Cerca de notícies

Enquesta

Estacions musicals

26/9/2004 |

 

A la cartellera hi ha un film meravellós del coreà Kim Ki-Duk que mostra, amb una delicada bellesa plàstica, el cicle continu de la vida a través del pas de les estacions: no debades la pel·lícula es titula Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera. Tot torna també al Quadern, com les novetats discogràfiques, que, per un curiós atzar, aquest mes també tenen un marcat caràcter estacional. Només cal veure les glamuroses imatges d'Anna Netrebko per comprovar que la jove soprano russa està vivint una primavera ben florida en la seva carrera. Estrella del Festival de Salzburg (on l'any vinent farà La Traviata), promocionada pel seu segell discogràfic, Deutsche Grammophon, com si fos una Gheorghiu alternativa (més ben vestida, fins i tot, gentilesa d'Escada), recolzada per batutes de luxe, com ara Claudio Abbado, Netrebko edita un nou recital, Sempre libera, un recull d'àries italianes on la seva veu lírica, d'agut fàcil i línia acurada, no deixa indiferent. Una caracterització més aprofundida de cada personatge, de cada fragment, sens dubte arribarà amb el temps.

En plenitud estival, per la seva banda, està Sara Mingardo, una de les cantants més exquisides de l'actualitat, una contralt aliena a tot efecte gratuït, emoció concentrada en estat pur revelada al seu màxim grau al recull Arie, madrigali & cantate (Naïve) enregistrat amb el sempre estimulant Rinaldo Alessandrini i el seu Concerto Italiano. No hi ha cap peça que no estigui extraordinàriament traduïda per Mingardo, però la hipnòtica Hor ch'è tempo di morire de Merula que obre el disc, amb el seu obsessiu acompanyament sobre el qual la veu es va esplaiant de forma cada cop més colpidora, posa la pell de gallina.

Qui també sembla estar en plenitud dels seus recursos tècnics i intel·lectuals és Paul Lewis, que va debutar la temporada passada a Barcelona, on tornarà aquest curs. El pianista britànic ha enregistrat per a Harmonia Mundi un esplèndid programa Liszt que combina la titànica Sonata en si menor, en una lectura compacta i de gran força expressiva, amb una tria de les darreres i enigmàtiques peces del compositor hongarès, unes partitures hivernals, com Nuages gris i La lugubre gondola, a les quals Lewis restitueix tota la seva força visionària. En un estadi diferent de carrera està Daniel Barenboim, que viu una maduresa tardoral que no ha disminuït, ans al contrari, les forces d'aquest músic de cap a peus. Amb clarividència, un equilibri intern de veus exemplar, un legato immaculat i una sàvia caracterització de cada fragment, Barenboim s'ha endinsat en el primer llibre d'El clave ben temperat (Warner Classics) amb resultats que només empiparan els més furibunds puristes. Només cal escoltar la miraculosa fuga en mi bemoll menor per treure bandera blanca.

Un altre monstre sagrat sorgit de l'hemisferi sud, Martha Argerich, ha tornat a gravar l'obra amb la qual va enamorar tots els melòmans sensibles la temporada passada a casa nostra, el Concert per a piano de Schumann. L'Orquestra de la Suïssa Italiana i Alexander Rabinovitch-Barakovsky potser no són els acompanyants òptims, però ofereixen el marc apropiat perquè Argerich desplegui una lectura lliure com el vent, curulla de detalls i revelacions, com també ho és el Triple concert de Beethoven, com la peça anterior, gravada en directe per EMI. Veure (escoltar, més ben dit) interaccionar Argerich amb el violí del jove Renaud Capuçon i amb el violoncel del seu vell amic Mischa Maisky, per exemple en un electritzant Rondó conclusiu, és una festa que ningú s'hauria de perdre.

Tanquem el capítol argentí amb el compositor que més atreu avui en dia els músics d'arreu del planeta, Astor Piazzolla. El Quartet Alban Berg han estat els darrers a caure seduïts per la música, entre vibrant i melangiosa, de Piazzolla, les obres del qual constitueixen el gruix de Tango Sensations, un concert captat en viu a Viena novament per EMI, amb la col·laboració de Per Arne Glorvigen al bandoneó. Més esperit Mitteleuropa que porteño, potser, però recomanable.

