Cerca de notícies

Enquesta

Música per combatre la picadura de les taràntules

3/5/2005 |

 

Christina Pluhar i el seu conjunt L'Arpeggiata actuen aquest vespre al CaixaForum en el Festival de Música Antiga.

"Ara podem crear els nostres propis poemes amb el llenguatge d'instruments que fa 20 anys amb prou feines es podien tocar"

La música com a element sanador, en aquest cas de la picada de les taràntules: aquesta és la proposta que aquest vespre (21 h) arriba al CaixaForum dins del marc del Festival de Música Antiga.

Christina Pluhar, directora del conjunt L'Arpeggiata, protagonista de la vetllada d'avui, ha indagat en "un fenomen que encara no podem explicar del tot". "Al segle XVII es podia manifestar de formes molt diferents: hi havia gent que es posava trista, d'altres s'excitaven molt, alguns no podien dormir i altres s'adormien tothora. Els símptomes eren totalment diferents, i també la música per tractar-ho era diferent".
Que les taràntules, de fet, no tinguessin un verí capaç de provocar aquests efectes no té importància. La malaltia, que afectava sobretot, si bé no exclusivament, les dones, es manifestava al sud d'Itàlia en "gent que tenia una vida molt dura, dones que es casaven als dotze anys, tenien una dotzena de fills, estaven mal alimentades, feien feines molt feixugues". L'única manera que tenien de tractar-se elles mateixes contra "la depressió, la melancolia" que les afectava era a través d'un ritual "on es deixaven anar completament, en una dansa que les situava en un trànsit com les danses sufís o el vodú". A través d'aquesta música "que curava" aquestes dones "podien expressar-se elles mateixes".

Aquesta guitarrista austríaca que es "va enamorar del llaüt" als 19 anys i que també ha estudiat arpa barroca -"m'encanta tocar cordes amb els dits"- s'ha fet un lloc destacat en el panorama de la música antiga amb el seu grup després de col·laborar amb una llarga i il·lustre nòmina de directors. "Vaig aprendre com alguns músics saben estimular la creativitat dels altres, que donin més del que ells es pensen, i altres la maten. Alguns estan ja contents de no ser responsables, però n'hi ha que tenen una forta necessitat d'expressar-se". Del desig de "fer música com volia amb els músics que volia" va néixer L'Arpeggiata.

Dues parts en diàleg
"La meva passió és la música vocal italiana del segle XVII", admet Pluhar, i amb aquest repertori com a bandera, l'objectiu es "trobar els colors més rics" per a aquesta música, tant pel que fa als instruments de corda polsada com als d'arc, i, esclar, les veus. "En aquest període la línia del baix i la melodia eren una unitat", dues parts iguals "que dialoguen" dins d'uns paràmetres que inclouen la "improvisació". "La poesia meravellosa de molts d'aquests textos pot ser sostinguda per la poesia dels instruments".
Amb La Tarantella. Antidotum tarantulae, el programa que ofereix al CaixaForum, Christina Pluhar segueix una de les línies de treball que s'ha marcat amb el seu grup, l'exploració entre la música culta i la popular: el baix ostinato que apareix en danses com la bergamasca, la xacona o la folia i les estructures estròfiques són alguns dels elements comuns als dos àmbits. "Hem anat a les fonts de la música tradicional per aconseguir fer interessant aquest repertori" a través de "la llibertat rítmica" i de l'ús de cantants que també tinguin "llibertat vocal". En el cas de les tarantel·les, "havia escoltat aquests cants arcaics, amb aquest dialecte i els seus embelliments en moltes gravacions, però amb uns arranjaments moderns que no lligaven gens".

Llenguatge après
Amb el desig de trobar els colors adequats, Pluhar va combinar el seu grup de música antiga amb cantants tradicionals. "Hem après molt els uns dels altres", reconeix. No és l'única col·laboració peculiar que ha establert la formació de Christina Pluhar, L'Arpeggiata també ha treballat amb músics de jazz. "La improvisació era una part essencial de la música del segle XVII, per això volíem aprendre d'algú que ho portava fent tota la vida".

Aquesta postura més flexible a l'hora d'interpretar la música barroca arriba després d'una època "necessària" de recerca acadèmica. "Ara ens podem permetre una visió personal gràcies a aquests forts fonaments. Fa 20 anys hi havia instruments que amb prou feines es podien tocar. Avui som molt afortunats d'haver-ne après el llenguatge: ara podem crear els nostres propis poemes".

Xavier Cester
Avui