Cerca de notícies

Enquesta

Psicodrama familiar

20/3/2005 |

 

Els crítics operístics són (som) una espècie ben rara. La Royal Opera House proposava, amb Die Walküre, la segona part de la seva esperada nova producció de Der Ring des Nibelungen, amb direcció escènica de Keith Warner. Si la primera entrega, Das Rheingold, no va ser gaire ben acollida, la segona ha estat massacrada sense pietat i, cosa encara més greu, sense explicacions: la majoria de crítiques es limitaven a exposar en una sola frase que el muntatge era una merda i punt. Vista la producció, l'humil cronista es pregunta si hi ha motius extramusicals per a la pallissa mediàtica, ja que aquesta Walküre, amb tots els elements discutibles que es vulguin, planteja molts elements de reflexió que no poden ser bandejats amb simplisme.

Potser el problema és que, en aquesta primera jornada de la Tetralogia, Warner opta més per oferir-nos un gran psicodrama d'una família disfuncional que no una lectura mítica i/o política del drama wagnerià. El saló dels déus de Rheingold reapareix, però ara amb una gran plataforma suspesa a l'aire des d'on Sieglinde literalment invoca l'aparició de Siegmund: ¿el roig intens de les parets d'aquest espai és el vermell menstrual d'una feminitat atrapada per la domesticitat imposada pel brutalisme de Hunding, que només l'amor incestuós amb el bessó de Sieglinde pot alliberar? Així es desprèn quan Siegmun arrenca l'espasa-fal·lus i l'habitació desapareix enlairant-se. En un cop d'efecte poc menys que genial, el mateix espai serà on Brünnhilde quedi captiva al final de l'òpera, una altra dona esperant el seu despertar sexual. Ara bé, no preguntin al cronista sinó al senyor Warner què dimonis vol dir el ventilador que domina aquest decorat (novament espectacular, gentilesa de Stefanos Lazaridis).

La Personenregie de Warner tampoc es pot menysprear amb la lleugeresa que ha mostrat la crítica britànica, ja que explica molt bé els elements bàsics de la trama. Per exemple, les relacions entre els tres personatges del primer acte van estar ben definides, amb detalls enriquidors (Sieglinde empunyant Notung amb ganes evidents de matar Hunding). Ben modulada la baralla entre Wotan i Fricka, començada, com en tants matrimonis, a taula, davant d'un plat... de pomes de Freia (que Wotan, amb fúria impotent, espremerà més endavant), mentre que l'entusiasme juvenil i un pèl inconscient de Brünnhilde podia xocar una mica quan era interpretat, com en aquest cas, per una soprano més aviat rabassuda. Però la seva comunió espiritual amb Wotan va ser reflectida amb encert per la gestualitat comuna de tots dos, trencada quan el déu ordena la mort de Siegmund. La valquíria estirarà del fil que arrossega els welsungs al seu destí, tot i que Sieglinde no romandrà adormida durant el Todesverkündigung, sinó que en serà el contrapunt neguitós. El rebuig de Siegmund a seguir la valquíria queda més que clar quan l'heroi talla l'escala com la que els déus van emprar per pujar al Walhall.

PETÓ PASSIONAL
La darrera imatge del segon acte no és menys impactant, amb Wotan desplomant-se derrotat mentre Fricka apareix triomfant. En canvi, la primera part del tercer acte és menys interessant, amb una cavalcada a càrrec d'unes mènades espellifades carretejant cranis de cavall i trossos humans i una gran paret blanca, com el rectangle projectat en vídeo al segon acte, donant voltes sense parar. Per sort, Warner remunta amb la gran escena entre Wotan i Brünnhilde, coronada per un petó d'una passió ben poc habitual entre pare i filla. Els problemes tècnics que hi va haver (Notung no es va trencar, el foc que queia per les bandes metàl·liques que recorrien el decorat no va rutllar amb la màxima precisió) no invaliden una posada en escena que, com en tot, Ring, caldrà veure cap on evoluciona.

