Cerca de notícies

Enquesta

Un cant a la vida

16/1/2005 |

 

Quan, en ocasió del 80 aniversari de Victòria dels Àngels (2003), l'Editorial Pòrtic em va encarregar la seva biografia, amb l'aleshores editor Francesc Boada vam discutir pel títol. S'imposava el de Lliçó de cant, lliçó de vida, però ens vam adonar que Victòria dels Àngels, una dona senzilla, no ho hauria acceptat. Ha estat una mestra en moltes coses perquè molts hem après del seu art i la seva vida ha estat modèlica en dignitat i compromís. Però precisament la seva dignitat ha estat emparentada amb la seva senzillesa. I una persona senzilla mai acceptarà erigir-se en mestre de res ni de ningú. Finalment, doncs, ens vam posar d'acord amb el títol definitiu per a la publicació del llibre: Victòria dels Àngels. Una vida pel cant. Un cant a la vida.

La soprano catalana em va dir una frase que defineix el que va ser la seva existència: "Victòria dels Àngels m'ha donat moltes alegries, però també molts disgustos". I aleshores es va posar a plorar. Ella era així: sensible i senzilla, lliure de dir el que pensava i de fer-ho de manera diàfana, directa i transparent. I si convenia plorar ho feia. També em va confessar: "Jo sempre he estat Mimì", referint-se a la innocent i càndida protagonista de La bohème, l'òpera de Puccini que, juntament amb Manon, Cio-Cio San (Madama Butterfly) i Mélisande (Pelléas et Mélisande), ajuda a retratar la Victòria dels Àngels persona que va fer del seu cant la seva manera de viure i d'entendre l'existència humana.

Amb tot, la vida de la soprano no va ser fàcil, tot i els seus èxits com a artista, els premis, les distincions i els reconeixements a la seva carrera. Un matrimoni desafortunat, la mort (el 1998) del seu fill gran i no poques desavinences amb personatges que van passar per la seva vida (mànagers, algun empresari desaprensiu) van impedir que les coses fossin fàcils per a ella. Va ser una diva però no va voler exercir-ne. I això, que té el seu mèrit, és el que segurament va propiciar la frase de Maria Callas: "Victòria dels Àngels és l'única flor en el femer del Metropolitan".

La mort de Victòria dels Àngels deixa un buit irreparable. Pertanyia a una generació daurada en matèria de sopranos: Renata Tebaldi, Kathleen Ferrier, Maria Callas o l'única supervivent d'aquells anys, Elisabeth Schwarzkopf, van ser algunes de les seves companyes de viatge que també van fer del seu cant una manera d'entendre la vida. Afortunadament, aquella generació és gloriosa no només a nivell artístic, sinó també (i sobretot) discogràfic. En aquest sentit, el llegat de Victòria dels Àngels és ampli, generós i fàcilment localitzable, tot i que de vegades ella es queixava que els seus discos es veien poc. Auf Flügeln des Gesanges és, segurament, el lied de Mendelssohn que millor defineix el pas de Victòria dels Àngels per la vida: eteri, "per damunt de les ales del cant". Estem tristos, però contents i agraïts d'haver-la coneguda i d'haver gaudit d'una feina tan ben feta. Tan ben cantada.

Jaume Radigales
Avui