Cerca de notícies

Enquesta

Naturalitat i puresa

16/1/2005 |

 

Dels Àngels va marcar una època al Liceu, tot i les seves diferències amb el teatre.

La relació de Victòria dels Àngels amb el Gran Teatre del Liceu ha estat intensa però, sobretot, ha estat fonamental per a l'educació de tota una generació d'espectadors que, de sobte, es van trobar davant una artista que, en plena febre verista, era capaç d'introduir discreció, delicadesa, naturalitat i puresa en alguns dels personatges més marcats pel mal gust d'alguns intèrprets de generacions anteriors. A la llarga, la seva relació amb el Liceu coneixeria episodis d'amor i desamor, de passió desbordant i de distanciaments inexplicables, sense deixar de mantenir-se en la memòria com una de les artistes que han marcat més la història de la institució i del seu públic.

De fet, el Liceu va estar molt lligat als inicis de la carrera de la soprano. A més de participar, acompanyada al piano per Pere Vallribera, en les vetllades de declamació i concert dels alumnes del Conservatori del Liceu, Victòria cantaria en una audició el març del 1943, destinada a "gratificar-la amb una subvenció a prudent arbitri de la Junta de Govern de la Propietat del Liceu amb càrrec als fons de Sosteniment, Conservació i Foment de l'Art com a ajuda a les despeses que els seus estudis li ocasionen".

Una circular del president, Marquès de Sentmenat, explicava que en el concert d'alumnes del Conservatori del Liceu (28 de maig de 1943) "s'aprofitaria (...) per poder valorar amb més elements de judici que en una simple audició les condicions artístiques de la senyoreta Victòria dels Àngels López que la poguessin fer creditora al suport sol.licitat". El suport consistia en "terminis mensuals de 500 pessetes a compte de la subvenció de 4.500 pessetes concedides com a ajuda".

El 19 de maig de 1944, tres dies després del seu debut oficial, al Palau de la Música dins del cicle de concerts de l'Associació de Cultura Musical, Dels Àngels repeteix el programa al Saló dels Miralls en un concert reservat als accionistes de la Societat del Liceu. I la temporada següent, el 13 de gener de 1945, Victòria canta la seva primera òpera al Liceu en un debut espectacular: ni més ni menys que el paper de la Comtessa de Les noces de Fígaro de Mozart. La cantant es converteix immediatament en l'artista favorita del Liceu, la més admirada, la més reverenciada, la més estimada. Canta al Liceu de forma ininterrompuda fins a la temporada 1949-1950 amb triomfs que formen part del més selecte de la història de la casa: la seva memorable creació de Manon de Massenet (el 1945 i 1946 al costat de Giuseppe di Stefano); la seva radiant Margherite de Faust de Gounod (el 1945); Mimì de La bohème de Puccini (1946 i 1949 al costat de Mario Filippeschi); Elisabeth de Tannhäuser (1948 i 1950), Eva de Die Meistersinger (1950), Elsa de Lohengrin (1949, dirigida per George Sebastian) de Wagner; Agathe de Der Freischütz de Weber (1949) i peces molt menys habituals com La serva padrona de Pergolesi, Il segreto di Susanna de Wolf-Ferrari o Combattimento di Tancredi i Clorinda de Monteverdi.

Des del febrer del 1950 fins al desembre del 1955, Dels Àngels no va aparèixer al Liceu. Van ser cinc llargs anys d'absència en els quals la soprano va consolidar la seva espectacular carrera internacional en molts teatres, i molt especialment al Metropolitan de Nova York, on es va convertir en una de les grans dives de l'època i va obtenir triomfs amb les mateixes obres que havia cantat al Liceu i moltes altres que no interpretaria mai a Barcelona, com La traviata, Otello, Pelléas et Mélisande o Martha. Van ser cinc anys en què el Liceu va caure als braços d'una altra de les grans sopranos del moment, Renata Tebaldi, que mantindria el seu ceptre incòlume fins a la temporada 1959-1960. Victòria va tornar a finals del 1955 amb una emotiva interpretació de Madama Butterfly (amb Gianni Raimondi i Manuel Ausensi) però la seva falta d'artificiositats i d'aquells efectismes melodramàtics a l'ús en el repertori puccinià no va ser compresa per tothom. Qui ho va entendre, però, va ser Xavier Montsalvatge, que va arribar a escriure que "la qualitat de la intèrpret va estar molt per sobre de la de la pròpia obra". Van arribar després dues edicions de Manon, un dels seus papers fetitxe, amb Giacinto Prandelli (1956) i Franco Bonisolli (1967), una nova Bohème (1956, amb Gianni Raimondi i Manuel Ausensi), El barber de Sevilla de Rossini (1958, fent parella amb Rolando Panerai) i, sobretot, l'estrena absoluta d'Atlàntida de Falla, amb direcció d'Eduard Toldrà i al costat de Raimon Torres. El distanciament de la soprano del Liceu s'evidenciava ara en una prolongadíssima absència fins al 24 de juliol de 1992, data en què va oferir un memorable recital acollit amb autèntic deliri. Era l'homenatge que es mereixia una de les artistes més grans de tota la història de la música. Com deia Oriol Martorell el 1987, en el discurs d'investidura de la soprano com a doctora honoris causa de la Universitat de Barcelona, en Dels Àngels es produeix el miracle que la intèrpret arriba a superar el seu paper de pur transmissor i se situa en el pla de recreadora de l'obra. I no se sap si el que ens captiva és la creació o la recreació.

Joan Matabosch
El Periódico