Cerca de notícies

Enquesta

Crítica: Orfeo ed Euridice, la senzillesa exquisida per bandera

12/4/2003 |

 

SOLISTES VOCALS: Jennifer Larmore, Leontina Vaduva i María José Moreno
DIRECCIÓ ESCÈNICA: Andreas Homoki
DIRECCIÓ MUSICAL: Antoni Ros Marbà
LOCAL: Gran Teatre del Liceu
ESTRENA: 10 d'abril del 2003

Després de passar per Peralada a l'estiu, Orfeo ed Euridice va pujar a l'escenari del Liceu dijous en una producció que és l'antítesi de la imaginada per Joan Font per al festival empordanès. És a dir, de l'estètica Comediants, alegre i colorista, a una versió molt més introspectiva, en pur blanc i negre, d'Andreas Homoki.
Visions complementàries, perquè de l'una a l'altra les distàncies són enormes. Coincideixen les dues produccions, això sí, en dues batutes espanyoles que assumeixen el repte d'interpretar música barroca amb orquestres modernes intentant ser fidels a l'esperit d'una estètica en principi estranya als grans coliseus lírics. Si a Peralada Jesús López Cobos va sortir amb elegància del desafiament, al Liceu és Antoni Ros Marbà qui porta enlaire els músics del Liceu cap a una versió fluida en extrem, detallista i bonica. I com en l'inoblidable Giulio Cesare de Herbert Wernicke que va dirigir Harry Bicket, l'orquestra del Liceu, malgrat un cert aire de pastitx i algunes llicències estilístiques, respon molt bé on menys s'esperarien tals resultats.
En una òpera estàtica per antonomàsia, la mezzosoprano Jennifer Larmore aguanta amb ferocitat i poder el personatge d'Orfeu. És sorprenent, perquè a les seves primeres intervencions no es podia deixar de pensar com n'és de molest el seu ja cèlebre --i no per a bé-- vibrato i en algunes desafinacions en les passades de registre, però avançava l'òpera i Larmore sostenia sense cap fissura l'estructura d'una música a la qual qualsevol error, qualsevol falta de gust i desconeixement estilístic ensorraria sense remissió. Bravo.
Al seu costat, Leontina Vaduva va cantar una Euridice sense accent, potser temorosa de mostrar-se massa rotunda en un muntatge que requereix subtilesa, però no és difícil preveure que la soprano romanesa s'animarà en les pròximes representacions quan acomodi la veu a l'espectacle. Per fi, en el tercer personatge d'aquesta òpera tan de butxaca, María José Moreno va cantar un Amore intuïtiu, gràcil, ben encaixat en les idees de Homoki. El seu embaràs, a més, oferia una feliç lectura afegida a la representació.
Després de la seva Dona sense ombra al Liceu, Homoki, avui titular de la Komische Oper de Berlín --un dels teatres europeus de referència per les seves posades en escena--, demostra la seva finíssima i destil.lada versió de l'òpera de Christoph Willibald Gluck, que encara avui segueix sent un enigma tot i la seva aparent senzillesa. Encara que aquesta posada en escena, dirigida més a l'interior que a l'exterior, fonamentada en el motiu bàsic escenogràfic d'unes partitures que agafen tota mena de formes --la música com a metàfora de recerca i creació--, pot disgustar si es busca en el teatre més oripell que reflexió. És a dir, si es busca en l'òpera just el que no li hauria de pertànyer.

Joan Anton Cararach
El Periódico