Cerca de notícies

Enquesta

Le Poème Harmonique. Del carrer a la cort

14/3/2003 |

 

Obres de Pierre Guédron. Le Poème Harmonique. Director: Vincent Dumestre. Euroconcert, Barcelona, Palau de la Música, 10 de març.


És evident que França recupera grandeur tant en política internacional com en àmbits culturals com ara la filosofia i la música. El públic addicte a Euroconcert ha estat testimoni de la qualitat d'un grup de recerca en música antiga com és Le Poème Harmonique, creat ara fa sis anys pel guitarrista Vincent Dumestre i que ha merescut els més alts reconeixements.
Al Palau, Le Poème Harmonique el configuraven tres consorts de quatre músics: el de veus, el de llaüts i el de violes, amb Dumestre al llaüt soprano. Els intèrprets han estat triats amb lupa i asseguren l'excel·lència amb una precisió, una suavitat i una sofisticació exempta d'afectació que van crear un estat d'hipnosi a la sala. Han investigat la dicció i l'articulació prebarroques i l'estilització d'un barroc sovint tan hieràtic com el francès, i els cantants es mouen amb una retòrica gestual de reminiscències joglaresques potenciades fins a confegir una petita teatralització en els desvergonyits sobreentesos de la cançó A Paris sur petit pont.
Oferien Le Concert des Consorts de Pierre Guédron, nascut pels volts del 1565, mort el 1620 i cèlebre com a compositor oficial. La seva música documenta els canvis en la vida cultural de la cort entre els regnats d'un rei tan pròxim al poble com Enric IV i un de tan allunyat com Lluís XIII, quan l'epicentre cultural va passar d'un Louvre al bell mig de París a irradiar des del Versalles que sorgiria a partir d'un petit pavelló de cacera construït el 1624.
Són els anys del pas del Renaixement al Barroc i la música de Guédron comença per fer la síntesi del llegat del segle XVI marcat per la música vocal popular passant a inaugurar el grand siècle. La seva producció parteix d'harmonitzacions de cançons i madrigals a la italiana i va evolucionar fins a crear el declamatori air de cour i els formalistes ballets amb conjunts cada cop més desenvolupats i que esdevindrien gèneres predilectes de la noblesa. Les seves melodies constituïen el hit parade de l'època.
El programa oferia vuit peces seves combinades amb una tronada de Claude Lejeune (que el va precedir com a músic d'Enric IV), la passacaglia espanyola Yo soy la locura, de Henry Le Bailly, i una Entré des luths, de Pierre Baillard, tot un document perquè Guédron la va integrar en el Ballet de la Reyne i va generar la sarabanda francesa i, de retruc, les danses que estructurarien les suites instrumentals barroques.

Xavier Casanoves Danés
Avui