Cerca de notícies

Enquesta

Sebastian Weigle: "Que es transformi una òpera fins que queda irreconeixible és un escàndol"

13/1/2005 |

 

La temporada 2004-2005 és la primera amb Sebastian Weigle com a director musical del Liceu. Weigle (Berlin, 1961) ha dirigit orquestres com la Simfònica de Berlín, la Simfònica d'Hamburg o la NHK de Tokio i ha treballat en escenaris tan prestigiosos com el Metropolitan o l'Òpera de Sidney. Entre els títols que ha portat a l'escenari hi ha Tannhäuser, El barber de Sevilla o Elektra, i el passat mes de setembre va obrir temporada al Liceu amb Boris Godunov. Amb el coliseu català té un contracte de tres anys ampliable a dos més.

Diuen que quan li van proposar ser el nou director musical del Liceu només va trigar tres dies a dir que sí.
Bé, tres dies potser és una mica exagerat, però és cert que no m'ho vaig haver de pensar gaire. Barcelona és una metròpolis increïble, un imant, que atrau un gran públic d'arreu del món. La gent i la gastronomia són molt especials. Si t'agrada el moviment, la gent i, a més, el teatre et vol, la decisió és fàcil. A més, ara començo a estar en una edat en què necessites veure més el sol...

Encara que el seu currículum és impressionant, és el primer cop que es converteix en director musical d'un gran centre.
Ser el cap sempre implica un grau elevat de responsabilitat. S'ha de saber escoltar quan cal i de vegades també s'ha de prendre decisions difícils. És la meva primera posició com a director musical i veig que encara necessito una mica més de temps per guanyar perspectiva general del teatre. També necessito temps per exercitar la paciència, ja que he comprovat que els rellotges funcionen aquí a un altre ritme.

I per al Liceu, què suposa tenir a Weigle com director musical?
Tot just acabo d'arribar! Si us plau, dongui'm una mica més de temps per conèixer bé la casa. Naturalment, m'encantaria poder comprovar, ja a partir de la primera temporada, una evolució positiva. L'objectiu més important és estabilitzar i desenvolupar la qualitat, no aturar-se.

I de moment, com s'està desenvolupant el treball amb l'Orquestra del Liceu?
És impressionantment harmònica i disciplinada, els músics estan molt oberts a tots els meus suggeriments. Encara que es tracti d'innovar, és evident que volen! Això és una de les experiències més gratificats per a un director d'orquestra. Els primers resultats ja han estat força exitosos, però insisteixo: tot just acabem de començar.

És necessari ampliar aquesta orquestra?
De manera espontània respondria que sí! Sobretot tenint en compte les enormes exigències que suposa el repertori alemany, particularment les obres de Wagner, sóc partidari d'adaptar la plantilla a aquestes exigències. La temporada passada hi va haver moltes baixes pel desgast que suposa que cada músic hagi de tocar en totes les produccions i funcions. Si no es pot nodrir l'orquestra de reforços interns -de músics que hagin fet tot el procés d'assaigs- s'entra en un punt mort que perjudica el conjunt.

Ha dit que vol potenciar les òperes eslaves i alemanyes.
El repertori alemany ja compta amb una llarga tradició en aquesta ciutat. En temps de Wagner, Barcelona era considerada una ciutat wagneriana. En aquest sentit, vull tirar endavant una tradició que existeix i que està molt ben arrelada. També pel que fa a Mozart vull seguir amb l'evolució que sortosament -hauria pogut ser diferent- s'ha anat perfilant des de la reconstrucció del Liceu.

I a més a més de Wagner i Mozart?
Vull avançar també cap al segle XX. Pel que fa al repertori eslau, vull intentar de donar-li el pes que entenc que li correspon, al costat del repertori italià i alemany. Crec que la reacció del públic i de la crítica a Boris Godunov ja ens han donat la raó en aquest sentit.

