Cerca de notícies

Enquesta

Dinamo de Sant Petersburg

19/12/2004 |

 

Hi va haver un temps, no pas tan llunyà, en què les grans orquestres internacionals en gira oferien a Barcelona dos o tres programes diferents per a major gaudi del melòman. Ara, per desgràcia, tot i tenir no una, sinó dues sales de concerts amb capacitat per rebre formacions simfòniques, això només passa molt, però molt de tant en tant (i no cal fer ara greuges comparatius amb altres ciutats de l'Estat). La presència de l'Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski dins de la temporada d'Ibercàmera ja era de per si una bona notícia, multiplicada per dos per les dues sessions ofertes amb el seu titular, Valeri Guerguiev, un benvingut miniparèntesi barceloní dins l'habitual ritme frenètic (que de moment no deixa seqüeles) d'aquesta veritable dinamo de la batuta. L'ocasió era, a més, especialment atractiva per l'oportunitat que hi havia de comparar les habilitats d'orquestra i director en un repertori que per a ells és el seu pa de cada dia, el gran simfonisme rus, i un territori força menys habitual en la banda est de l'antic Teló d'Acer, les densitats brucknerianes.

Guerguiev és un director excitant i alhora imprevisible, capaç de grans genialitats i d'interpretacions que a vegades no superen una correcta discreció. El seu pas per la Cinquena simfonia de Txaikovski no va estar exempt d'idiosincràsies, amb uns extrems acusats de tempi, salts acusats de la premeditació a l'excitabilitat, de l'abraonament a l'apaivagament, de la calma a l'agitació. Les costures de la partitura a vegades van patir, si bé els guanys en potència expressiva no van ser pas menystenibles, palesats en molts moments especialment feliços: l'ominosa introducció al primer temps, l'acusat caire de marxa cap al no res del final del mateix moviment, la densitat sonora de la corda a l'arrencada de l'Andante cantabile, mentre el preciós tema de trompa surava sobre la boira, el silenci ple de tensió després de la irrupció brutal del tema central de la simfonia al temps lent. Potser Guerguiev va aguantar massa el darrer acord d'aquest moviment i l'aturada general esperant el crescendo de timbales que condueix al gruix del moviment final feia tuf d'artificiosa. Tant és, la reaparició triomfal del tema del destí coronava una lectura que fugia en tot moment de la rutina.

El debat sobre les intencions autèntiques que s'amaguen darrere les simfonies de Xostakóvitx ha ocupat i ocuparà moltes pàgines. Obra que va permetre al compositor congraciar-se amb les exigències del règim estalinista, la Cinquena simfonia, que va completar el programa del dia 15, pot també llegir-se en un sentit diametralment oposat: com recorda Kurt Sanderling sobre una de les primeres interpretacions a Moscou, al final del primer moviment "miràvem nerviosos al nostre voltant, preguntant-nos si seríem arrestats després del concert". Per sort, Guerguiev i l'orquestra del Mariinski no van ser duts a comissaria, sinó que van ser ovacionats. De contrastos n'hi va tornar a haver, entre abrasivitat i desolació, així com bones dosis de sarcasme a l'Allegretto i un pathos de bona llei al Largo, amb participacions remarcables d'oboè, flauta i clarinet solistes, mentre la magnífica corda (en especial, violoncels i contrabaixos, quina pastositat més admirable) desplegava tota la seva eloqüència rere l'impuls constant del seu titular. La contundència inapel·lable del final va coronar una vetllada que va tenir l'encisador complement com a propina d'un fragment d'El trencanous.

