Cerca de notícies

Enquesta

Ute Lemper: La fera teutona

7/3/2003 |

 

Ute Lemper. Tapiola Sinfonietta. Director: John Stogards. Palau 100. Palau de la Música, 5 de març.


Parafrasejant la dita, encara que Ute es vesteixi amb orquestra, Ute es queda. La nova visita de la torrencial artista alemanya tenia dues particularitats: l'acompanyament orquestral i la inclusió del concert dins d'un cicle clàssic, cosa que va motivar que una part del públic tradicional posés cara de no entendre ben bé el que passava: una cantant (ni mezzo ni soprano) amb micro, una orquestra amplificada, ni lieder ni àries? El programa de mà, a més, no podia servir de salvavides, perquè Lemper va anar saltant d'aquí d'allà sense cotilles. Esclar que perles literàries com "una antologia de cançons aïllades que, si en alguns casos descontextualitzen el seu rerefons ideològic, hom hi pot retrobar el seu missatge desmitificador per mitjà de la seva desimboltura estètica" són per deixar atontat a qualsevol.
Tant és, Lemper va tornar a subjugar amb la seva presència felina, la seva veu de mil registres i matisos, el seu cant acerat i precís com un escalpel, capaç de l'estrip més paorós al murmuri més suggerent, en definitiva, per tot allò que fa d'ella una estrella sense equivalents en el panorama musical actual. Va començar i acabar amb Piazzolla, va brodar diversos Weills (sobretot una abracadabrant Saga of Jenny) que van servir de recordatori ideal, després dels Weills de producció pròpia, que aquestes cançons s'han de, bé, cantar, sense que això sigui contradictori amb donar interpretacions punyents; i va conferir a les peces de Brel i Piaf una ferocitat al·lucinògena, un expressionisme lisèrgic. D'oportuníssima cal qualificar la inclusió de Lili Marlene, testimoni de passades matances bèl·liques, ara que Bush jr., Blair i Aznar volen fer-se els homenets disfressant-se de soldat i massacrant el pobre que es creuï pel seu camí: Ute Lemper va aconseguir posar-nos la pell de gallina. La nova faceta d'aquesta fera polièdrica, la compositiva, va quedar palesa en tres temes del seu darrer disc, But one day..., que beuen en part del pop sofisticat que havia abordat al seu anterior àlbum, Punishing Kiss, amb resultats apreciables, però sensiblement menors. Una connexió que va quedar encara més clara amb la interpretació d'un dels millors temes d'aquest treball, la corprenedora Little Water Song, de Nick Cave. Aquest va ser un dels moments en què més es va agrair la presència d'una orquestra a l'escenari. Acostumats a escoltar Lemper amb bandes més o menys reduïdes, tenir la possibilitat de gaudir d'un so més sumptuós va ser ideal. Esclar que Ute Lemper es basta i sobra ella mateixa.
Ah, sí, ens n'oblidàvem, a la primera part hi va haver un concert clàssic, amb l'atractiva Cassazione, de Sibelius, i una Primera simfonia de Beethoven més aviat rústega. Un mer aperitiu, més aviat superflu, fins a l'arribada de la fera.

Xavier Cester
Avui