Cerca de notícies

Enquesta

Un bosc d'expectatives

3/10/2004 |

 

La setmana passada es va estrenar a casa nostra una veritable joia del cinema contemporani, The Village, de M. Night Shyamalan, una obra que no ha deixat de causar perplexitat o opinions enfrontades en certs àmbits (sense anar més lluny, a les mateixes pàgines de l'AVUI). D'entrada el ridícul canvi de nom a casa nostra, El bosque, ja demostra que ni els mateixos distribuïdors saben gaire bé de què va la cosa, mentre que molts comentaris s'han centrat en el final del film: les característiques d'anteriors cintes del realitzador nord-americà han fet que molts només esperin quina sorpresa es guarda Shyamalan per al final. Un problema d'expectativa que a The Village s'ha vist decebuda per a part dels espectadors, quan el realment important no és tant el final, com tot el procés previ, amb l'elegància suprema, l'extraordinària capacitat de suggestió del Shyamalan narrador i els múltiples nivells de significat (molts d'ells inquietants) que la història deixa a l'espectador.

El pacient lector a aquestes alçades deu pensar que s'ha equivocat de quadern. En absolut. Com gairebé tothom aquesta setmana, el cronista vol fer el seu particular balanç de l'esdeveniment que avui just fa una setmana va tancar les portes, el Fòrum Barcelona 2004, com és lògic centrat en el seu vessant musical. Però la cinta de Shyamalan s'ha revelat com un vehicle esplèndid per sintetitzar moltes de les qüestions generades al voltant d'aquests 141 dies, d'entrada pel mateix nom, ja que no deixa de ser significatiu que en molts programes de la pròpia cosa els termes "universal" i "de les cultures" desapareguessin del mapa. Per descomptat, tot plegat encara està molt calent per fer-ne un judici amb prou perspectiva, la qual cosa no impedeix afirmar que les expectatives dels organitzadors no han estat ni de bon tros acomplertes. A més, com el final de The Village, no s'ha de deixar que el bany de públic dels darrers dies del Fòrum amaguin el bosc del llargs mesos previs, on l'entusiasme de la població era més descriptible.

EPICENTRE, L'AUDITORI
I les expectatives del cronista? Quan s'anuncien esdeveniments d'aquest tipus, hom espera una oferta concertística especial que aposti, per una banda, per la música i els músics de casa (l'efecte aparador, per entendre'ns) sense oblidar, per l'altra, patums internacionals, si pot ser poc vistes per aquestes latituds o amb ofertes que surtin del convencional. En definitiva, que no es tracti d'una mera perllongació de la temporada regular. El poc apreci que aquests últims anys el Grec ha tingut per la música clàssica posava un fre a les expectatives, tot i primers avenços del programa que incloïen ofertes llamineres com la Filharmònica de Berlín i sir Simon Rattle amb la Novena de Beethoven, cert, una obra no pas infreqüent, però amb una combinació artística inèdita a casa nostra, proposta que, per desgràcia, al final no es va fer efectiva.

La programació clàssica del Fòrum ha tingut el seu epicentre en un dels grans espais musicals de Barcelona, l'Auditori, a partir d'uns eixos temàtics que intentaven sintonitzar amb els teòrics principis de la cita. El concert inaugural no podia ser més apropiat per fer una defensa aferrissada de la pau, no debades el War Requiem de Britten és un dels al·legats més corprenedors contra tota mena de conflicte i en pro de la reconciliació. L'emotiva lectura que en va fer Mstislav Rostropóvitx al capdavant de l'OBC, uns solistes exemplars i unes magnífiques masses corals (Orfeó Català, Cor Madrigal i Escolania de Montserrat) és un dels millors records del Fòrum, si bé la vetllada ja va deixar mostres preocupants del que passaria més tard: massa butaques buides, fins i tot queixes de gent que va pagar una entrada no pas barata mentre moltes invitacions quedavem sense fer servir. La repartidora d'entrades també es va posar en marxa en altres sessions per evitar una visió massa desèrtica de la sala. Com a figura inspiradora del cicle Música per la Pau, és normal que Pau Casals hi fos present tant amb l'oratori El pessebre, amb una aplaudible aliança de cors d'arreu de Catalunya, com amb les obres més íntimament lligades a la seva figura, les suites per a violoncel de Bach. Això sí, les immensitats de l'Auditori no són les més apropiades per a l'intimisme de la música de cambra.

Menys arriscada va ser l'oferta de música simfònico-coral (el Rèquiem de Mozart amb l'Orfeó Donostiarra era una aposta descaradament segura), on s'incloïa la tradicional visita estival de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya. I és que el Fòrum no ha tingut manies per absorbir sota el seu paraigua esdeveniments ja ben establerts, mentre que d'altres no han filat prim a l'hora de penjar el cartellet de les mans que es troben en convocatòries que ben poca cosa hi tenien a veure si no fos la mera coincidència temporal. Un exemple flagrant, les darreres ofertes de la passada temporada de Palau 100, o com participar en el Fòrum sense feina. En el mateix sac caldria posar el Liceu, amb una reposició de Giulio Cesare in Egitto que per moltes teoritzacions que es fessin va tenir força problemes per atraure el públic. Més escandalós va ser el cas de la Compañía Nacional de Danza amb l'estrena d'Herrumbre, la darrera coreografia del seu director, Nacho Duato. Ja estàvem acostumats a veure com totes les coproduccions del Fòrum venien estrenades d'altres bandes, i quan al final teníem una première de veritat, resulta que ni el Fòrum ni el Liceu hi van posar calerons.

I DESPRÉS, QUÈ?
L'apartat dedicat a la convivència entre les cultures va ser més desigual. Un grapat de quartets de corda de diferents països entraven al mateix sac que la inauguració del Sónar, amb la seva aliança entre l'OBC i l'electrònica. Un cop més, les expectatives van quedar frustrades per un experiment fet amb gasosa, prudent en excés. Va ser curiós, això sí, veure l'entusiasme per una orquestra simfònica en directe de bona part d'un públic que venia d'un àmbit ben divers. Per a convivència òptima, la de la West-Eastern Diwan Orchestra dirigida per Daniel Barenboim, en una sessió que, més enllà de les lloables intencions que hi ha darrere el projecte, va ser una festa musical de primer ordre.

L'arraconament dels compositors del país ha estat un altre element de la cita d'un Fòrum que no ha mogut pas el món perquè el món es mou sol. ¿No hauria estat oportú encarregar una peça ambiciosa a algun autor del país (en tenim, i de bons) que quedés com a llegat cap al futur? Curiosament, la contemporaneïtat estava més present en el terreny operístic, això sí, amb dues experiències insatisfactòries, 1714. Món de guerres i Josafat que, tanmateix, no haurien de servir d'excusa a l'habitual desídia dels nostres responsables culturals envers la música contemporània.

Fets els balanços, queda una pregunta en l'aire: ¿i l'any vinent, què? Després dels fastos del 2004, ¿hi haurà diners per fer coses noves o ens haurem d'estrényer el cinturó? ¿El Grec, continuarà donant l'esquena a la música clàssica? ¿El mes d'agost a Barcelona, seguirà sent un patètic desert cultural? De moltes d'aquestes respostes dependrà si el Fòrum deixa pòsit o es limita a ser pur fum. Mentrestant, no es perdin The Village, o, si prefereixen, El bosque.

Xavier Cester
Avui