Cerca de notícies

Enquesta

Mor la soprano Renata Tebaldi, la gran rival de Maria Callas

20/12/2004 |

 

La seva veu, de gran caràcter, suggerent i vellutada, va seduir una de les faccions més fànatiques del món de l'òpera: els tebaldistes.

La diva italiana Renata Tebaldi, que als 50 i 60 va lluitar pel tron de les sopranos de la segona meitat del segle XX amb Maria Callas, moria ahir, a vuitanta-dos anys, a San Marino.

Retirada des dels anys 70 a causa d'un problema amb les cordes vocals, Tebaldi era coneguda al seu país com l'anti-Callas, arran dels èxits artístics que l'equiparaven a la cantant greco-americana, tot i que les respectives trajectòries no s'assemblaven gens. Tebaldi va tenir una vida llarga i tranquil·la. En canvi, la greco-americana va viure de manera intensa i amb els necessaris ingredients tràgics per crear un gran mite.
Nascuda a Pesaro l'1 de febrer del 1922 i filla única d'un professor de violoncel, Tebaldi ingressava amb 15 anys al Conservatori de Parma, per tornar tres anys després a Pesaro i acabar allà els estudis. Itàlia sortia llavors del desastre de la II Guerra Mundial i no trobava millor aigua oxigenada per a les seves ferides que l'òpera. Corria l'any 1944 quan Tebaldi debutava al Teatre Social de Rovigo fent d'Helena a l'òpera Mefistofele d'Arrigo Boito. De mica en mica, es va anar construint la llegenda de la seva veu natural, vellutada, suggerent i de gran caràcter que va tenir als seus peus una de les faccions més fanàtiques del món de l'òpera: els tebaldistes, una bona representació dels quals es trobava entre els assidus al Gran Teatre del Liceu, on la Tebaldi va regnar durant anys. Al coliseu de la capital catalana hi va venir sovint per interpretar tot el seu repertori. A més, va viure-hi la fatal coincidència de la mort de la seva mare.
La devoció dels fans barcelonins era tal, que les cròniques de l'època recorden com la seva presència aturava la circulació, llavors no tan densa com la d'ara, de la Rambla.

La veu d'un àngel
De jove, va interpretar diverses obres líriques al Reggio de Parma, a l'Òpera de Trieste i a Roma, però la prova de foc va ser, sens dubte, el maig del 1946. Un cop reconstruïda la Scala de Milà després d'haver estat bombardejada durant la guerra, Tebaldi hi va cantar el Te Deum de Verdi en el concert inaugural, dirigit per Arturo Toscanini, que va dir d'ella que tenia "la veu d'un àngel", convertint-se en la reina indiscutible del coliseu milanès del 1946 al 1955. Va ser justament pels seus lligams amb la Scala -on entre altres hi va interpretar Els mestres cantaires i La bohème- que va decidir regalar a aquest teatre el seu últim recital, el 23 de maig del 1976.

En aquella època va afirmar que un dels seus papers predilectes havia estat la Desdèmona d'Otel·lo, perquè considerava que s'adaptava de manera ideal a la seva personalitat. "La meva família volia que estudiés piano", va explicar un cop als seus fans, "però la necessitat d'expressar-me amb la veu em va empènyer a triar l'art del cant". Considerada una de les veus més belles de la segona part del segle XX, Tebaldi va fer a més notables enregistraments. Els papers d'Aida, Desdèmona, Mimí, Tosca i la memorable Eleonora de La forza del destino en són només uns quants.

Ben segur que a partir d'avui els homenatges a l'artista se succeiran a tot arreu, però el tenor Luciano Pavarotti va ser ahir el primer a fer públic el seu respecte per Renata Tebaldi dedicant-li el seu debut com a director, que tindrà lloc aquesta nit al Teatre de la Fortuna de Fano amb La bohème.

Avui