Cerca de notícies

Enquesta

Festa grossa

13/2/2005 |

 

Vida i obra. Aquest binomi no deixa de generar rius de tinta a l'hora de parlar d'una obra musical. L'entronització romàntica de l'artista i la seva circumstància fa que sovint vulguem trobar, sigui com sigui, als pentagrames claus ocultes sobre penes o alegries personals. Sens dubte, ningú no compon en un buit, aïllat en una bombolla de tot allò que l'envolta -tot i que en general la música no deixa de ser una de les disciplines artístiques sobre les quals encara no hi ha prou costum de contextualitzar les seves concretes circumstàncies històrico-temporals-, però és clar que, simplificant molt, si a un compositor li entren ganes de suïcidar-se perquè l'ha deixat la xicota no es posarà a omplir pàgines i pàgines de paper pautat, amb l'esforç intel·lectual i la disciplina mental que això comporta (la qual cosa no vol dir que els ecos d'aquestes emocions no ressonin, conscientment o inconscient, quan es posa a escriure). Quants cops no hem escoltat comentar a escriptors, compositors, pintors i un llarg etcètera que, a l'hora de crear, la inspiració, l'emoció intensa del moment és una part petita davant del treball, treball, treball?

Els misteris de la creació són sovint tan insondables com fascinants. Prenguem per exemple Petruixka, el cèlebre ballet de Stravinsky, un autor ben al·lèrgic a les efusions romàntiques, estrenat el 1911, entre L'ocell de foc i La consagració de la primavera. Durant la seva infantesa, al compositor li encantava anar a la plaça de l'Almirallat de Sant Petersburg per assistir a les funcions de titelles en què un dels seus protagonistes era, en paraules pròpies, aquest "immortal i infeliç heroi", funcions que anaven precedides d'un repic de tambors per atreure espectadors i que comptaven amb orguenets tocant melodies populars. Elements que reapareixen sublimats pel geni stravinskià en aquesta calidoscòpica peça, una veritable orgia rítmica, harmònica i tímbrica. Una obra que és un vehicle perfecte per al lluïment d'una gran orquestra i un gran director. Com ho són el Concertgebouw d'Amsterdam i Mariss Jansons. Dos anys després del seu extraordinari concert amb la Filharmònica de Berlín, Jansons tornava el dia 10 al cicle de Palau 100 amb una de les orquestres en què exerceix de titular. I vam tenir una festa -musical- de les grosses.

APLAUDIT PER L'ORQUESTRA
A l'hora de fer una taxonomia dels directors d'orquestra, es poden emprar paràmetres diversos. Per una banda, hi ha els que grunyen i els que no. Jansons gruny força. Per altra banda, hi ha els que dirigeixen amb una mà i els que utilitzen les dues. Jansons fa anar amunt i avall dreta i esquerra mantenint sempre una precisió extrema de la batuta. Finalment, hi ha els directors avesats a fer bolos de luxe i els que no entenen la música sense viure al màxim cada compàs, donant el dos-cents per cent. Jansons és d'aquests darrers. Que dues de les millors orquestres del món -i en el cas del Concertgebouw, al top five- comptin amb ell com a director musical (l'altra és la Simfònica de la Ràdio de Baviera) no és fruit de la casualitat o d'alguna maquinació de màrqueting, és simplement perquè no ha malgastat el seu talent venent-se a les lleis del glamur del podi i, a sobre, és impressionantment bo. Un detall gens superflu: als aplaudiments del públic del Palau s'hi van afegir els de bona part d'una orquestra que, fet no gaire usual en conjunts amb el seu estatus, es mirava i, sobretot, s'escoltava amb fruïció, condició sine qua non per fer gran música. Un darrer matís: en 117 anys, Jansons és el sisè titular del Concertgebouw. D'exigents en són, els holandesos.

