Cerca de notícies

Enquesta

Joia perfecta

10/10/2004 |

 

Fidel al seu ideari estètic, Gerard Mortier enceta aquesta temporada la seva gestió al capdavant de l'Òpera Nacional de París reprenent alguns dels espectacles més celebrats en anteriors destins professionals, com Salzburg -dos Jánaceks, A la casa dels morts dirigida per Klaus Michael Grüber i la Kátia Kabanová de Christoph Marthaler ja admirada al Liceu- o la Triennal del Ruhr -Die Zauberflöte cortesia de La Fura dels Baus-. Tantmateix, com una irrenunciable declaració de principis, la primera nova producció del seu mandat ha estat dedicada a una obra que ja l'ha acompanyat per Àustria i Alemanya i de la qual, si se'ns permet la broma fàcil, és un fervent creient, Saint François d'Assise de Messiaen (no debades és un títol encarregat per Rolf Liebermann, mentor de Mortier i del seu antecessor a París, Hugues Gall). Després dels muntatges de Peter Sellars i Ilya Tabakov, ara és el torn de Stanislas Nordey d'oferir per a aquesta magna partitura la seva personal visió (comentem l'estrena a la Bastilla del dia 6, amb la vídua de Messiaen, Yvonne Loriod, com a convidada d'excepció). Ben mirat, la trinitat de produccions promogudes per Mortier és perfectament equiparable al trio de muntatges que París ha pogut contemplar de la mateixa obra, una fita gens negligible per a una òpera estrenada fa només 21 anys. No es tracta només de tenir recursos, sinó sobretot de tenir clar com convé més aprofitar-los.

Així com el Museu de Luxemburg presenta aquests dies l'exposició Veronese profà, centrada en el seu vessant retratista i de temàtica mitològica, Stanislas Nordey ha defugit tota la imatgeria religiosa habitual per mostrar-nos un home normal i corrent i el seu camí cap a la gràcia. Esclar que també es pot argumentar que el director francès s'ha alliberat del llast religiós com París es va alliberar fa 50 anys dels alemanys, tal com arreu de la ciutat es commemora i recorda. Tot i la intensa fe de Messiaen, aquesta mirada laica seria acceptable si l'alternativa oferta fos vàlida i engrescadora, però no va ser del tot així. En una altra peça radicalment diferent, Le balcon de Peter Eötvös, a partir del text de Genet, Nordey ja es va mostrar fred i distant cap al material de partida, defecte que es repeteix en una producció de clínica netedat, per no dir asèpsia, respectant, això sí, l'estatisme propi de la partitura, el seu caràcter, per dir-ho d'alguna manera, antioperístic -Messiaen defineix l'obra d'"escenes franciscanes en tres actes i vuit quadres"-. Esclar que, si no enyorem els escuts i les banyes a Der Ring des Nibelungen, no trobarem pas a faltar els abillaments franciscans o la caracterització tòpica del sant titular, envoltat aquí d'un grup de proletaris (esclar, els franciscans són pobres). Malgrat tot, la proposta de Nordey tenia una gran virtut, donava espai perquè la música de Messiaen s'expandís sense entrebancs. Ben mirat, potser la seva renúncia a donar més emotivitat al discurs parteix de la seva confiança en el poder de la música.

Amb la complicitat del decorat d'Emmanuel Clolus i els llums de Philippe Berthomé, Nordey va oferir imatges aconseguides, com la foscor absoluta que envolta Frère Léon mentre entona el seu J'ai peur sur la route, mentre Saint François només paulatinament surt de la penombra per explicar la seva idea sobre "la joie parfaite". Ben trobada la correspondència entre el Leprós i l'Àngel, i si el primer acte es desenvolupa dins d'un gran dipòsit metàl·lic, la primera escena del segon està presidida per un gran arc quadrangular cobert per una mena de pergamí on es projecta la pregunta de l'Àngel als frares, pregunta multiplicada en l'escena següent, amb el seu gran plafó verd d'on està penjat, com una figura en un vitrall, sant Francesc, i on apareixerà màgicament l'Àngel. L'abstracció de la posada en escena arriba al seu punt més reeixit al tercer acte, d'entrada amb les tres quadrícules a la Mondrian de l'escena dels estigmes, amb el sant de nou penjat d'un plafó que s'anirà pintant de vermell, i un cor de només caps visibles. L'escena final, amb els diferents plafons que han anat apareixent a la resta de quadres, és la recapitulació del camí seguit pel sant d'Assís, que, acompanyat de l'Àngel i el Leprós, es dirigirà cap a un feix de llums que, literalment, enceguen l'espectador.

EL PAPER D'UNA VIDA
Si el resultat escènic és discutible, el nivell musical assolit a la Bastilla sí que va ser una joia perfecta, començant per José van Dam. Sant Francesc és, sens dubte, el paper de la seva vida: el gran cantant belga el va estrenar el 1983, i des de llavors no ha deixat d'aprofundir-hi. La serenitat, la profunda espiritualitat, també els dubtes i pors, del personatge han trobat en Van Dam un intèrpret insuperable, servit per un instrument de timbre inconfusible, al qual els anys hauran restat potència, que no noblesa, amb una capacitat única per al matís, una dicció prístina mai barallada amb la línia musical i una energia infatigable fins a la delicadesa extrema del seu comiat del món. Aquesta interpretació majúscula va estar ben acompanyada per un repartiment sense febleses. Superats certs problemes inicials d'afinació, Christine Schäfer va ser un Àngel eteri i, alhora i sense que sigui contradictori, no exempt de terrenalitat i ironia (el to joganer que li conferia la posada en escena no és aliè a aquesta visió). Chris Merritt va fer justícia al caire expressionista dels planys del Leprós, mentre que Brett Polegato aportava un legato primmirat al seu vellutat Frère Léon. Magnífics Charles Workman (Frère Massée), Roland Bracht (Frère Bernard) i Christoph Homberger (un Frère Elie sense caure en massa histrionismes), i ben conjuntats la resta de frares (Guillaume Antoine i David Bizic).

El gran heroi de la vetllada operística, al costat de José van Dam, va ser un Sylvain Cambreling que va superar amb escreix la ja magnífica fita de la seva versió oferta al Ruhr. No hi ha cap mena de dubte que per al director francès Saint François d'Assise és una de les obres mestres del segle XX, una partitura rica en ritmes, sonoritats i colors, no pas una col·lecció de meres estampes pies. Sylvain Cambreling va fer que tota la modernitat de la peça esclatés al llarg de les quatre hores i mitja de música, sense por a les tonalitats més abrasives i contundents -lacerant la introducció al quadre dels estigmes- al mateix temps que restituïa tota la màgia indicible de l'aparició de l'àngel músic (ondes Martenon d'irreal seducció) o l'allau ornitològica de la predicació als ocells. Sensacional l'Orquestra de l'Òpera de París, sobretot fusta i percussió -espectaculars marimba, xilorimba i xilòfon en un dels laterals de l'escena-, així com un cor que, deixant de banda algun acord perfectament millorable de justesa, va traduir una part gens fàcil amb una potència i fervor anorreadors. Sis hores de representació no són ni moltes ni poques, depèn de què i de com s'interpreti en cada cas. En tot cas, el públic que no va desertar davant d'una obra que, més que una òpera, és una experiència, va ovacionar amb tota justícia Cambreling i Schäfer i escridassar una micona Nordey. Per a sants com Van Dam només val l'adoració per a un cantant en la seva glòria més absoluta.

Xavier Cester
Avui