Cerca de notícies

Enquesta

Raúl Giménez: "Davant l'amor tots portem a dins un adolescent"

17/3/2005 |

 

El tenor argentí debuta al Gran Teatre del Liceu amb 'L'elisir d'amore' de Donizetti, amb direcció escènica de Mario Gas.

El quiosquer Nemorino, l'altiva Adina, el 'camisa negra' Belcore i el xarlatà Dulcamara tornen demà a Barcelona. El Liceu recupera el muntatge de 'L'elisir d'amore' que Mario Gas trasllada als començaments de la Itàlia feixista.

La història d'aquesta producció de l'òpera de Donizetti ve de lluny. Estrenada al Grec el 1983, recuperada al Festival de Peralada del 1993 i presentada el 1998 al Teatre Victòria durant l'exili del Liceu després de l'incendi, L'elisir d'amore arriba finalment al teatre de la Rambla, amb les adaptacions lògiques del pas a un espai més gran i uns intèrprets diferents.

"La mirada a l'obra és la mateixa", reconeix Gas, que creu que l'òpera de Donizetti "enganya molt, hi ha alhora elements còmics i elements sentimentals, una definició molt àmplia dels personatges". D'aquí que el director català aposti per "un aire festiu amb pinzellades sensibles".

Nemorino i Mr. Bean
La traslació de la trama als començaments del feixisme a Itàlia va sorgir "de manera natural", ja que, segons Gas, això permetia reflectir "una època en crisi, amb una població mig rural, mig urbana, de gent senzilla a qui se li ven un benestar que no existeix". En aquest context, apareix el xarlatà Dulcamara amb el seu miraculós elixir, i "uns camises negres que encara no són tan amenaçadors com ho seran". En definitiva, el "caldo de cultiu" ideal perquè "transcorri el conflicte amorós".
El paper de Nemorino té al seu càrrec una de les àries més cèlebres del repertori, Una furtiva lacrima, abordada per la majoria de tenors llegendaris de la història. Aquest pes del passat no espanta Raúl Giménez, que creu que l'"única missió que tenim és recrear, no som creadors de res". "Una furtiva lacrima són notes i paraules, l'única cosa que podem fer entre una nota i altra és música, no hi ha molt per inventar". El tenor argentí, un dels referents del cant rossinià i belcantista de les darreres dècades, debuta per fi al Liceu, tot i que fa vint anys que viu a Barcelona.
Tot admetent que el seu personatge "té molts menys anys que jo", Giménez creu que "davant l'amor tots portem a dins un adolescent". "Nemorino no és tonto, és naïf, i sent aquesta vergonya que tenen els joves quan realment estan enamorats". Tot i que Giménez creu que hi ha un límit a l'hora de retratar el protagonista de L'elisir d'amore com un enze, també admet que "jugo una mica a fer un Nemorino estil Míster Bean".
Per la seva banda, Daniele Callegari, el director musical, vol que la seva versió sembli "una copa de cava, escumosa i lleugera", això sí, "el que m'ha interessat és posar en evidència la contraposició entre la part sentimental i la còmica". Per al músic italià, a L'elisir d'amore s'aparta del "clixé de l'òpera bufa per entrar en el terreny sentimental, sobretot en el paper de Nemorino". Callegari admet haver fet alguns petits talls a la partitura, però per motius més aviat supersticiosos. "Els vaig fer en una nova producció a la Staatsoper de Berlín. Com que allà va anar bé, espero que a Barcelona també".

Xavier Cester
Avui