Cerca de notícies

Enquesta

'Don Carlos' reviu

31/10/2004 |

 

L'embolic de les edicions del Don Carlos de Verdi és una d'aquelles històries que apassionen els musicòlegs (en part, perquè els dóna molta feina), però que potser té un interès relatiu per a l'aficionat mig, atret només per l'obra en si, una de les que més s'han anat revaloritzant amb el pas dels anys dins del corpus verdià. Durant força temps, la cosa no presentava, en aparença, gaires problemes: òpera italiana en quatre actes i punt. Res més lluny de la realitat. Quan hom s'acosta ara a un teatre que programi aquesta òpera basada -entre altres fonts- en Schiller, cal fer moltes preguntes: Don Carlos o Don Carlo? En italià o en francès? En quatre actes o en cinc? Barrejant elements de les diverses versions?

L'Òpera Estatal de Viena ofereix aquests dies (comentem la representació del dia 22) el que s'anuncia com la primera interpretació de l'òpera tal com la va concebre Verdi per a l'Òpera de París, és a dir, en cinc actes, en francès i, el més important de tot, recuperant els fragments que el compositor va haver de tallar abans de l'estrena de l'11 de març de 1867 per motius diversos, entre els quals hi havia la durada excessiva de l'obra, que impediria el públic de fora de la capital agafar el darrer tren.

Un dels artífexs de l'operació ha estat el fins fa poc director musical del Gran Teatre del Liceu, Bertrand de Billy, que, en un extens article al programa de mà, exposava les principals diferències entre el que ell considera, en el fons, dues òperes diferents, Don Carlos i Don Carlo. La demostració pràctica va venir en una representació d'escala wagneriana (poc més de cinc hores, entreactes inclosos) que va passar com un sospir gràcies al geni musical i dramatúrgic de Verdi, manifest com mai quan es respecten les seves intencions originals.

D'HAMBURG A VIENA
Sense entrar gaire en detall, les principals novetats van ser el preludi (amb el seu motiu recurrent al llarg de l'òpera) i el cor inicial de llenyataires, el duet més extens entre Carlos i Rodrigue, la primera versió del duo entre Rodrigue i Philippe II, l'escena prèvia al ballet La Peregrina, també inclòs, el duo entre Elisabeth i Eboli abans d'O don fatal, una altra conclusió per al quart acte (amb el tema que després Verdi aprofitaria per al Lacrymosa del Rèquiem), el duo entre Carlos i Elisabeth i el final de l'òpera, antítesi de la represa emfàtica del tema de l'emperador de la versió habitual, a més d'altres modificacions com la introducció a Elle ne m'aimez pas,no pas amb un violoncel sol, sinó amb tota la secció. En definitiva, una veritable festa musical servida amb mà ferma per la batuta de De Billy. Cert, hi va haver instants de massa sequedat en els procediments, però, ja avesat a les magnituds wagnerianes, el director francès no va permetre que la tensió decaigués ni un segon i va aconseguir ben subratllades transicions, com el pas del refinament nocturn de la trobada entre Eboli i Carlos i la tensió elèctrica de l'enfrontament entre aquesta amb l'infant i Rodrigue. Petits desajustaments a banda (sí, a Viena també passa), la prestació del cor i l'orquestra (una fusta esplèndida) de l'Òpera Estatal va fer més que justícia a la seva reputació.
Sense llançar les campanes al vol i assenyalant la disparitat d'accents francesos escoltats, el repartiment va estar a l'alçada d'empresa tan ambiciosa. Ramón Vargas va ser un apassionat Don Carlos, de cant elegant i ben modulat, tot i que és dubtós que la seva veu tingui el gruix apropiat per al paper. La mateixa impressió de cantar un rol per sobre de les seves possibilitats va planar sobre l'Elisabeth d'una Iano Tamar que no té el centre consistent que la reina demana, però que també va millorar a mesura que avançava la funció, amb un apreciable Toi qui sous le néant. Substituint el previst René Pape, Alastair Miles va ser un Philippe II tan correcte com gris, desprovist d'aura, en tot cas amb prou consistència per enfrontar-se al tonant Gran Inquisidor de Simon Yang. Bo Skovhus va ser un Rodrigue expansiu, capaç de variades gradacions amb la seva veu, també amb una molesta tendència a emetre primer un so abans de trobar la seva afinació justa. Amb bons dots d'actriu i una veu amb un no inapropiat regust metàl·lic, segura en els extrems de la tessitura, Nadja Michael va ser una remarcable Eboli, i mereix també una menció el Monjo de Dan Paul Dumitrescu, el Thibault de Cornelia Salje i la Veu del Cel d'Inna Los.