La segona sessió, el dia després, tenia el handicap d'un horari desavinent (les deu del vespre) per coincidència amb l'assaig general a l'Auditori de la Novena de Beethoven que l'OBC ofereix aquest cap de setmana i dimarts vinent. El problema va ser menor a la primera part, amb un grapat de preludis wagnerians que, no obstant, van haver de lluitar amb el record de l'impacte recent de la visita de Christian Thielemann i l'orquestra d'un altre coliseu, la Deutsche Oper de Berlín. Tot i així, va ser més que apreciable la lucidesa mostrada per Guerguiev enmig de la borratxera contrapuntística de Die Meistersinger von Nürnberg, la màgia assolida en el pas entre el preludi de Tristan und Isolde i una mort d'Isolde controlada amb mà ferma fins al darrer clímax, i la plenitud sonora de la corda al preludi del primer acte de Lohengrin, mentre que el del tercer feia l'efecte demostratiu d'habitud. Superada la quota wagneriana, el cronista pot entendre que algú considerés que escoltar una simfonia de Bruckner a les onze de la nit és una llauna. Més encara, confessem la nostra actitud ciclotímica respecte a la música del compositor austríac: a aquestes hores es fa difícil no creure que el darrer moviment de la Quarta simfonia, amb la seva concatenació no sempre ben lligada d'elements, és inacabable (fins i tot molts brucknerians de pro reconeixen les febleses del fragment). L'orquestra del Mariinski també va mostrar signes de comprensible fatiga i algunes patinades no pas mortals, sobretot en la transcendental part de trompa dins d'una secció de metall de so a vegades massa saturat. Tot i això, i sense que el seu Bruckner assolís el mateix nivell del Mahler escoltat en altres ocasions, Guerguiev va signar una lectura d'innegable impacte, sense l'organicitat dels grans brucknerians, però amb una acurada creació d'atmosferes (l'arrencada del primer temps) i uns crescendi negociats amb singular perícia (el que cloïa la simfonia, sense anar més lluny) que arrossegaven de manera ineluctable fins el més convençut antibrucknerià. El caràcter evocador de la simfonia va tenir ajustada traducció tant en l'elegíac temps lent com en el cinegètic Scherzo, alhora que en el puzle del final Guerguiev va aconseguir que gairebé totes les peces encaixessin. Dues preguntes queden en l'aire: trigarem molt a tenir doble oferta d'una orquestra de primer nivell? Podrà fer algun dia Guerguiev una òpera a Barcelona amb les forces del Mariinski?

NORMALITAT A LA GALÀXIA
Al llarg d'una temporada llarga com la de l'OBC hi ha concerts millors i pitjors, però una proporció no gens menystenible és la que correspon als concerts normals, és a dir, a aquells on tot més o menys sona prou bé sense acabar de provocar estímuls òptims. Un exemple perfecte seria el programa del darrer cap de setmana (comentem el del dia 10) sota la batuta enèrgica de Rumon Gamba. L'Intermedi de l'òpera Goyescas de Granados va ser un curiós pòrtic, exposat amb morosa delectació, al Concert per a flauta i orquestra de Salvador Brotons. La partitura del director i compositor català va servir per oferir un nou èxit a una de les més destacades solistes de l'OBC, Magdalena Martínez, que, amb un so nítid i una tècnica superlativa, va fer justícia tant als passatges més àgils com als fragments d'expressivitat més concentrada on l'ombra de Xostakóvitx no era pas gaire llunyana.

L'OBC i Rumon Gamba van agafar tot seguit una nau per solcar l'espai colorista d'Els planetes de Holst. Gamba no va voler dissimular, i va fer bé, l'espectacularitat dels moments més fragorosos de la partitura, ja fos en un inexorable Mart o un imponentJúpiter (on també els ecos de la noblesa elgariana so british van quedar ben palesos), sense oblidar els tons més deliqüescents de fragments com Venus, tot i que mancava un prisma interpretatiu més definit i menys dependent de la singularitat de cada passatge. Al final, mentre les veus femenines del Cor de Cambra del Palau, després d'una entrada incerta, s'allunyaven de Neptú, la ment ja viatjava cap a Plutó, el planeta que, donat que llavors se'n desconeixia l'existència, Holst no va musicar.

Xavier Cester
Avui