Cerca de notícies

Enquesta

Un 'Tristany' d'aigua i foc

14/4/2005 |

 

Waltraud Meier, Ben Heppner, Esa-Pekka Salonen i Bill Viola triomfen a París en un muntatge històric de l'òpera de Wagner.

La dissolució final de Tristany i Isolda es transforma, gràcies a la fèrtil imaginació visual de Bill Viola, en dos moments captivadors

Ben Heppner va establir càtedra al costat de Waltraud Meier en la interpretació dels papers protagonistes de l'òpera de Wagner

Hi ha muntatges que, més enllà dels seus encerts i errors, fan època. L'Òpera de París va ser l'escenari dimarts d'una d'aquestes produccions de les quals es parlarà durant anys: 'Tristany i Isolda', l'òpera de Wagner revisitada per la imaginació visual de Bill Viola.

L'aportació del videoartista nord-americà és la principal novetat del muntatge i un dels seus elements més remarcables, però no pas l'únic. La bellesa de les imatges de Viola es va aliar amb una mil·limètrica direcció escènica de Peter Sellars i una interpretació musical que, amb la batuta de Esa-Pekka Salonen i les veus de Waltraud Meier i Ben Heppner, només es pot qualificar d'excepcional. Les ovacions van ser caloroses a l'acabar la representació a la Bastille, i si bé és cert que hi va haver algunes protestes contra la figura de Sellars, aquestes van quedar ofegades pels aplaudiments.
El gran mèrit de Viola és que el seu vídeo no és una il·lustració ni una explicació de la trama de l'òpera de Wagner sinó que, encara que sembli un contrasentit, funciona com a gran ressonador del significat d'una obra que toca totes les fibres sensibles. La gegantina pantalla que presidia l'escenari presentava unes figures que vénen de molt lluny, del punt més recòndit de l'ànima humana, unes figures que de mica en mica es van fent més presents per iniciar un camí de transfiguració. La dissolució final de Tristany i Isolda, eliminades ja les seves identitats individuals, en un oceà de voluptat es transforma, gràcies a la fèrtil imaginació de Viola, en dos moments captivadors: el vol de Tristany mentre del seu túmul funerari brolla cap amunt, desafiant la lògica física, aigua incontenible; i Isolda flotant gràcilment, també en una aigua d'un blau puríssim, ascendint cap al punt de la no-existència que permet un nou naixement.

Element purificador
L'aigua ja apareixia al primer acte com a element purificador dels dos amants, mentre que el segon estava presidit pel foc -la foguera que travessa Tristany i les llànties que va encenent Isolda, un altre regal per a la vista-, abans de la seva transfiguració en dues joves criatures de llum que se submergeixen en l'oceà. Els dos elements arribaran a la seva síntesi perfecta, confonent-se, al tercer acte, després de les imatges febrils del deliri de Tristany, quan el seu cos acabi consumit per una immensa flamarada i Isolda desaparegui, desesperada, a l'aigua.

¿Distreien les poderoses imatges del que passava al despullat escenari? En absolut, per tres motius bàsics: la seva cadència pausada, cerimoniosa, mai imposava un ritme contrari al de la música; la interpretació d'aquesta va lluir a un nivell estratosfèric; i la direcció d'actors de Sellars va extreure el màxim suc dels mínims elements. Salvant totes les distàncies, amb aquest Tristany i Isolda Sellars ha arribat a un punt d'ascesi, d'essencialisme no pas tan allunyat del que practicava Wieland Wagner, amb una col·locació de les figures en escena sempre prenyada d'intenció i tensió. Sellars no es va apartar de la lletra i l'esperit de l'obra, excepte en un punt: el llarg petó del rei Marke a Tristany un cop descoberta la seva traïció, un acte que, de fet, a l'intensificar de forma inesperada la relació entre els dos homes, multiplica el dolor del monarca.

Ajudava, i molt, tenir com a protagonista una veritable bèstia escènica com Waltraud Meier. El rostre, la mirada, les mans, el cos, la forma d'esculpir cada mot amb la intensitat precisa, tot en la formidable cantant alemanya deixava ben clar que ella era Isolda, la dona furiosa i plena de despit del primer acte, l'amant anhelant del segon, la criatura transfigurada del tercer. Si la Isolda de Meier és una de les recreacions majúscules del darrer quart de segle, la seva encarnació a París, deixant de banda puntuals asprors a l'agut, va ser un dels zenits de la seva carrera.

Al costat hi tenia qui avui en dia, amb ben pocs dubtes, és l'únic tenor capaç de cantar -amb tot el que aquest verb implica- de principi al final el paper de Tristany i a sobre fer-ho amb una suficiència de mitjans astoradora. Ben Heppner va establir càtedra al costat de Meier en una interpretació que ha anat guanyant en força poètica i intensitat dramàtica, en especial en un tercer acte on tants tenors s'estavellen sense remissió. Referencial.

Una Yvonne Naef que va deixar flotar els evocadors advertiments de Brangäne als dos amants, un Franz-Josef Selig restituint tota la força del lacerant plany del rei Marke i un ajustat Alexander Marco-Buhrmester com a Melot van ser altres membres destacats d'un repartiment que, sense sortir del bon nivell, va tenir en el Kurwenal un pèl cridat de Jukka Rasilainen el seu punt més discret.

La batuta d'Esa-Pekka Salonen també va ser d'aigua i foc. Cristal·lina, nítida i fluida, amb temps sovint retinguts que es desbordaven en els moments àlgids d'apassionament, la versió del director finlandès va restituir la puresa cambrística de molts fragments de la partitura, amb moments extasiants, com l'epicentre del gran duo d'amor, o d'una emoció no per continguda menys poderosa, com el desolat preludi del tercer acte. També gràcies a Salonen, d'aquest Tristany i Isolda se'n parlarà durant anys.

Xavier Cester
Avui