Cerca de notícies

Enquesta

Reflexos de l'est

30/1/2005 |

 

Els programadors de concerts són més fiables a l'hora de preveure el temps que molts meteoròlegs estrella: just quan fa el que sembla que no recordem que sol fer a l'hivern, és a dir, fred, arriben un bon grapat de músics de Rússia, per sort d'efectes molts més benèfics que els aires siberians que ens han atacat i ens han obligat a treure la pols a bufandes, guants i abrics. Ja hi va haver una premonició fa uns dies amb la visita de l'Orquestra Nacional de Rússia amb Mstislav Rostropóvitx, i just com va passar amb la succesió de grans centúries dels Estats Units (San Francisco i Cincinnatti), Palau 100 reincideix amb uns compatriotes de l'esmentat conjunt amb la presència (24 de gener) de la formació més prestigiosa del gran país de l'est, la Filharmònica de Sant Petersburg, amb el seu titular Iuri Temirkanov al capdavant.

Els reflexos entre una actuació i altra no acaben aquí. Si la Nacional no sempre va exhibir el llustre instrumental comprovable en les gravacions amb Mikhaïl Pletnev (o sense anar més lluny, en el concert Scriabin de ja fa unes llunes a l'Auditori, en el desaparegut cicle de Promúsica), tampoc la Filharmònica va estar sempre a l'alçada de la seva ben merescuda reputació. No cal comparar amb els fastos del passat, amb l'era Mravrinski quan l'orquestra duia el nom de Leningrad, les situacions són radicalment diferents (de la mateixa manera que no du gaire enlloc equiparar la Filharmònica de Berlín de Furtwängler amb la de Rattle), per adonar-se que en anteriors ocasions orquestra i titular han deixat més bon gust de boca. Error a l'hora de triar el programa? Comdemnar les orquestres russes a només fer el repertori del seu país és injustament castrador i, a més, sempre és interessant veure peces, com en aquest cas, del romanticisme alemany abordades des d'altres perspectives. En l'obertura d'Euryanthe de Weber va predominar l'amplitud del gest per sobre de l'atenció al detall, els plans generals estaven més ben resolts que els primers plans, on els desajustos instrumentals van ser més evidents.

Nou reflex, ara a nivell d'acompanyament, entre Rostropóvitx al Concert de violí de Beethoven i Temirkanov al Concert per a piano de Schumann. És difícil saber si la difuminada resposta de l'orquestra va afectar la lectura que en va fer Elisso Virsaladze, d'una probitat innegable, al mateix temps que d'una seriositat que esmorteïa la càrrega poètica de la partitura, la qual cosa en Schumann no deixa de ser un pecat. Escasses gradacions, colors plans, un so dens i sec van perjudicar una lectura que va tenir el seu moment més atractiu en un Intermezzo per sort despullat de deliqüescències excessives, abans d'un final que pocs cops havia semblat tan reiteratiu.

Darrer reflex amb la sessió amb la Nacional de Rússia: el gir copernicà experimentat a la segona part. L'afirmació pot ser una evidència, però a vegades convé fer-la: La consagració de la primavera és un ballet. Escoltant la versió de Temirkanov i una Filharmònica de Sant Petersburg ara sí amb les bateries carregades del tot, un no podia deixar de veure mentalment grups de ballarins evolucionant al compàs d'una versió que va subratllar el caràcter cerimonial, ritual de la partitura (la fusta pot ser imperfecta, començant per l'esforçat solo de fagot inicial, però la seva rusticitat sonora incrementava el caire atàvic del conjunt), amb una elegància i minuciositat (ara sí) en el detall que no excloïa les impactants bufetades sonores, molt ben donades, per cert. Un punt de dolçor amb un Moment musical de Schubert i una descàrrega d'adrenalina amb el Trepak del Trencanous de Txaikovski van tancar la vetllada.

DOBLE ANIVERSARI
La música com a manifestació suprema de la civilització. Els darrers quartets de Beethoven suposen un trencament de totes les barreres conegudes per abastar regions impensades (gairebé ningú va gosar seguir aquest camí). En el doble cicle Beethoven/Xostakóvitx que, amb paciència, està protagonitzant a casa nostra el Quartet Borodin, va arribar el torn al Quartet núm.15 en la menor op.132, el més extens dels que va compondre l'autor de Fidelio. El quartet rus està de celebració enguany, el 60 aniversari de la seva fundació, i, fet encara més remarcable, amb un dels seus membres fundadors encara al peu del canó. Veure sortir a l'escenari el violoncel·lista Valentin Berlinski és com contemplar un bon tros de la història de la interpretació musical del segle passat, un tros, per sort, encara ben present i actiu, com va quedar ben clar en aquest primer concert de la tercera Temporada de Cambra d'Ibercàmera al Palau de la Música, una de les iniciatives més benvingudes dels darrers anys (pregunta col·lateral: ¿és una impressió falsa o hi ha un percentatge de gent jove superior al dels cicles més tradicionals?).

Amb un to de conversa civilitzada i amb un equilibri exquisit entre veus, als dos primers temps del quartet beethovenià només els va mancar unes dosis més de mordent. Arribats al molto adagio central, l'immens Cant d'acció de gràcies ofert a la divinitat per un convalescent, els Borodin van mostrar una unció corprenedora, una capacitat excelsa per acaronar els acords més ingràvids sorgits del magí beethovenià, per deixar el temps suspès i prendre més tard impuls en la ulterior recuperació de forces que tanca la partitura en un clima optimista.

INTROSPECCIÓ DOLOROSA
La música com a manifestació dels racons més desolats de l'ànima humana. Si Beethoven va iniciar camins gairebé visionaris, en els seus darrers quartets Xostakóvitx va anar despullant la seva música de tot el que era accessori per llançar-se a una dolorosa introspecció, no exempt de fantasmagòric sarcasme, que va deixar al descobert els aspectes més desesperançats de la seva personalitat. El to fúnebre del Quartet núm.15 op.144 s'adeia, a més, amb el plany de tots aquells amb consciència dels horrors del passat palesat el dia 27, 60 aniversari de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz. No es va donar cap explicació de per què ho feien (ni, ben mirat, calia), però els Borodin van interpretar el quartet amb la sala gairebé a les fosques i dues espelmes per faristol, il·luminant-los, i demanant que no s'aplaudís al final fins que s'obrissin els llums del Palau. No va ser cap excentricitat, el clima de concentració assolit va ser remarcable i el grup rus hi va correspondre amb una lectura que va avançar de la nostàlgica evocació d'una llunyana felicitat als crits angoixosos dels quatre instrumentistes, amb aquests furiosos crescendi sobre una nota que glacen la sang, sempre posant en primer pla la foscor pregona d'una partitura que es va consumint fins a la darrera alenada. Després d'una obra d'aquestes característiques, una propina semblava fora de lloc. A la pràctica no va ser així, i el fragment del Primer quartet de Xostakóvitx va ajudar a dissipar les tenebres i a tornar la llum que aquest món encara necessita amb tanta urgència.

Xavier Cester
Avui