Cerca de notícies

Enquesta

La reina d'Egipte

17/4/2005 |

 

Les òperes de Händel han tornat per quedar-se. Gairebé no hi ha cap teatre al món que prescindeixi de les obres escèniques -i algun dels seus oratoris també- del caro sassone en les seves temporades. La música, com s'esperava, és de primera magnitud, amb una varietat d'efectes i una riquesa melòdica inesgotables; cada cop hi ha més cantants avesats a navegar amb èxit pels requeriments estilístics del barroc sense, element gens menystenible, caure en les cotilles de l'especialització que a vegades condemnava la interpretació d'aquests títols a veus esquifides que no feien justícia a papers pensats per als principals virtuosos del seu temps; fins i tot les orquestres convencionals han anat guanyant en flexibilitat, defugint l'enfocament mastodòntic de fa unes dècades. Com sempre a la vinya del senyor, també hi ha pegues, com la poca adequació de teatres de grans dimensions, com el mateix Liceu per a aquest repertori, la qual cosa no els impedeix continuar programant òperes de Händel, com el coliseu de les Rambles, que el curs vinent reincideix amb Ariodante: millor fer-ho així que no fer-ho, deu ser la lògica, en lloc de pensar en espais alternatius més adients.

Dins del corpus händelià, Giulio Cesare in Egitto ocupa un lloc de privilegi, tant per la pròpia qualitat sublim de la partitura com per presentar una atractiva trama amb figures històriques que, tot i distorsionades, són prou reconeixibles. L'Òpera de Zuric, un teatre amb mides apropiades per al repertori barroc i, a més, amb un conjunt propi d'instruments originals, La Scintilla, oferia una nova producció que es va revelar més com una festa musical que com una celebració dramàtica sobre els amors de Giulio Cesare i Cleopatra. Dominant tot el conjunt sense discussió, la veritable reina d'Egipte -almenys aquest dia-, Cecilia Bartoli, en el que era el seu debut escènic en un paper operístic händelià. És ara el moment de plànyer l'absència, llarga absència, de la mezzosoprano romana dels escenaris catalans: si la memòria no falla, després del seu recital al Liceu el desembre del 1993 (la temporada de l'incendi), Bartoli no ha actuat més a casa nostra.
El cas de la cantant italiana no deixa de ser peculiar: estem davant la mezzosoprano més coneguda dels darrers anys, de les poques que encara pot vendre discos en quantitats importants, tot i ser una mezzo que ha fonamentat la seva fama no pas en els papers que es consideraven els pilars del repertori de la seva corda -Carmen, Azucena, Eboli, Dalila i altres-, sinó en la música dels segles XVIII i començaments del XIX. Sense tenir un instrument voluminós, la veu inconfusible -com la de tot gran cantant- de Bartoli corre sense problemes en tota la gamma dinàmica gràcies a una tècnica espectacular que té el seu zenit en unes agilitats enlluernadores: d'acord, sempre es preferible la línia contínua en les vocalitzacions d'una Berganza que els saltironets que fa la veu de Bartoli, però la romana va esquivar les dificultats més insospitades i els temps sovint vertiginosos de Marc Minkowski amb una facilitat insultant. Més enllà, no obstant, dels fastuosos focs d'artifici d'àries com Da tempeste, hi va haver una composició mil·limètrica del personatge de Cleopatra, des de la coqueta reina inicial (la hiperexpressiva cara de la cantant afegia unes dosis extres d'ironia, així com la forma tan especial que té d'assaborir el text) fins a la dona immersa en la desesperació: si Se pietà va ser el punt d'inflexió, Piangerò va ser el cim musical de la nit, deixant embadalit un públic que, per sort, no va trencar la màgia del moment amb els seus aplaudiments.

