Cerca de notícies

Enquesta

Marcelo Álvarez: "Els cantants d'ara som objectes, ajudants del director d'escena"

10/12/2004 |

 

El tenor argentí debuta al Gran Teatre del Liceu com a Duc de Màntua en la versió de Graham Vick de l'òpera 'Rigoletto'.

Va tancar la fàbrica, s'ho va vendre tot i se'n va anar a Milà a estudiar cant. En un any debutava a La Fenice i en tres es convertia en un dels tenors més apreciats

En tan sols nou anys Marcelo Álvarez s'ha convertit en un dels tenors més disputats pels grans teatres d'òpera. Demà debuta al Liceu amb 'Rigoletto', amb el baríton Carlos Álvarez.

Marcelo Álvarez és un cas insòlit dins del món de l'òpera, un fabricant de mobles argentí que als trenta anys decideix fer-se cantant. "De petit estudiava a l'escola Niños Cantores de Córdoba (Argentina), on vaig obtenir el títol de professor de música i director de cor", però cap de les dues opcions el va convèncer, com tampoc la carrera d'empresarials, que va abandonar. Va convertir el magatzem de fustes del seu pare en fàbrica de mobles i a les nits hi feia xous. "Cantava, explicava acudits, imitava els Bee Gees, Demis Russo, els Platers". Però no el satisfeia.

La seva nòvia -ara esposa- li suggereix cantar òpera. Estudia i audiciona amb el tenor Liborio Simonella. "No sabia cap ària, o sigui que vaig cantar La canción a la bandera, una cançó patriòtica argentina, i l'ària de l'òpera Aurora. El mestre em va dir que tenia una veu bonica, però també 30 anys, una fàbrica al meu càrrec i que vivia a Córdoba". Però Álvarez es va posar a estudiar de valent. "Anava a classe al sortir de la fàbrica, però estava tan cansat que no avançava gens. Vaig tancar la fàbrica i la veu em va canviar en sis mesos". A Buenos Aires va audicionar amb Di Stefano i Pavarotti. Tots dos li van recomanar marxar a Europa. "Ens ho vam vendre tot, la casa, el cotxe, la moto, l'equip de música..., i ens en vam anar a Milà" -passant per Ciutadella, on va debutar amb Marina tutelat pel baríton Joan Pons (1994)-. Als set dies guanyava un concurs que li obriria les portes dels teatres de Venècia i Gènova. Havia començat a estudiar l'any 1992; el debut a La Fenice va ser el 1995 i el 1998 ja havia cantat als teatres més prestigiosos del circuit internacional: La Scala, Viena, Metropolitan, París, Covent Garden. Álvarez té clar que el va guanyar la convicció en ell mateix i una veu "com antiga" que no agradava als directors joves però sí als grans, com Georg Solti, que el va fitxar pel Covent Garden.

Va començar amb Mozart, va passar pel bel canto i ara s'introdueix en el repertori líric. "Diuen que per no destrossar-te la veu has d'estar atent al repertori, però jo penso que s'ha d'estar atent a les pròpies cordes vocals. El bel canto pot ser molt perillós si no el fas bé. El repertori, en canvi, es madura a l'escenari. Jo he fet deu anys de bel canto però també he cantat Werther, La traviata i Luisa Miller -que cantarà al Liceu el 2007- i no ha passat res". En breu incorporarà Un ballo in maschera, Il Trovatore (2007) i Carmen (2008).

Després d'una carrera tan meteòrica, Álvarez se sent "més que agraït". "Canto el que vull on vull, trio les produccions i enregistro amb una gran discogràfica (Sony). Mai vaig pensar que em passaria això i sóc feliç. La meva única obligació és donar alegria al públic, vull que la gent sàpiga que està davant d'un cantant honest".

El 'Rigoletto' de Vick
La producció de Rigoletto que presenta el Liceu ve signada pel director d'escena Graham Vick. "És molt agressiva. El Duc és un ésser despietat que es perd pel poder, com els polítics d'avui. Tot i que jo sóc amant de les òperes tradicionals, reconec que l'òpera necessita canvis, ser més crua, perquè té molta competència de la televisió i el cine, on es veuen coses terribles. Mostrar una fel·lació al Liceu és només una petita part del que devia ser la cort del Duc, per això em sembla una producció honesta. I el món demana honestedat".

No es mostra d'acord, però, amb Vick quan aquest va vetar, per massa gras, el tenor Aquiles Machado, contractat per fer el Duc que ara farà Álvarez. "Cap director d'escena pot fer això. I si es permet és perquè els cantants són molt egoistes i ningú surt a ajudar un company quan passa una cosa d'aquestes".

Per Marcelo Álvarez, els cantants d'ara "són més complets". "M'agradaria veure Corelli o Bergonzi en aquestes produccions en què has de córrer, saltar, no et permeten talls a la partitura, amb escenografies obertes per on es perd la veu... Avui som objectes, col·laboradors, ajudants del director d'escena... I abans érem divos. Tot això fa que ara es tingui por de cantar amb ímpetu, de fallar una nota. I el públic ha d'anar a disfrutar, no a amargar-se esperant trobar versions de disc que són irreals. El públic no pot enganyar-se, si no l'òpera morirà". Álvarez també critica el pirateig: "Em sembla horrorós, és la manera d'acabar amb les discogràfiques. Si el públic vol escoltar òpera en discos o DVDs, conèixer nous valors del cant i tot a preu més baix, cal que compri més. No diguis que estimes l'òpera si copies DVDs o CDs, perquè el que fas és robar".

Marta Porter
Avui