Cerca de notícies

Enquesta

Butxaques plenes

28/11/2004 |

 

En un país on la majoria d'instàncies creuen que òpera és sinònim gairebé exclusiu de Gran Teatre del Liceu, la pervivència d'iniciatives com la del Festival d'Òpera de Butxaca, un certamen que si no existís caldria inventar-lo amb urgència, hauria de fer reflexionar sobre quines són les condicions necessàries per tenir el que el cronista denomina una V.O.S., ergo, una vida operística sana. Més enllà de Verdi, Mozart, Wagner, Puccini i Strauss, hi ha molta vida interessant que no té per què tenir al Liceu el seu espai més apropiat. La novena edició del certamen que avui es tanca, la primera sense el marc tan petit com acollidor del teatre Malic, ha incorporat el terme Noves Creacions al seu títol, una aposta inequívoca que dignifica encara més un festival amb l'ínfima part de recursos d'altres institucions.

Recuperar i crear són dos dels eixos de la convocatòria, als quals cal afegir la reflexió. Coincidint amb el festival, el cap de setmana passada es va celebrar el NewOp, una trobada en què van participar una norantena de creadors, programadors i responsables d'institucions diverses per compartir experiències i intercanviar propostes. Les taules rodones celebrades el dissabte 20 incidien en el pas imprescindible perquè una òpera pugui arribar al seu destí natural, el públic. La primera sessió, dedicada a polítiques institucionals, va arrencar amb una coixera significativa: l'absència dels previstos representants del departament de Cultura de la Generalitat, ja fos del nounat Institut de Creació Artística de Catalunya o de l'Institut Ramon Llull.

MODELS COMPLEMENTARIS
No deixa de ser lamentable que la conselleria hagi perdut tot un any reorganitzant i rereorganitzant el seu organigrama mentre els diversos sectors del món cultural esperaven, amb creixent desencís, alguna acció concreta i definida. Esclar que Carles Sala, director d'Acció Cultural de l'Institut de Cultura de Barcelona, va parlar clar i català al reconèixer que els ajuts institucionals cap a la nova creació gairebé no existeixen...

A l'hora de definir models de possible funcionament d'entitats que promoguin, en aquest cas, el sorgiment de noves òperes, a la taula es van plantejar dues possibilitats no necessàriament excloents. Per una banda, Jorge Fernández Guerra, compositor i director del Centre per a la Difusió de la Música Contemporània, defensava un model d'inspiració francesa, centrat en l'aposta per grans infraestructures i inversions que atreguin el públic. "Si les activitats culturals són petites, de baix cost i les administracions no es comprometen en aquesta despesa, la ciutadania entén que la cultura no ha de valer la pena". De raó no n'hi falta, sobretot quan es considera l'anecdòtica presència dels nostres responsables polítics en actes musicals o, no cal ni dir-ho, operístics. Per la seva banda, Jerry Aerts, director del centre cultural de Singel d'Anvers, apostava per seguir en el món de la música les mateixes regles que regeixen el món comercial, creient més en les iniciatives que sorgeixen des de la base que en les iniciatives creades per les institucions.

Els dos models, tanmateix, poden ser compatibles, és a dir, el món de la creació ha de tenir la seva pròpia dinàmica sense esperar l'arribada del manà de l'administració, i alhora l'art i l'òpera en concret són, com recordava un assistent austríac, una part necessària de l'Estat de benestar. En el que tothom estava d'acord va ser a denunciar la confusió que citàvem al començament entre òpera i grans teatres. Per això Fernández Guerra defensava la construcció de sales flexibles i polivalents, sense els condicionaments dels teatres convencionals, per aixoplugar noves fórmules operístiques. Un tipus de sala que a Barcelona fa moltíssima falta per fer realitat la V.O.S.

RISCOS NECESSARIS
La segona taula rodona estava dedicada a festivals i teatres, amb més absències, denunciades en aquest cas per Calixt Bieito: els teatres públics de casa nostra. El director del Romea va afirmar que portava cinc anys intentant fer una òpera contemporània sense trobar una base sòlida per dur a terme el seu propòsit. Sortosament, l'any vinent el Romea acull Juana, d'Enric Palomar, encàrrec del Festival al voltant de la figura de Joana la Boja, després de l'estrena absoluta el juny del 2005 a l'Òpera de Halle. Un esperançador punt de partida, sens dubte.

Tant Luca Valentino, director del Festival Scatola Sonora d'Alessandria, com Klaus Froboese, director de l'Òpera de Halle, van comentar el paper del públic jove com a element clau en l'arribada de noves òperes. Apostar per l'òpera contemporània és, per descomptat, un risc, un risc que, tanmateix, paga molt la pena: Froboese es va guanyar els aplaudiments del públic al declarar convençut que "és millor tenir un accident d'avió que no volar mai". De fet, a les dues reunions es va defensar el dret a l'error, al fracàs, com a mare de l'experiència i de la millora, essent, com apuntava Luis Polanco, crític i director artístic del Festival de Peralada, l'òpera de butxaca un mitjà apropiat per anar agafant seguretat en el gènere, no només per als compositors, sinó també en tots els múltiples elements que conformen l'espectacle operístic. Totalment d'acord, tot i afegir que l'òpera de cambra també pot ser un magnífic mitjà en si mateix que, en cap cas, ha de coartar apostes de més gran envergadura.

En la línia exposada abans per Fernández Guerra, Bieito va defensar l'existència d'un teatre dedicat a l'òpera contemporània (el cronista afegiria òpera barroca, clàssica i, en general, de cambra que no tingui cabuda en un coliseu tipus Liceu), amb una política d'encàrrecs i acolliment d'altres propostes existents. "Els primers tres o quatre anys hi hauria problemes d'índexs d'ocupació, però la cultura no ha d'estar basada en els índexs d'ocupació". Amén.

Moltes altres reflexions interessants van omplir les butxaques mentals durant el diàleg entre taula i públic. Ara bé, la teoria es demostra amb la pràctica, i el Festival d'Òpera de Butxaca va estrenar el dia 26 a l'auditori del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona una nova òpera. Adreçada a un públic infantil i juvenil, Bruna de nit, composta per Xavier Pagès a partir d'un llibret de Joan Duran, és un conte a partir del desgavell creat, al cel i la terra, per la desaparició de la Lluna. La forma concertant no ajudava una obra que dóna peu, amb els seus personatges meravellosos, a un muntatge colorista i imaginatiu, i, de fet, l'argument quedava una mica obscur (no hi va ajudar prou el recitador-ballarí), però la música de Pagès, d'un melodisme diàfan i sense embuts, amb alguns ressons populars i clímaxs pròxims al món del musical, és prou acaronadora per deixar un bon gust de boca. El mateix Pagès era el responsable de dirigir el conjunt de set músics (la instrumentació cambrística era també acurada, tot i que a vegades la percussió cobria les veus) i cinc cantants, entre els quals va destacar la soprano Paula Nogueira. Qui no arrisca no pisca, i el Festival continua apostant pels creadors i músics d'aquí amb una empenta que hauria d'avergonyir els que tenen l'obligació i els mitjans per fer-ho i no ho fan. Per sort, Toni Rumbau i el seu equip tenen les butxaques ben plenes d'il·lusió. Que per molts anys així sigui.

Xavier Cester
Avui