Presentada com a nova, la producció de Peter Konwitschny, amb dissenys de Johannes Leiacker, de fet deriva de l'oferta per l'Òpera d'Hamburg fa tres anys. Amb l'experiència dels dos muntatges vistos a Barcelona (Evgueni Onieguin i Lohengrin) ja es podia esperar que el director alemany no signaria una posada en escena convencional. Sí i no. En el fons, Konwitschny manté una narrativitat diàfana de l'acció, il·luminant aspectes sovint soterrats de les relacions entre els personatges, emfasitzant la impossibilitat de l'amor entre els protagonistes davant l'opressió del despotisme polític i religiós. Per això, l'única sortida que els queda a Carlos i Elisabeth és fugir cap a un altre món, conduïts pel Monjo-Carles V, mentre la llum es concentra en el branquilló que aquest ha deixat al llarg de tota l'obra davant l'escena. Hi ha moments d'una comicitat que voreja el ridícul, com el Monjo indicant que ell és l'emperador, la baralla entre el rei i l'inquisidor, o Rodrigue buscant per terra les ulleres que Eboli li ha pres -de fet, Posa no deixa de ser un il·lús miop al creure que l'infant pot dur a terme els seus somnis alliberadors, per això quan mor amb el puny alçat literalment sepulta Carlos-, d'altres d'una rara perspicàcia psicològica, com Philippe cantant la seva ària amb Eboli -amb qui s'acaba d'enllitar- present, o la complicitat entre princesa i reina pel seu amor vers el mateix home, fins que, maleint la seva bellesa, Eboli s'arrenqui l'ull (al final de la revolta, això sí, serà convenientment degollada).

DINAMITAR LA QUARTA PARET
Els dos punts àlgids de la representació, tanmateix, van ser el ballet i l'autodafé. El primer va ser convertint en un hilarant Somni d'Eboli, amb la princesa convertida en una esposa burgesa anys 50 esperant el seu marit (Carlos, esclar) que torni de la feina mentre prepara un gall dindi per al sopar que faran amb els amics (Philippe i Elisabeth). El sopar, però, es crema, i han de cridar el pizzer Posa perquè solucioni el tema. Entre bromes i copes, els convidats regalen a l'embarassada amfitriona un bressol i un gran ós de peluix.

Si aquesta sàtira de la domesticitat burgesa va ser còmica, l'autodafé va ser un cop de teatre genial. Durant l'entreacte, una empolainada presentadora anunciava per les pantalles del foyer la imminent arribada del rei Felip II. Mentre el públic encara passejava, l'orquestra atacava l'autodafé. Desconcert i corredisses cap a la sala, mentre el cor en vestit contemporani celebrava l'arribada del sobirà i el càstig brutal que esperava els presoners conduïts a escena. El rei i el seu seguici feien la seva entrada per la platea, mentre el públic, amb els llums de sala oberts, era alhora espectador i actor. Òbviament, el primer que va fer el rei davant el desafiament del seu fill va ser fer fora la premsa, mentre que, un cop sufocat el motí, la Veu del Cel apareixia guarnida a la Marilyn mentre de fons es projectaven imatges d'afusellaments i malvestats de la guerra. Pocs cops (mai?) la quarta paret havia estat dinamitada de forma tan impactant. Prenguin nota: aquest Don Carlos arribarà al Liceu d'aquí a dos anys.

Xavier Cester
Avui