Cerca de notícies

Enquesta

El camí que mai acaba

12/12/2004 |

 

La passió per la música és un camí sense retorn, un camí que, un cop començat, no acaba mai mentre hi hagi ganes de descobrir coses noves. O de redescobrir les que, no per conegudes, no deixen de ser fonts constants de plaer. El cronista confessa la seva debilitat per la figura de Fritz Reiner, amb justícia inclòs a la sèrie Great Conductors of the 20th Century editada per IMG Artists i EMI. Amb el seu estil ferotge, gairebé intransigent, com si agafés la música pel coll, aquest autòcrata de la batuta signava versions d'una intensitat esfereïdora, amb una combinació òptima de precisió màxima i claredat absoluta. Dit d'altra manera, Reiner no s'estava per punyetes. Només cal sentir la incendiària Obertura tràgica de Brahms, un monumental Viatge de Siegfried pel Rin, de Wagner, o fins i tot una dinàmica Simfonia Linz de Mozart per treure la bandera blanca. La perla del doble àlbum, tanmateix, és el Concert per a piano núm.2 de Brahms amb Emil Gilels: immens.

Qui no ha deixat mai d'explorar vies noves és Nikolaus Harnoncourt, que torna a Beethoven de la mà de Pierre-Laurent Aimard en un disc de Warner Classics que complementa la seva gravació dels concerts per a piano del geni de Bonn. Thomas Zehetmair i Clemens Hagen són interlocutors ideals en el Triple concert, mentre que Aimard assaboreix el primerenc Rondo WoO6. Ja que estem en pla de confessions, fem-ne una altra: la debilitat per la Fantasia coral op.80, que Harnoncourt defensa amb un fervor encomanadís.

El centenari de la mort de Dvorák no ha servit pas gaire per seguir els camins del gran compositor txec. Compensem, encara que sigui de forma mínima, aquest oblit amb una de les seves grans obres menys divulgades, el Concert per a violí, ben acoblat per Harmonia Mundi amb el Trio op.65. Un jove (i brillant) valor de l'arc, Isabelle Faust, evidencia, al costat de la Filharmonia de Praga i Jirí Belohlávek, que el concert és una partitura de gran bellesa, plegant-se després sense problemes al to dialogant de la música de cambra al costat del violoncel·lista Jean-Guihen Queyras i el pianista Alexander Melnikov.
Un altre trio de Dvorák, el més popular Dumky op.90, apareix en el primer disc (Warner Classics) de la nova plantilla del prestigiós Trio Beaux Arts, al costat de l'apassionat (i apassionant) Trio núm.1 op.49 de Mendelssohn (una altra debilitat, la música de cambra de l'autor de Paulus). Al costat de la recent incorporació del violoncel·lista Antonio Meneses i la flamant presència del violinista Daniel Hope, que continua al peu del canó en el seu fructífer periple musical és Menahem Pressler, l'ànima durant 50 anys (50!) del grup, que manté l'entusiasme per fer bona música. Recomanació òbvia: el concert dels Beaux Arts al cicle de cambra d'Ibercàmera.

Ja ben encaminat per la ruta de l'èxit, Nikolai Luganski torna a Rachmàninov en un atractiu recital (Warner Classics) que inclou les diverses sèries de variacions del compositor rus: la Rapsòdia sobre un tema de Paganini, amb la Simfònica de la Ciutat de Birmingham i Sakami Oramo, i, ja en solitari, les variacions Corelli i Chopin. Hi haurà qui prefereixi més efusivitat, però l'elegància i el control exhibits per Luganski (per no dir res de la seva esplèndida tècnica) són del tot convincents.

