrita per cantar en català i perquè s'entengui i -assegura- els cantants canten".

Això sí, amant dels referents culturals, no s'està de fer una picada d'ullet a John Cage i proposa 4 minuts i 33 segons de silenci, que defineix com "el no pensar més proper dins del món de la música". Irònic, però, avisa: "Tenint en compte que Barcelona és la ciutat amb més tos, espero que els que vinguin ho facin ben tossits".

La posada en escena, sense cap mena d'escenografia però amb un disseny de llums molt cuidat, elements escènics impactants i el vestuari dissenyat per Mariaelena Roqué, compta amb vuit cantants -entre ells el sempre fidel tenor Antoni Comas-, deu músics i dos ballarins. Els músics són estudiants de l'Esmuc que s'estrenen en una posada escènica i als quals Santos "tracta" de manera diferent. "Hauran de tocar de memòria i sense director perquè es passegen pel fossat i pel teatre mentre toquen. Els he volgut treure del fossat, perquè els músics sempre són com els remers, estan allà sota, se'ls fueteja, ningú els veu i el vaixell navega. Són instruments de vent i percussió perquè a un contrabaix no el podia fer passejar, però tampoc és una banda valenciana, simplement la música que passa, que és un plaer".

No a la modernitat
Pel que fa al text, Carles Santos assegura que l'ha fet "en una situació d'estupidesa controlada". "Un arriba a una edat en què ja no creu en la modernitat, però mires el passat i això d'ajuda a situar-te", reflexiona. "Els creadors som com els Fernando Alonso del teatre, però ens falta l'escuderia Renault al darrere, nosaltres no en tenim, anem a la deriva i correm jugant-nos la vida. En aquest país hi ha molts Alonsos, però ens falta la Renault. En pintura ha passat el mateix, pintors catalans com Tàpies i Miró són francesos. Els van descobrir i projectar les galeries franceses perquè a Catalunya no tenim la maquinària per fer-ho. I en aquestes coses no avancem. Si ara tingués 35 o 40 anys aniria a viure a l'estranger. Això no té solució. Estem en democràcia i tenim els mateixos problemes que a l'època més negra del país. I això és molt perillós", assegura pessimista.

'La meua filla sóc jo'
Teatre Lliure
Del 19/05 al 29/05

Marta Porter
Avui