Cerca de notícies

Enquesta

'God bless America'

14/11/2004 |

 

Frase recurrent al final dels discursos dels polítics dels Estats Units, sobretot dels més conservadors, el títol del present Quadern pot semblar una provocació davant el desencís col·lectiu provocat per la reelecció (no direm pas gens sorprenent, per no semblar profetes a posteriori) de George W. Bush. Per mantenir cert grau de salut mental, el que cal és fugir del totum revolutum, mantenir una distància crítica (molt i molt crítica, sens dubte) respecte a les polítiques de l'inquilí de la Casa Blanca i gaudir dels rics i variats elements que la cultura nord-americana ofereix, sense anar més lluny, al melòman: si el nom no fa la cosa, el president tampoc fa el país, perquè si no, en aquest Estat nostre, després de vuit anys de bigotis aznarians, hauríem d'estar vivint en una caverna casposa.

Tota aquesta parrafada ve a tomb perquè, en una d'aquestes alineacions de constel·lacions que de tant en tant passen a Barcelona, han coincidit en la mateixa setmana dues orquestres nord-americanes de gran nivell, ambdues actuant al cicle Palau 100 i ambdues oferint actuacions esplèndides que ens fan enyorar que, a causa dels elevats costos que deu comportar que una centúria dels EUA creui l'Atlàntic, les formacions americanes siguin tan esparses a casa nostra. Vivim en una època de creixent estandardització del so, la qual cosa no impedeix que conjunts com els de San Francisco i Cincinnati mantinguin la proverbial perfecció tècnica i brillantor en el so (sobretot en els metalls) generalment atribuïbles a les orquestres de l'altra banda de l'Atlàntic, característiques a vegades citades amb cert to de condescendència (fins i tot superioritat) des d'aquest cantó de l'oceà, tot oblidant que a la base de la història de les orquestres nord-americanes hi ha multitud de músics europeus que van marxar (o haver de marxar) d'aquest continent nostre tan meravellós. La temperatura d'ebullició del gresol americà faria la resta.

QUI TÉ POR DEL SEGLE XX?
Víctors per part del cronista al programa ofert per l'Orquestra Simfònica de San Francisco i Michael Tilson Thomas el dia 8: tres compositors i quatre obres del segle XX, a més totes sense efluvis del romanticisme decimonònic que encara modela part de les nostres sensibilitats. Un programa dur? No, un programa de molt bona música molt ben interpretada; resultat de l'equació, un gran concert. La connexió nord-americana venia reforçada per les Variacions per a orquestra d'Aaron Copland, una partitura als antípodes de les peces de caire més nacionalista que fonamenten la seva popularitat. Formalista, cerebral, racionalista, apliqui's l'epítet que es prefereixi, Tilson Thomas va treure suc amb extrem rigor dels acurats jocs tímbrics creats per Copland.

És curiós com, a banda de les orquestres soviètiques (el cronista empra amb total convicció aquest terme), han estat les orquestres nord-americanes les millors a plasmar el món simfònic de Xostakóvitx. Amb unes proporcions més properes al classicisme vienès (com la Clàssica de Prokofiev) i alguna picada d'ullet a Rossini, la Novena presenta una brutal contraposició de contrastos que Tilson Thomas va copsar a les mil meravelles. L'humor sardònic i sagnant, la lleugeresa que revela subliminalment un pòsit d'amargor, la paròdia i el sarcasme coexisteixen amb una tràgica desolació (no debades l'obra va ser escrita tot just acabada la Segona Guerra Mundial). Si la corda en sordina va reflectir sense sobreèmfasis el dramatisme del moderato, el fagot (fantàstic solista) va entonar, després d'un fulgurant presto, el planyívol cant del largo abans de transmutar-se, en un nanosegon, en l'enjogassat tema del final.

Si abans parlàvem de la perfecció tècnica de les orquestres nord-americanes, hauríem de pujar un parell de graons més per referir-nos al conjunt californià, sobretot en un compositor que, com el cotó, no enganya: Debussy. L'orquestració de Robin Holloway de la suite per a dos pianos En blanc et noir, estrenada enguany per la SFS, és d'una opulència agraïda, ara bé, al costat d'un Debussy original com La mer, una de les peces cabdals de la modernitat i de la liquidació del romanticisme, evidenciava la gran distància que hi ha entre l'habilitat i el geni. Amb gest clar i efectiu, Tilson Thomas va revelar amb una nitidesa absoluta tot els jocs de colors, timbres, dinàmiques i articulacions que poblen la partitura amb la plena complicitat d'una orquestra que feia gala d'una unanimitat en els atacs gairebé esfereïdora. Ni vam veure ni vam escoltar el mar, sinó que vam tenir un mar de pura música, això sí, amb el vigor imposant de les grans onades del Pacífic. Com a postres perfectes per coronar un àpat tan saborós, res millor que la brillantíssima obertura de Candide de Bernstein.

BATUTA ABRUSADORA
Connexió entre les simfòniques de San Francisco i Cincinnati. Totes dues se situen a l'escenari al complet, bufant i afinant, molt abans que sonin tots els timbres d'avís. Divergència, la precisió tècnica de l'orquestra d'Ohio és fraccionalment inferior, la qual cosa no vol dir que no sigui molt elevada. Amb una batuta abrusadora i nerviosa, alhora precisa, com la de Paavo Järvi, els resultats novament van ser excel·lents en aquesta sessió al Palau de la Música del dia 10, amb un programa que s'encetava amb l'exuberant obertura de l'òpera Maskarade de Nielsen. A diferència de MTT, el director estonià sí que va venir amb una partitura amb solista, el Concert per a piano núm.4 de Beethoven. Fitxar per un gran segell com Deutsche Grammophon ha fet que Hélène Grimaud surti a les portades de totes les revistes especialitzades gràcies a una potent maquinària de promoció; tanmateix això no vol dir que per art de màgia hagi passat de ser una bona pianista (ho segueix sent) a una gran intèrpret (dubtem que ho sigui). El seu pas pel concert beethovenià es va moure entre el recolliment d'un so de cantells arrodonits i un vigor més demostratiu, més en sintonia amb l'acompanyament tallant de Järvi, sense acabar de trobar, però, una coherència entre els dos extrems ni traduir més enllà de cert literalisme el profund discurs expressiu de Beethoven. Només en la forta dialèctica entre l'autoritària orquestra i l'imprecant piano del temps lent, tot i cert amanerament per part de Grimaud, la correcció es va atansar a la inspiració.

Per sort, la temperatura del Palau es va enlairar pels núvols curiosament amb una obra provinent del Nord, la Cinquena simfonia de Sibelius, un altre mar de música que Paavo Järvi va dirigir amb una empenta incendiària i, al mateix temps, amb una delicadesa inusitada (el fagot, a Cincinnati també excel·lent, amb el seu solo enmig d'unes fantasmagòriques cordes al primer temps). Va ser magistral veure com Järvi cohesionava aquesta partitura rica en transicions, com cada secció conduïa ineluctablement a la següent, com cada tema anava reapareixent i transformant-se, com els núvols, fins i tot en el només en aparença relaxat segon temps, eren negres i amenaçadors, generadors d'una tensió que no va decaure ni un moment fins al crescendo anorreador que conduïa a la conclusió de la simfonia, amb els sis grans acords i aquests silencis que tallen la respiració. Qui deia que Sibelius era fred? Darrera divergència amb la SFS, la Simfònica de Cincinnati va ser més generosa amb dues propines, una dansa hongaresa de Brahms i el Valse triste de Sibelius. Darrera coincidència: grans vetllades.

Xavier Cester
Avui