Si la producció va donar molts elements per a la reflexió, el vessant musical va donar molts motius per a l'alegria. Més pintor que arquitecte, amb més capacitat per dibuixar moments que per construir grans estructures, Antonio Pappano va oferir magnífiques vistes de la colossal partitura wagneriana, amb una orquestra de nou superlativa. La tempesta que obre l'òpera no va ser, bé, prou tempestuosa, però l'efusivitat lírica de la gran escena entre els bessons va ser irresistible. Plusquamperfecte el segon acte, amb unes gradacions magistrals tant en el monòleg de Wotan com a la darrera part, amb el recolliment de l'anunci de la mort donant pas a la creixent agitació emocional de la valquíria i una corda excelsa quan Siegmund exposa la seva fidelitat a la seva germana. En el tercer, Pappano va contrastar una arrencada aparatosa i urgent amb la fusta tornassolada del plany de Brünnhilde.

Ara sí, Bryn Terfel no estava malaltó com a la funció de Rheingold que vam veure i vam poder escoltar el seu primer Wotan: un autèntic miracle per la bellesa excepcional de la veu i l'atenció primmirada al pes de cada mot mantenint una línia vocal sense màcula. El transcendental monòleg del segon acte va ser per plorar pel devessall de matisos i gradacions ofert per l'excepcional baix-baríton gal·lès. D'acord, seria recomanable que Terfel no abordés sovint el paper, li va un pèl gran (una unça més de volum no li aniria pas malament) i un pèl greu. Ara bé, dit això, no podem deixar de meravellar-nos dels preciosos pianíssims amb què ens va regalar en un comiat de Brünhilde, de nou, per plorar, o la intensitat al 300 per cent de la seva peroració final.

Cap altre intèrpret jugava a la mateixa classe, però ningú va desentonar. El Siegmund de Jorma Silvasti no era prou baritonal i el Hunding de Stephen Milling podia cantar amb més legato, mentre que Katarina Dalayman va oferir una Sieglinde de veu més fosca que no pas refulgent, ideal per a les desesperades intervencions del segon acte. Si al juliol Silvasti i Dalayman seran reemplaçats per un duo de luxe, Plácido Domingo i Waltraud Meier, la soprano sueca serà, a canvi, la Brünnhilde d'Ais de Provença i el Festival de Pasqua de Salzburg. Al Covent Garden, la valquíria va ser encarnada per l'australiana Lisa Gasteen, posseïdora d'una veu potent, sana i resistent (a diferència de Terfel, ella sí que al final de la funció feia la impressió de poder tornar a començar), i amb un cant que encara admet més matisos, però que és d'una franquesa comunicativa benvinguda. L'autoritària Fricka de Rosalind Plowright palesava l'encert del seu pas de soprano a mezzo, mentre que la Helmwige d'Iréne Theorin dominava un adequat octet de valquíries.

MARINERS A TERRA
Si la Royal Opera House està a mitja Tetralogia, l'English National Opera està a punt de culminar la seva, la qual cosa no impedeix que entremig ofereixi una nova producció d'un musical, el primer que va signar Leonard Bernstein, el meravellós On the Town. Aquest cronista serà el darrer a queixar-se de la presència d'un musical en un teatre d'òpera sobretot si es fa, com aquí, amb molts bons resultats (el previsible èxit de públic ajudarà una companyia que viu temps incerts).

Primera causa de l'èxit, la direcció musical de Simon Lee i el rendiment de l'orquestra de l'ENO, recreant-se en l'impuls rítmic de la música de Bernstein sense oblidar el seu vessant més idealista i melangiós (perles com Lonely Town i Some Other Time). Tim Howar, Adam Garcia i Aaron Lazar van ser els tres engrescadors mariners que passen un dia a Nova York, però els màxims honors del cast pertanyen a l'explosiva Hildy de Caroline O'Connor i la seductora Claire de Lucy Shaufer.

La directora Jude Kelly va defugir ensenyar-nos les imatges típiques de Nova York, optant per una escenografia basada en les bigues d'una ciutat en construcció i recordant amb diverses pinzellades que el musical va ser estrenat en plena Segona Guerra Mundial i que aquest dia a la gran ciutat potser podia ser l'últim. Una coreografia més correcta que inspirada llastava el vessant teatral de la proposta, però, comptat i debatut, van ser detalls que no van descolorir la festa col·lectiva que genera l'encomanadissa música de Bernstein.

Xavier Cester
Avui