Cerca de notícies

Enquesta

Albert Guinovart. Compositor i pianista: "La música ha de tenir una funció social"

9/10/2004 |

 

El compositor i pianista reposa el musical 'Mar i cel' i actua amb la Simfònica del Vallès

Albert Guinovart és potser el compositor català més versàtil i que més obres estrena. Ara, a més d'haver estat nomenat artista resident per l'Orquestra Simfònica del Vallès, amb la qual ofereix un concert avui al Palau de la Música i demà a Sabadell en què interpretarà al piano les seves pròpies obres, està preparant la reestrena del seu musical més exitós, 'Mar i cel', al Teatre Nacional de Catalunya.

M.P. Està en un moment dolç de la seva carrera.
A.G. Dolç i cansat. Acabo d'arribar d'Hèlsinki, on he interpretat al piano la Segona simfonia de Bernstein, aquest cap de setmana tenim el concert amb la Simfònica del Vallès, d'aquí a dues setmanes es reestrena Mar i cel al TNC i estic escrivint una Sonata per a piano en homenatge a les víctimes de l'11-M que estrenaré al novembre a Madrid, i un Concert per a piano i orquestra.

M.P. Déu n'hi do.
A.G. Sí, potser és que sota pressió treballo millor. Aquest cap de setmana [avui al Palau de la Música i diumenge a Sabadell] faig un concert amb l'Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Edmon Colomer en què interpreto musicals. La primera part són cançons de Gershwin, Porter, Sondheim, Rodgers i Kander, algunes arranjades per mi i altres per Jordi Cuenca, i hi ha dues estrenes meves, dues rapsòdies: I Love Rythm, inspirada en la música de Gershwin, i Rhapsody in Silk, basada en cinc cançons de Cole Porter. La segona part són fragments de Mar i cel, Flor de Nit, Gaudí i un tango d'un petit musical que vaig fer que es titula Desconcerto grosso, tot amb la veu de Laura Simó.

M.P. Què vol dir ser artista resident de la Simfònica del Vallès?
A.G. Suposo que és un reconeixement i també un intercanvi. Farem aquest concert de musicals, que a ells els va molt bé perquè els obre la porta a un nou públic, i a l'abril jo estrenaré el Concert per a piano i orquestra que estic escrivint. I encara hi haurà un altre concert en què tocarem uns tangos que vaig compondre i enregistrar amb l'OBC.

M.P. ¿La reestrena de 'Mar i cel' al TNC també l'entén com un reconeixement?
A.G. Sí, fa molta il·lusió. És curiós perquè el 1988, quan es va estrenar, tot i ser un èxit bestial, que semblava que m'havien de ploure les ofertes, em vaig passar dos anys sense feina. És una història molt actual, amb el món àrab barrejant-se amb el cristià, amb un argument sensacional d'Àngel Guimerà en què hi ha amor, aventures, context històric i polític. És una obra molt arrodonida. Però fa una mica de por perquè la gent magnifica els records. El 1988 el vaixell era molt impressionant, ara quan ja hem vist tantes coses potser ens semblarà una mica petit.

M.P. Hi ha canvis a la partitura de 'Mar i cel'?
A.G. I tant! Tot el musical està orquestrat de nou. Feia temps que esperava l'oportunitat de refer-lo i ara, amb la reestrena al TNC, finalment ho he aconseguit.

M.P. Per què refer-lo?
A.G. Perquè el 1988 jo em dedicava al piano i només componia per a la família i els amics. Mar i cel va ser una casualitat. Una amiga em va dir que els de Dagoll Dagom feien proves a compositors. Em vaig presentar i em van triar. Va ser la meva primera obra professional i un gran èxit. Jo no en renego, però en aquests 16 anys m'he dedicat precisament a l'orquestració [n'és professor a l'Esmuc] i espero que alguna cosa n'hauré après.

M.P. Però molta gent té les cançons al cap, hi ha el disc... Sonarà gaire diferent?
A.G. Sonarà més simfònic i sí que hi ha algunes cançons canviades. Sovint els musicals es fan en funció de qui els ha de cantar. L'any 1988 teníem aquella veu magnífica de Joan Crosas i li vaig fer un blues conscient que no lligava amb l'estètica de l'obra. Ara l'hem tret. També hem retocat la cançó de la mare, la de Joanot i la del Ferran, que estava escrita per a baríton però que ara la canta Sergi Albert que és tenor. I també tenim Helena Gadel de protagonista, que és una noia amb un encant especial que es creu i fa creure molt el seu personatge. Quan un musical es torna a muntar s'ha de demostrar que està viu, que no és una peça de museu, tot i que sigui un risc.

M.P. Fa precisament 16 anys hi havia qui deia que era un compositor massa comercial.
A.G. Crec que durant la segona meitat del segle XX els compositors feien música molt depressiva, hi havia una certa dictadura estètica. Ara potser s'està recuperant el concepte d'allegro. Jo sempre he pensat que la música ha de tenir una funció social perquè no s'allunyi del públic. Potser el fet que també sigui pianista fa que no em pugui oblidar del públic a l'hora de compondre. A mi m'encanta que la meva música agradi i això no implica que hagi de ser fàcil. El primer que els ensenyo als meus alumnes és que l'originalitat no és un valor per si mateix, els grans clàssics no sempre van ser originals.

Marta Porter
Avui