Cerca de notícies

Enquesta

El combat constant de Pierre Boulez

26/3/2005 |

 

El compositor i director francès compleix avui 80 anys.

"Aquests discursos segons els quals cal fer una música més simple i propera a la gent em recorden els 'diktats' del nazisme i l'estalinisme"

Té fama d'oïda prodigiosa, capaç de discernir al bell mig d'una gran orquestra si el viola de la tercera fila a la dreta desafina

Figura clau de l'avantguarda sorgida després de la Segona Guerra Mundial, referent indefugible de la música de la segona meitat del segle XX, director d'orquestra de prestigi mundial, creador d'institucions i agitador de la vida cultural. Pierre Boulez és tot això i molt més.

Curiosament, les celebracions del 80 aniversari del naixement, el 26 de març del 1925 a Montbrison, del músic francès tindran l'epicentre no pas al seu país, sinó a Berlín, al costat del seu amic Daniel Barenboim. Ben mirat, és un cap de setmana ben distret per a Boulez, que ahir dirigia un concert amb la Simfònica de Chicago i Barenboim al piano, demà al matí condueix la Segona simfonia de Mahler, i a la tarda hi ha l'homenatge pròpiament dit, on Boulez i Barenboim compartiran podi en un monogràfic de la seva música.
I és que Boulez ocupa a França una posició ambivalent entre patum institucional ben connectada amb els polítics i agitador sense pèls a la llengua, entre figura venerable i autor poc present als programes. Ja la seva biògrafa, Dominique Jameux, recordava que Boulez "és a França alhora reconegut i absent: les seves estrenes es fan a fora".

Retorn per la porta gran
Una part de la seva carrera la desenvolupa a Alemanya, Gran Bretanya i Estats Units, exiliat voluntari davant la poca receptivitat a les seves propostes al seu país natal. El retorn, després de gairebé 19 anys, tantmateix, serà per la porta gran, de la mà del president Pompidou, que crea per a ell l'IRCAM (Institut de recerca de la coordinació acústica/música) i l'Ensemble Intercontemporani, tots dos associats al que seria el centre Pompidou.

Molts el titllen de Napoleó, d'home que ha acumulat poder per satisfer els seus interessos personals, arraconant els estils i autors que no li agradaven. Alhora continua una certa aprensió cap a la seva música, tot i que els fulgors de les avantguardes dels anys 50 i 60 s'han temperat, per no dir desaparegut. Un exemple: davant les queixes d'una setantena de compositors davant el responsable de música de Radio France, acusat de privilegiar "una estètica del passat", aquest els va respondre que "anessin a escombrar a les portes de l'IRCAM i l'Ensemble Intercontemporain", dues de les institucions creades per Boulez.

Ell, però, ho té ben clar, i davant del retorn d'estètiques que semblaven periclitades fa quatre o cinc dècades, no s'està d'afirmar que "els neotonals són uns mediocres. Creieu que a Londres o Nova York s'interessen per ells? A qui conviden a l'estranger? No pas a ells, sinó a mi". O disparant munició encara més letal: "Aquests discursos segons els quals cal fer una música més simple i més propera a la gent em recorden els diktats del nazisme i l'estalinisme". El combat mai s'atura.

Fugida al Palau
A casa nostra, la seva música també ha patit problemes. Quan l'octubre del 1992, Boulez i l'Ensemble Intercontemporain van protagonitzar dos concerts a Barcelona, un d'ells al Mercat de les Flors, el compositor va haver de veure com força públic del Palau de la Música fugia en desbandada durant la interpretació d'una de les seves partitures claus, Le marteau sans maître. Boulez no ha dirigit més a Barcelona.

La gran paradoxa de Pierre Boulez és que el director d'orquestra està deixant en segon terme el compositor d'una obra no gaire extensa, però important. Aquest deixeble d'Olivier Messiaen i René Leibowitz, seguidor del serialisme integral (aplicació del principi serial a tots els paràmetres sonors, com alçada, intensitat i timbre) que anirà abandonant en favor de formes més obertes i la recerca de l'espacialització del so, no ha defugit en les seves partitures recents un discurs més sensual, hereu sens dubte del gust francès pel timbre i el color. Música formalista? "Creo un ordre per destruir-lo", ha declarat. Peces com Le Marteau sans maître, Pli selon pli, Eclat, ...Explosante-fixe..., Répons o Notations, moltes d'elles revisades amb cura al llarg dels anys, justifiquen la posició de Boulez com un dels grans compositors de la segona meitat del segle XX.

Més que la seva música, no obstant, el que el gran públic té més present és el Pierre Boulez director. El seu estil, titllat de cerebral, analític -té fama d'oïda prodigiosa, capaç de discernir al bell mig d'una gran orquestra si el viola de la tercera fila a la dreta fa un sí bemoll en lloc d'un sí natural-, amb unes mans (no fa servir batuta) d'una gestualitat hiperclara i precisa, ha il·luminat una quantitat gens menyspreable de partitures dels segles XIX i XX. Com només pot un gran compositor, sempre en la primera línia del combat.

X. C.
Avui