TARDOR, HIVERN...
Un altre concert en directe, ara dels Proms de Londres, gentilesa de Warner Classics, ens recorda la vocació estacional d'aquest Quadern. Tornem, doncs, a la tardor, amb November Woods, majestuós poema simfònic d'Arnold Bax expansivament interpretat per la Simfònica de la BBC i Sir Andrew Davis. Aquest és el principal punt d'atractiu del registre (bé, per a algú potser serà la presència aquell dia al Royal Albert Hall de sa graciosa majestat), juntament amb la sempre deliciosa Young Person's Guide to the Orchestra de Britten, i el solemnial Coronation Te Deum, de Walton. En canvi, les Sea Pictures d'Elgar mereixen una presència menys pàl·lida que la de Catherine Wyn-Rogers.
Amb 81 anys, György Ligeti pot viure l'hivern de la seva vida amb la satisfacció d'una carrera que l'ha convertit en un dels referents indiscutibles de la música de la segona meitat del segle XX. El cinquè volum que Teldec edita de The Ligeti Project aplega gravacions diverses d'obres anteriors (més bartokianes) i posteriors a la seva marxa a Occident. La primera d'aquestes va ser Artikulation, peça electrònica de la qual s'ha recuperat i adaptat la cinta original del 1958. El treball sobre la matèria sonora encetat aquí va derivar en les fascinants Aventures i Nouvelles Aventures, on és la veu humana, acompanyada per set instrumentistes, la tractada de forma anticonvencional i, avui en dia encara, plenament fascinant.

Un hivern espiritual sense parió en el món de la música és el que Schubert va reflectir a Winterreise. Ian Bostridge i Leif Ove Andsnes continuen la seva estimulant col·laboració amb un registre admirable (EMI) en molts sentits alhora que discutible en altres. El problema rau sobretot en la veu blanquinosa del tenor britànic i el seu estil a vegades massa insistent, emfasitzant cada mot i perdent, alhora, el sentit de la línia. Objeccions que, tanmateix, no invaliden el rigor i la intensitat d'una lectura meditada de dalt a baix.

I després de l'hivern, torna la primavera, amb un desgel que revela noms ocults per les neus del pas del temps, com Giuseppe Antonio Brescianello. El recull de concerts, simfonies i obertures gravat a Harmonia Mundi per l'Orquestra Barroca La Cetra de Basilea, dirigida per David Plantier i Vaclav Luks, és una bona targeta de presentació d'un autor contemporani de Bach i Telemann que beu d'influències franceses, alemanyes i, per descomptat, italianes. Algun eco vivaldià ens transporta als concerts per a fagot i oboè gravats per Sergio Azzolini i Hans Peter Westermann amb els Sonatori de la Marca en un nou capítol de la imprescindible edició Vivaldi d'Opus 111. Lògicament, en aquest Quadern, hem de parlar d'un recull amb les quatre estacions, això sí, no pas les del prete rosso...

DISC DEL MES
L'home al bell mig d'una natura amb els seus perills i els seus encants, però, en definitiva, plenament civilitzada pel treball i trampolí ideal per lloar la grandesa de la creació divina. Aquest és l'esperit il·lustrat que imbueix Les estacions, el darrer i impressionant oratori de Haydn que serveix en safata de plata un nou èxit a René Jacobs i Harmonia Mundi. Una formació virtuosa (les trompes!) com l'Orquestra Barroca de Friburg, un dels més excel·lents cors d'Europa com el Cor de Cambra de la RIAS, tres solistes de veus vellutades i cant expressiu com Marlis Petersen, Werner Güra i Dietrich Henschel, una direcció descriptiva en el millor sentit del terme (tempestes, animalons varis, caçadors... desfilen davant les nostres orelles meravellades), explotant al màxim totes les potencialitats de la partitura. Una delícia per escoltar durant tot l'any.

Xavier Cester
Avui