Cerca de notícies

Enquesta

El millor mestre de música

17/3/2003 |

 

Un llibre recull una selecció dels guions televisius que Leonard Bernstein va realitzar per als 'Concerts per a joves'.

Compositor, director d'orquestra, pianista, Leonard Bernstein va ser un dels músics més
complets del segle XX i alhora un comunicador nat.

Qui diu que la televisió no pot ser educativa i entretinguda alhora? En l'actualitat, això sembla una mera utopia, però hi ha hagut moments en què aquest doble objectiu ha estat plenament realitzat.
Entre el 18 de gener de 1958 i el 26 de març de 1972, Leonard Bernstein (1918-1990) i l'Orquestra Filharmònica de Nova York, de la qual va ser titular, van protagonitzar 55 programes que, sota el títol de Concerts per a joves, van apropar la música clàssica amb rigor i amenitat a milers de televidents.
En el volum El mestre us convida a un concert (publicat també en castellà), Ediciones Siruela ha recollit 15 dels guions que Bernstein va preparar per a les seves aparicions a la petita pantalla. Les explicacions del músic nord-americà es complementen en aquest llibre amb les vistoses il·lustracions que signa María Pascual i la profusió d'exemples musicals incorporats en forma de partitura.
Començant per preguntar-se quin significat té la música, Bernstein va abordar al llarg de tots aquests programes infinitat de qüestions sobre l'art del so, des de les més genèriques sobre la melodia, els modes, la forma sonata i els intervals, fins a les més específiques sobre compositors com Berlioz i Sibelius, o què és un concert.


De Bach als Beatles
El rigor de les explicacions de Bernstein va acompanyat per un estil col·loquial i desenfadat que fa més planera la introducció als, només en aparença, arcans secrets de la música. Així, el director no dubta a comentar que "una mala orquestració és com si algú es posés un jersei per anar a nedar", o de qualificar la Simfonia fantàstica de Berlioz de "la primera simfonia psicodèlica de la història".
Però Bernstein també era un home del seu temps, i al costat de les lògiques referències als grans mestres clàssics (així com la important presència de compositors nord-americans que sempre va defensar), l'aparició de noms que als seus joves espectadors els deurien sonar més que Bach o Mozart és un altre dels trets destacats dels seus programes. I és que per parlar de modes, intervals, acords i ritmes, Elvis Presley, The Beatles, Bob Dylan o The Kinks són també exemples ben vàlids que, a més, confirmen que la música és el més universal dels llenguatges.

Xavier Cester
Avui