Cerca de notícies

Enquesta

'Il viaggio a Reims'. Mostrari rossinià

12/3/2003 |

 

'Il viaggio a Reims', de Rossini. Elena de la Merced, Paula Rasmussen, Mariola Cantarero, María Bayo, Josep Bros, Kenneth Tarver, Simón Orfila, Nicola Ulivieri, Enzo Dara, Àngel Òdena. Escenografia: Estel Cristià i Max Glaenzel. Vestuari: Javier Artiñano. Il·luminació: Albert Faura. Direcció d'escena: Sergi Belbel. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Jesús López Cobos. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 10 de març.


El mateix Rossini va saber millor que ningú què fer d'Il viaggio a Reims, la peça de circumstàncies estrenada per la coronació de Carles X de França (per tant, de futur incert fora d'aquest marc): en lloc de malbaratar una partitura que és un mostrari completíssim del seu geni creador, va reaprofitar tota la música possible en un marc argumental més sòlid com el de Le comte Ory. Això no vol dir que la reexhumació d'Il viaggio sigui injustificada. La seva estrena liceista ha confirmat el diluvi d'inventiva musical que hi va aplicar el Cigne de Pesaro, des de la vibrant introducció fins a l'elegíac improvviso final de Corinna, passant per àries, duets, un sextet i un concertant a catorze veus que expliquen per què Rossini va conquerir Europa de forma més efectiva que Napoleó.
Entre els abundants debuts que el nou muntatge al Liceu presentava, en va destacar un de, no per tardà, menys benvingut, el de Jesús López Cobos, mereixedor de les ovacions més càlides de la vetllada. La seva batuta traspuava elegància per tots cantons, i si en algun moment va optar per la prudència abans que deixar-se endur pel tarannà d'aquesta follia musical, en tot moment va quedar clar que la funció estava en mans fiables. López Cobos, a més, va obtenir de l'orquestra un apreciable treball de refinament sonor, del qual cal destacar l'arpista Margarita Arnal.
Il viaggio a Reims va comptar, en la seva estrena el 1825, amb la flor i nata dels cantants del Théâtre Italien de París, que és el mateix que dir amb moltes de les millors veus del món a l'època. No vam tenir tanta sort al Liceu -qui pot pagar avui deu primeres espases per als rols principals?-, tot i que el repartiment almenys va ser d'una conjuntada competència. Al capdavant cal situar-hi el Belfiore de Josep Bros, amb una ben treballada vis còmica que complementava a meravella l'habitual excelsitud del seu cant, i la Corinna d'Elena de la Merced. El seu duo va ser un dels moments més destacats de la funció, alhora que el vellutat instrument de la soprano encisava en les seves intervencions en solitari. Els papers de dona espavilada i amb recursos, com el de Madame Cortese, van com l'anell al dit a María Bayo, però a la seva ària de sortida la veu sonava menys brillant que d'habitud. Mariola Cantarero va fer tots els refilets necessaris per signar una Comtessa de Folleville impecable, si bé la fredor del seu cant continua present. El contrari del que succeeix amb Simón Orfila (Lord Sydney), però el seu estil emfàtic sembla poc adequat per a Rossini.
Enzo Dara (Baró de Trombonok) era el punt de connexió amb la recuperació, el 1984 a Pesaro, d'Il viaggio a Reims. De veu, ja no li'n queda gaire, però de domini dels recursos bufos, sí. Paula Rasmussen va ser una Melibea de poc relleu, Kenneth Tarver, tenorino al cub, un discret Libenskof, i Nicola Ulivieri, un Don Profondo que va acabar desfondat al final de la seva ària. Àngel Òdena va aconseguir que desitgéssim que Don Álvaro tingués més ocasió de lluïment, mentre que entre els papers més petits cal esmentar Josep Ruiz, David Alegret i Àlex Sanmartí.
Sergi Belbel va aprofitar el seu debut al Liceu per escampar l'acció per tot el teatre, una acció traslladada de forma prou vistosa a un hotel termal -més aviat una casa de massatges- de començaments del segle XX. Les intencions de Belbel es van concentrar entre la diversió de la primera part i l'adoctrinament de la segona. La feblesa dramàtica del llibret va originar com a reacció un hàbil farciment, en ocasions excessiu, de gags i accions paral·leles, invisibles des d'alguns punts del teatre. I per contrarestar l'exaltació àulica del text, Belbel ens va servir un reader's digest històric a través de les projeccions (de baixíssima qualitat) que acompanyaven el cant de Corinna: Hitler, Franco, l'Holocaust, entre d'altres, i l'ínclit Bush jr. com a colofó. Tan didàctic com trampós, igual que el quadre final: els aristòcrates europeus horroritzats davant la revolta dels serfs, mentre la burgesa mestressa de l'hotel es desespera entremig, com si la seva classe social no hagués tingut res a veure amb els horrors projectats. La lluita de classes versió Rossini?

Xavier Cester
Avui