UN REPARTIMENT LLATÍ
Del Giulio Cesare de Franco Fagioli es pot dir que encara està verd des del punt de vista escènic, que al seu sedós instrument li falten greus més consolidats, que les agilitats són més aplicades que espurnejants. Esclar que quan es comprova que el contratenor argentí només té 24 anys, sobresurt la maduresa assolida en els moments emocionalment més intensos del general romà, com Alma del gran Pompeo i, sobretot, un Aure, deh, per pietà amb prou entitat per no desentonar just després del Piangerò de Bartoli. En un repartiment de marcat caràcter llatí, un altre contratenor argentí, Martín Oro, va ser un Tolomeo amb prou prestància física per sortir en calçotets -de ratlles blaves, a joc amb el vestit-, compartint, de forma més accentuada, amb Fagioli els problemes en la zona de pas al greu, un dels esculls tècnics de molts contratenors, tot i que el seu timbre més incisiu era adient per al germà de Cleopatra.

Si hi havia dos contratenors argentins (a més d'un brasiler, José Lemos, per al petit paper de Nireno), també hi havia dues mezzos italianes, amb Anna Bonitatibus encarnant un Sesto de veu franca i flexible. No deixava de ser curiós que ella també compartís el dèficit de greus d'altres membres del repartiment, esclar que la batuta de Minkowski, sempre molt generosa a l'hora d'ornamentar els da capo, li facilitava resoldre les seves cadències cap amunt i no cap avall. Si el jove baríton espanyol Gabriel Bermúdez, membre de la companyia de l'Òpera de Zuric, tancava amb el seu Curio el capítol llatí del repartiment, els dos cantants restants eren els únics d'haver participat en el recomanable registre discogràfic de Giulio Cesare in Egitto dirigit per Minkowski: la Cornelia plena de dignitat de Charlotte Hellekant, tot i una veu amb massa buits en la columna de so, i l'Achilla impetuós sense forçaments d'Alan Ewing.

La revista de l'Òpera de Zuric indicava que Minkowski vol fer menys Händel en el futur, tota una llàstima ja que el seu estil sumptuós, enèrgic i alhora de gran amplitud de respiració, capaç de passar de l'esclat més frenètic a l'abstracció més delicada, tenint bona cura del caràcter de cada ària sense deixar caure la tensió en els recitatius, és el que el metge ens recomana. La seva batuta tenia moltes més idees que la posada en escena de Cesare Lievi, poc interessat a explorar gaire més enllà d'una primera lectura basada en la contraposició entre la contínua parada d'elements militars dels romans (tancs, míssils, fins i tot un submarí) i el retrat kitch d'uns egipcis que semblaven sortits d'un casino de Las Vegas, amb una Cleopatra canviant més de vestit que una vedet del Ceasar's Palace. Esclar que a Zuric no hi va haver vedet sinó reina.

ABSTRACCIÓ I POSTURETES
Com tot teatre de repertori a la germànica que es preui de tal, Zuric ofereix funció gairebé cada dia, a vegades dues: menys de tres hores després del Giulio Cesare comentat, hi havia Tosca, mentre el dia anterior vam poder assistir a un Lohengrin amb posada en escena de Robert Wilson. El cronista confessa la seva ambivalència davant el director nord-americà: la ritualització i abstracció dels seus muntatges tenen cert encant plàstic, però les seves posturetes a càmera lenta estan a mig camí entre la rialla i l'ensopiment. En aquesta enèsima reposició, a més, semblava com si la disciplina del gest s'hagués relaxat.

Sigui com sigui, va ser un Lohengrin apreciable, menat per la batuta sense sorpreses, ni agradables ni desagradables, de Ralf Weikert. Stig Andersen va fer justícia als passatges més heroics i als més lírics del cavaller del cigne, tot i que la seva Elsa, Melanie Diener, ha perdut estabilitat i vellut en la seva veu. Gabriele Schnaut va demostrar que es pot ser histriònic en un muntatge de Robert Wilson, i si l'instrument mai ha estat bonic, la presència dramàtica es manté sense problemes. Discrets el Telramund de Rolf Haunstein i l'Herald d'Oliver Widmer, quedant els màxims honors vocals per a Matti Salminen com a rei Heinrich: no hi ha paper petit per a un gran cantant.

Xavier Cester
Avui