Cerca de notícies

Enquesta

Bach i les tortugues Ninja

29/3/2005 |

 

La setmana passada alguns ens vam dedicar a escoltar amb fruïció una bona colla de passions, cantates i altres manifestacions de música sacra. Quan està ben interpretat, el cor que obre La Passió segons Sant Mateu de Johann Sebastian Bach pot arribar a exercir un efecte vagament narcòtic en l'esperit (amb altres cantates de Bach, com ara la BWV 82 i la BWV 170, passa una cosa semblant). Fins i tot els qui no tenen cap mena d'interès per la música en deuen haver sentit algun trosset, ni que sigui d'esquitllada, per casualitat, buscant una emissora pel dial de la ràdio, o com a fons sonor d'un documental televisiu. Això, que ara ens sembla perfectament normal, hauria resultat insòlit en temps de Bach. És prou sabut que la majoria d'obres d'aquest i d'altres grans compositors només es van interpretar una vegada en vida de l'autor. A nosaltres, postmoderns, ens agrada moltíssim pontificar sobre la cultura de l'efímer i altres productes de la sociologia-ficció. És un lloc comú que ha fet fortuna, com aquell altre que decreta que vivim envoltats de complexitat (tot i que era infinitament més complex dinar cada dia i arribar sencer als 30 anys durant el Neolític). ¿Com es veien, però, Bach i la majoria dels seus contemporanis? ¿Tenien la impressió d'estar conreant una cultura de l'efímer, tal com ens passa a nosaltres? És molt probable que sí. Bach, per exemple, només va arribar a publicar la partitura d'una cantata. La resta ha arribat a nosaltres per pura casualitat (si és que han arribat, és clar). El gruix de l'obra organística de Buxtehude o de Kuhnau es va basar, amb tota probabilitat, en la improvisació. Allò sí que era una veritable cultura de l'efímer! Ara, en canvi, els productes són eterns. Tant si són bons com dolents, els tenim -els tindrem!- sempre allí: gravats en formats cada cop més fiables. Un canal privat de televisió, per exemple, està reemetent en l'actualitat els dibuixos animats de Les tortugues Ninja. Un noi que ara tingui uns 15 anys haurà vist la sèrie mitja dotzena de vegades. És clar que són eternes, les tortugues mutants. Bach, en canvi, era efímer, i per això emana espurnes d'emoció que transcendeixen els segles.

Ferran Sáez Mateu
Avui