Cerca de notícies

Enquesta

Krzysztof Penderecki. Evolució fructífera

11/3/2003 |

 

Obres de Penderecki i Mendelssohn. Lluís Claret, Ivan Monigheti i Damián Martínez, violoncels. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Krzysztof Penderecki. Barcelona, Auditori, 8 de març.


L'evolució estilística que ha experimentat als darrers lustres Penderecki pot generar reaccions a favor i en contra, però és innegable que el compositor polonès continua produint partitures de gran interès, com el Concerto grosso per a tres violoncels i orquestra del 2001, que ell mateix va dur als faristols de l'OBC. Construït en un sol moviment, però amb contínues alternances entre moments febrils i punts de relaxació, paral·leles al diàleg entre els tres violoncels i un gran conjunt orquestral, l'obra pot ser considerada, d'entrada, un exemple més de l'absolut mestratge per part de Penderecki dels recursos al seu abast. Dels tres solistes n'extreu tota la capacitat cantabile de l'instrument sense oblidar el seu vessant més penetrant, mentre que l'orquestració té moments esplèndids, com quan dissol una marxa paroxística amb els instruments greus de cada família (contrabaix, contrafagot, clarinet baix i tuba) o en un final de gran subtilesa, després d'una triple cadència dels cellos. Però, més enllà de l'ofici, Penderecki continua sent un gran comunicador, i ja des de l'ombrívol tema descendent inicial ens introdueix en un clima tràgic -per a qui vulgui referents més entenedors, dins d'un marc postxostakovitxià- que colpeix l'oïdor. Una peça de gran bellesa que va trobar tres formidables, diferents però complementaris, defensors: Ivan Monigheti (de so noble, però un punt mat), Lluís Claret (de gran incissivitat) i Damián Martínez (de so més acerat i tocant a cor obert).
Com a director, Penderecki té idees clares, però ja sigui per mancances tècniques o per una OBC amb la guàrdia baixa, la Simfonia núm. 3 de Mendelssohn va ser més interessant de plantejament que de resultats. Més dramàtica que atmosfèrica, més emfàtica que subtil, amb clímaxs atacats una mica pel boc gros, i amb tempi vertiginosos (el segon temps va deixar panteixant l'orquestra), la versió va tenir moments destacats, com un Adagio amb la unció requerida.

Xavier Cester
Avui