El Concertgebouw continua sent una orquestra rutilant. Sense moure'ns de Petruixka, els ultrapianíssims de les trompes al final desafien els qualificatius. Emprant la revisió del 1947, de colors més secs i menys part solística del piano, Jansons i l'orquestra van recrear amb una precisió extrema la complexa partitura, negociant amb perícia els continus canvis de perspectiva, les superposicions i els salts, donant el to just als diversos climes: una explosiva dansa russa, l'irònic vals entre la ballarina i el moro, la tensa baralla entre aquest i Petruixka, el lluminós retorn a la fira, els penetrants clarinets del camperol i el seu ós (no ens oblidem, dins d'una fusta exemplar, de la magnífica flauta solista), els feixucs cops de bota de cotxers i lacais amb una corda densa i compacta, etcètera, etcètera, etcètera.

EMOCIÓ SINCERA
La Patètica és la nota de suïcidi de Txaikovski? La idea és temptadora, si es té en compte que el compositor rus va morir pocs dies després de l'estrena de la seva Sisena simfonia i si ens creiem les especulacions no prou demostrades que algú va forçar el compositor a enverinar-se per evitar l'escàndol d'una relació íntima amb algun senyor de bona família. Txaikovski mateix va dir que l'obra tenia un programa que mai va voler explicitar: "Que l'endevinin", va escriure. Què en queda, doncs, de la simfonia? Una partitura d'una cohesió i una sinceritat expressiva úniques. Emoció? Molta. Sentiment? Per descomptat. Sensibleria, ensucrament? Ni un mil·lígram. Per alguna raó un compositor com Stravinsky, poc suspecte d'excessos melosos, va ser un gran campió de Txaikovski, homenatjant-lo sense embuts (emprant música seva) a El bes de la fada. Jansons -que amb la Filharmònica d'Oslo va gravar una molt recomanable edició íntegra de les simfonies de Txaikovski- va entendre i traduir de la millor manera possible aquesta emoció sincera que emana de les notes, sense exageracions sobreres, però també sense por de posar tota la carn a la graella quan calia. (Nota al marge: aquesta temporada anem ben forts de música russa.)

Després d'una introducció apropiadament llòbrega, els contrastos entre desesperació i efusiva esperança van ser frapants, amb un desenvolupament d'una urgència expressiva irresistible (violents intercanvis entre corda i vent, clímax catàrtic) i un tema amorós al qual els arcs del Concertgebouw van donar tot el vellut necessari. L'elegància extrema del vals no amagava les ombres ominoses de la seva secció central, mentre que l'espectacular tercer temps va ser una impetuosa i implacable marxa cap a l'anorreament, amb la mateixa capacitat ja admirada a Stravinsky per fer bullir l'espetec rítmic, amb una orquestra virtuosística i una batuta que la dominava amb mà ferma (metall tan controlat com contundent que no ofegava la resta de seccions).

Als primers temps del terror soviètic, s'acostumava a canviar l'ordre del tercer i quart moviments perquè la simfonia acabés en triomf i no en la negror del no-res. No és necessari suposar que la Patètica és el rèquiem que es va escriure per a ell mateix Txaikovski per adonar-se del disbarat que això comporta. El final tràgic és l'únic que té sentit després de tot el que l'ha precedit, fins i tot els rajos de llum ocasionals. Amb un control dels fluxos i dels refluxos de la música, de les oscil·lacions dels dos temes centrals del moviment, dels seus salts de major a menor, enlairant-se per cada cop caure més avall, Jansons i la seva formidable orquestra van fer música de veritat, sincera i corprenedora. De fet, la simfonia no es va acabar, es va dissoldre en les alenades cada cop més exànimes de violoncels i contrabaixos. Una propina, el Valse triste de Sibelius, semblava sobrera després de les emocions prèvies, tot i la insistència del públic. Insistència comprensible, per altra banda: orquestres i directors com aquest no s'escolten cada dia.

Xavier Cester
Avui