Cerca de notícies

Enquesta

La més gran

16/1/2005 |

 

Amb Victòria dels Àngels se n'ha anat la veu més important de la lírica de la postguerra ençà. Ens podia acompanyar el record de grans veus de la primera meitat del segle XX, però des de l'aparició el 1944 de Victòria dels Àngels es van trencar motlles i al costat d'una veu perfecta va aparèixer una sensibilitat incommensurable que sabia donar caràcter, fer sentir de nou tot allò que interpretava. Era innata, suposo, aquesta facultat que de ben jove exhibia en fer renéixer tot allò que interpretava. Es pot parlar avui de versió Tebaldi, de versió Callas, les seves coetànies, o més tard de versió Caballé. Però, en el repertori que dominava, la seva precocitat va fer precedir-les per una versió Victòria que continua vigent, vàlida malgrat totes les innovacions i aportacions posteriors que hi pugui haver hagut. Musicalment molt intel·ligent, va saber limitar el repertori a les obres que s'adequaven a la seva veu.

Reina del lied, Mendelssohn, Brahms, Schubert, no s'han pogut cantar millor. En l'òpera, on va debutar el 1942 amb la Comtessa de les Noces de Figaro, va sovintejar els rols de Manon, Mimí de la Bohème; Cio-Cio-San de la Butterfly; Donna Anna de Don Giovanni; Melisande i Marguerite de Faust, i Mefistofele i Desdèmona d'Otel·lo. Com a llicència que suposava el límit de la seva veu, va cantar l'Elisabeth del Tannhäuser, rol que li va permetre accedir a l'escenari wagnerià de Bayreuth, i l'Elsa de Lohengrin. Com que el tipus de soprano llatina acostuma a tenir unes notes greus plenes i boniques, també va assolir grans èxits en rols reservats a les mezzosoprano, com els de Carmen, Cenerentola i Rossina del Barber de Sevilla. També en les estrenes va marcar caràcter. Totes les cantants que vulguin cantar les Cançons negres de Montsalvatge han de prendre la versió Victòria com a referència. I el mateix per a una meravellosa versió dels Chants de l'Auvergne de Canteloube. I per a l'obra lírica de Joaquim Rodrigo. Les cançons i òperes de Manuel de Falla també hi van trobar la intèrpret idònia i va ser la soprano que va estrenar l'Atlàntida. Quan era jove, era agraciada, però quan cantava (quan es canta bé la bellesa s'expressa a través de l'intèrpret) el seu rostre irradiava. Recordo un recital de principis dels 50 al Palau de la Música. L'emoció artística transmesa per un veritable àngel canor va posar un sostre difícil de superar. Qui no l'ha sentit en plenitud no es pot fer ni idea del que era un recital seu. La televisió dóna sobretot filmacions dels darrers 20 anys i, malgrat que conservava la gràcia interpretativa, les condicions vocals i físiques no eren ja les òptimes.

Una de les característiques que caldrà que els futurs biògrafs no hagiògrafs expliquin de Victòria dels Àngels és la quantitat de contratemps que va haver de superar. Ídol del Liceu, un malentés amb l'empresari d'aleshores va impedir la seva continuïtat en la sala mentre seguia prodigant les seves actuacions al Metropolitan de Nova York, a l'Òpera de Viena o al Covent Garden londinenc. El fet que la la gran part del repertori fos editada per una discogràfica que dirigia el marit de la seva gran rival, i a la vegada amiga, Elisabeth Schwarzkopf, va fer que, durant anys, en les gravacions coincidents només es poguessin trobar les de la Schwarzkopf, mentre les de Victòria quedaven a la nevera. Després, la separació amb el seu marit la va deixar econòmicament en dificultats, amb la càrrega d'haver d'afrontar deures familiars agreujats per la salut dels dos fills. Algun agent artístic es va aprofitar també d'ella i, a una edat en què els cantants comencen a espaiar actuacions i a seleccionar molt el repertori, va haver de reeducar la veu per fer, ja cap als 70 anys, una nova florida i emprendre gires esgotadores per refer la seva situació econòmica. Amb molt de caràcter, refusà la medalla d'or de la Generalitat perquè va considerar que se li atorgava no en la correcta oportunitat. Va trigar anys a visitar el President per recosir ferides i acceptar-la. Es va sentir menystinguda quan no van comptar amb ella per a la gala inaugural de l'Expo 92. En canvi el seu ajut als minusvàlids, discret, efectiu i compartit (un dels seus fills tenia la síndrome de Down), aixecava onades de gratitud entre els que formen part de les associacions que se n'ocupen.

Tenia un agut sentit crític i quan se li va preguntar per esdeveniments com el dels Tres Tenors, a part de dir que avui en dia es ven òpera com qui ven Coca-Cola, va dir que tenia «una bona disposició per sentir-los» però que davant d'aquell «popurri infernal (...) em vaig fer un tip de riure». No es considerava diva i demanava que se la considerés «una persona que canta». No sé quins discos poden tenir a mà els qui em llegeixen, però per fer una evocació breu però inspirada de l'art de Victòria els suggeriria que escoltessin En les ales del cant, la bella cançó de Mendelssohn sobre un poema de Heine que ens palesa com la música es pot endur l'esperit a zones ingràvides. Que Victòria, la veu i art de la qual ens acompanyaran sempre, pugui contemplar-nos com sempre benevolent, després de la seva turmentada vida, des de la pau eterna.

Jordi Maluquer
El Punt