Cerca de notícies

Enquesta

Liceu: un futur com el present?

6/2/2005 |

 

L'aprovació del nou contracte programa per al període 2005-2009 i la marxa de Josep Caminal com a director general marquen un punt d'inflexió en la història recent del Gran Teatre del Liceu. Caminal deixa el teatre després d'una llarga etapa marcada pel trauma de l'incendi i l'esforç d'una reconstrucció que va arribar a bon port, amb el Liceu funcionant a tota màquina molt més enllà de les previsions més optimistes. Seria il·lús creure que tota la feina està feta, però la que ha fet Caminal i el seu equip ha estat, en termes generals, positiva, i ha modernitzat una de les principals infraestructures culturals del país. Els nivells d'assistència i el rejoveniment del públic són bons indicadors que el Liceu ja ha perdut la seva imatge d'exclusivisme; al contrari, hi pot haver gent que tingui la sensació que ara no s'hi pot accedir perquè s'acaben les entrades (molt millorable, per cert, un sistema que posa a la venda el mateix dia totes les localitats de la temporada). Ara és el torn de buscar un successor de Josep Caminal, de qui la ministra de Cultura, Carmen Calvo lloava les excel·lències com a gestor abans de mostrar la seva lleialtat a la proposta que pugui fer-li el president de la Generalitat.

El nou contracte programa marca les pautes a seguir durant les properes quatre temporades, unes pautes presidides pel continuisme. Primera observació: l'anterior contracte programa arribava fins al 2003. Els vaivens político-electorals han anat endarrerint el nou document, la qual cosa torna a palesar l'excessiva servitud de les accions culturals als vents polítics que bufen, fins i tot en un espai fins ara exemple de consens com el Liceu. Es reajusta la proporció pressupostària aportada per cada administració, de manera que al final del període el 45 per cent dels diners públics vindran del ministeri i el 40, de la Generalitat. Sense comptar les aportacions extraordinàries per cobrir dèficits acumulats, les administracions aporten poc menys del 50 per cent del pressupost, un percentatge inferior al de molts coliseus europeus. Segona observació: als poders públics ja els està bé el que els costa el Liceu però no pensen posar-hi un duro més més enllà de les lògiques revisions anuals d'IPC. La manca d'ambició, de ganes de fer un salt qualitatiu endavant és, doncs, preocupant i no amaga possibles tensions deficitàries que es dedueixen del ball de xifres del contracte programa.

OBJECTIUS PRUDENTS
És curiós constatar com en molts epígrafs del text es parla de "notable esforç pressupostari que mereix ser, però, sostingut", alhora que s'admet obertament que cal buscar mecenes per a programes que no han resolt el seu finançament. La finalització del contracte amb Telefónica Media pels drets d'imatge obre un altre interrogant sobre els ingressos, mentre que la congelació durant quatre temporades de la partida de produccions és un altre senyal de la prudència/modèstia dels objectius, d'aquesta tendència a anar tirant amb el que tenim, mentre estigui més o menys arregladet i no ens porti problemes. El cercle viciós de més públic, més oferta, més despesa no sembla resolt del tot.
El continuisme també es manifesta en la programació, en què es manté l'eclecticisme entre obres inèdites a casa nostra (un dels aspectes més positius dels darrers anys) i el gran repertori, amb inundació de representacions dels títols més populars. En una V.O.S. (vida operísticament sana), el Liceu hauria de ser l'element central d'una xarxa amb altres centres que abordessin repertoris que al teatre de les Rambles no li escauen, com l'òpera barroca. És a dir, el Liceu com a cúspide d'una piràmide. On és, però, la piràmide? ¿Pot el Liceu amb els recursos de què disposa ser alhora teatre de primer nivell internacional, aparador de tots els estils i tendències, acolliment de grans figures, centre de formació de joves professionals i un llarg etcètera?

Derivant a partir d'aquestes qüestions arribaríem a la situació dels intèrprets del país, bandejats fins i tot a l'hora de l'estrena d'una òpera en català. La supressió del Taller realitzat amb el Lliure, de resultats no satisfactoris segons el contracte programa, no convida a l'optimisme (en lloc de reformar-lo, se'l suprimeix), mentre que les oportunitats que donen els espectacles del Foyer (un altre encert, és ben cert), ¿no corren el perill de generar un star system particular sense opcions de fer el salt al pis de dalt?

I ja que estem en temes nostrats, parlem del nostre repertori, que un teatre públic, com és i s'autoproclama el Liceu, ha de defensar. Una estrena absoluta (que podria comptar amb finançament extraordinari) i una obra recuperada (no se'ns diu si en concert) en quatre anys, més dues obres de petit format en el mateix període: insuficient. Un cop més, poca ambició a causa de recursos limitats -no entrarem en la comparació odiosa amb el Real, que ha escenificat un nombre gens menystenible d'òperes espanyoles. Amb el recent conveni signat entre les dues institucions, i observant la programació de l'any vinent, el Real continua sent el principal coproductor, un paper imprescindible en un món costós com el de l'òpera on cada cop menys teatres poden tirar ells sols endavant nous muntatges, tot i que el perill d'uniformització existeix. Uns muntatges on també trobem més continuisme eclèctic (curiosament, l'aspecte menys valorat en una enquesta als abonats són les produccions), si bé el contracte programa denuncia deficiències en la política d'explotació dels muntatges propis i poca difusió internacional. També es vol consolidar la descentralització dels espectacles infantils i familiars a l'Auditori de Cornellà: les escoles han respost, les famílies, molt menys. Seguint les petges del Teatre Nacional de Catalunya i el gust per les xarxes territorials de l'actual govern, el Liceu estendrà la seva presència pel país, presentant la temporada a altres ciutats, projectant espectacles en cinema o fent concerts.

ASSIGNATURES PENDENTS
Ben mirat, si bé l'activitat de la sala gran ha crescut, tot allò que l'envolta s'ha disparat en volum. Això no ens ha de fer oblidar que el moll de l'os segueix sent l'activitat operística, i per això cal d'una vegada per totes aconseguir un cor i una orquestra de primer nivell. Les estrelles del cant i la batuta es poden aconseguir a cop de talonari, unes forces estables requereixen esforç continuat ja que, en definitiva, són aquestes les que marquen la categoria d'un teatre. Els primers passos de Sebastian Weigle con a titular d'una orquestra que s'ampliarà fins a 102 músics -imprescindible si es vol fer front a l'intensa activitat actual- són esperançadors, però les contemporànies funcions de Parsifal i Il corsaro han palesat de nou les irritants irregularitats qualitatives de cor i orquestra.

Ens deixem molts temes, però tanquem el repàs amb la política audiovisual, un aspecte en el qual el Liceu s'ha apuntat ràpid i bé a l'imparable tren del DVD, un mercat en expansió que ha situat al mapa fins i tot els teatres més impensats (la Tetralogia del Liceu competirà amb la de l'Òpera Reial de Valònia, per exemple). Els nombrosos llançaments són un bon aparador de l'activitat del Liceu, sempre esclar que es vagi millorant en la qualitat de la realització, no sempre adequada: només cal comparar el lamentable Viaggio a Reims amb el preciosista Orfeo, tenint en compte, és cert, que aquest va tenir sessions específiques de filmació (amb tot el que això costa). El gran dèficit, tantmateix, continua sent la televisió, amb unes transmissions a hores indecents i presentacions sovint demencials. El teatre hauria de pressionar amb més fermesa en aquest aspecte que pot contribuir de forma extraordinària a fer que el Liceu sigui, efectivament, de tots.

Xavier Cester
Avui