Dels tres recitals vocals que volem comentar en aquest repàs discogràfic, dos estan protagonitzats per cantants britànics. Ian Bostridge ja és una estrella, almenys en el gènere liederístic, tot i els retrets que es poden fer al seu estil diguem-ne afectat. Amb Julius Drake al piano i la inesperada participació del Quartet Belcea per a l'adaptació que el mateix Fauré va fer del seu cicle La bonne chanson, el tenor entra per primer cop en el terreny de la mélodie (Debussy i Poulenc són els altres autors d'aquest disc EMI) en un registre ple de suggestions sonores i poètiques. Més avesada en el seu repertori triat és Sarah Connolly, exmembre de The Sixteen i hores d'ara una de les més interessants veus haendelianes. Al caro sassone està dedicat Heroes and Heroines (hi trobem des del Ruggiero d' Alcina a la Reina de Saba de Solomon), gravat pel segell Coro del mateix grup britànic, el fundador del qual, Harry Christophers, dirigeix The Symphony of Harmony and Invention (bonic nom, per cert). Sense posseir un timbre especialment distintiu, Connolly convenç al cent per cent per la flexibilitat i comunicativitat d'un cant sense afectacions. Per la seva banda, el contratenor basc Carlos Mena torna a col·laborar amb el Ricercar Consort, després de l'èxit inapel·lable de De Aeternitate , ara en un disc Vivaldi. Versions amb més efusivitat del Salve Regina, l' Stabat Mater i el Nisi Dominus són imaginables; amb una emoció tan destil·lada, no.

EL CAMÍ DE L'ÒPERA
Ja que hi som, amb les veus, canviem de carril per anar al gran espectacle operístic, començant per (una altra) debilitat del cronista: el Rossini seriós. Avançant-se a l'actual temporada de la renascuda Fenice, el festival de Bad Wildbad va presentar fa dos anys l'edició que Rossini va preparar per a Venècia d'una de les seves grans òperes napolitanes, Maometto II, captada pels micròfons de Naxos. Punt intermedi abans de la reconversió a Le siège de Corinthe parisina, la versió dirigida amb certa flegma per Brad Cohen, tot i no partir d'una edició crítica, és interessant per comprovar els ajustos fets pel cigne de Pésaro, començant pel final feliç. Desigual equip de cantants, millor en l'apartat femení, en especial l'Anna de Luisa Islam-Aliz-Zade, però amb prou solvència per atreure l'aficionat curiós.

Per un camí més concorregut passa la nova entrega de LSO Live, el segell creat per la Simfònica de Londres, un Falstaff de Verdi dirigit amb magnetisme i bon humor, no exempts de notables refinaments a l'escena del parc de Windsor, per Colin Davis. Per un cop, Falstaff és un cantant en plena forma, Michele Pertusi, ben secundat pel Ford explosiu de Carlos Álvarez, l'espavilada Alice d'Ana Ibarra i la gràcil Nannetta de María José Moreno, per no esmentar només la part peninsular del cast.

Tornem als camins poc explorats amb un DVD que recull un dels muntatges més bells (posada en escena de Robert Carsen) de l'Òpera de París sota l'ègida de Hugues Gall, Les Boréades de Rameau. En aquesta pugna per l'amor de la bella reina Alphise, Carsen va convertir l'escenari del Palais Garnier en un acurat periple per les quatre estacions. Fantàstic l'Abaris de Paul Agnew, tenor britànic imprescindible quan hi ha una òpera barroca francesa al faristol, punyent l'Alphise d'una Barbara Bonney poc usual en aquest repertori, mentre William Christie i Les Arts Florissants seduïen amb els sons més intoxicants que es poden imaginar.

DVD DEL MES
La màxima recomanació d'aquest mes és per al nou camí operístic (el darrer? Esperem que no) que va encetar Hans Werner Henze amb la seva òpera L'Upupa und der Triumph der Sohnesliebe. Estrenada l'any passat al Festival de Salzburg, d'actualitat per la seva presentació al Real de Madrid, L'Upupa és una obra de captivadora bellesa, de missatge diàfan guarnit en ropatges de faula meravellosa i servida per un cast òptim (Laura Aikin, John Mark Ainsley, Hanna Schwarz, entre d'altres) dirigit per Markus Stenz amb una refulgent Filharmònica de Viena, que les càmeres d'EuroArts van captar al Kleines Festspielhaus. La imatge de Kasim, interpretat per un Matthias Goerne ple de noblesa canora, prenent un altre cop el camí, aquest camí de la vida (i d'art) que mai no acaba, mentre la música de Henze es va desplegant com les ales de la puput, és un dels finals més commovedors dels darrers lustres operístics.

Xavier Cester
Avui