Mirant la nova temporada del Liceu sobresurt el retorn de Plàcido Domingo amb Parsifal, que vostè mateix dirigirà. Què més destacaria de la programació que veurem el 2005?
Si fa o no fa, tot. Es tracta d'obres que han estat escollides amb molta cura i criteri.

Parlant de la programació, quin balanç fa de la responsabilitat compartida que hi ha en el Liceu entre el director artístic -Joan Matabosch- i vostè com director musical? No en tots els grans teatres és així.
En Joan Matabosch em volia tant com em volia l'orquestra i sense el seu suport potser no m'hagués decidit a venir. Sóc músic i necessito a persones que treballin amb mi. Això es dóna de manera molt harmònica i natural entre nosaltres.

Abans de ser director musical, durant la temporada 2000-2001, vostè va debutar al Liceu amb La flauta màgica. Quin record en guarda?
Va ser com sol passar quan una persona salta directament de l'avió al fossat sense haver fet cap assaig ni conèixer la musicalitat ni les reaccions dels cantants, dels músics, del cor, i sense conèixer ni l'escenari ni l'acústica. Va ser una vetllada d'allò més estimulant. La missió en moments com aquests és: fer. La vetllada va transcórrer rapidíssimament. No hi va haver temps per distraccions i m'ho vaig passar bé.

En alguns casos, la música de l'orquestra perd protagonisme enfront de la direcció escènica. Què pensa fer per contrarestar-ho?
Hi ha casos flagrants, és cert, i comença a ser hora de retrobar-nos amb la música: Prima la musica!! Massa sovint ens trobem davant d'esdeveniments i no davant d'allò que ha de ser abans que res: música. Al cantant se li ha de poder donar l'oportunitat d'explicar l'obra des de la seva perspectiva personal i artística. Per això, és evident que necessitem l'ajuda dels directors d'escena. Pot estar bé transportar l'acció d'una òpera a un altre temps, més actual. D'acord. Ara bé, que es transformi una obra fins al punt de quedar irreconeixible, em sembla un escàndol. No vull haver de llegir-me un tractat de dramatúrgia de vint planes per poder seguir una òpera. A això s'hi suma també massa sovint la lluita per enquibir els cantants en unes escenografies complicadíssimes, enmig de les quals se suposa que ells hi han de dur a terme actes artístics heroics perquè la vetllada sigui un èxit!

Quina solució hi ha?
Jo sempre intento fer una trobada amb el director d'escena abans d'iniciar la producció, per tal d'evitar qualsevol tipus de malentès i per assegurar-me d'engegar un desenvolupament conjunt de l'obra. Sé que hi ha molts col·legues que tenen el costum d'arribar al lloc de la producció un cop tot aquest procés de gestació de la producció ja està fet i aleshores pretenen introduir canvis per ajustar la producció al seu gust i les seves idees; aquesta potser seria l'altra cara de la moneda.

Diu que vol fer de l'Orquestra del Liceu una de les millors del món, falta molt per arribar-hi?
El camí és l'objectiu. I no deixarem de fer aquest camí.

D'instrumentista a director
Vostè va començar la seva carrera com instrumentista. Com va influir aquesta faceta en la seva trajectòria com a director?
Evidentment, el fet de ser solista de trompa d'una de les millors orquestres del món durant més de quinze anys i haver tocat tot el repertori operístic, gran part del repertori simfònic, ballet, música de cambra o jazz sota la batuta de directors diversos i alguns molt importants, marca, i molt. Vaig tenir una oportunitat única d'observar a molts col·legues i de veure com se'n sortien, alguns millor i d'altres pitjor. Va ser com anar a classe de direcció, però sense pagar. Després vaig començar a intentar-ho jo mateix, i em va semblar enormement difícil, sobretot pel fet de compaginar l'activitat de solista de trompa amb la de dirigir: una nit tocava Fidelio des del faristol de solista de trompa i al dia següent dirigia als meus companys des del pòdium. Això no va ser gens fàcil com poden imaginar-se, i va arribar un dia en què vaig haver de triar.

Jordi Canyissà
Canal Cultura