Cerca de notícies

Enquesta

La matèria dels somnis

22/2/2003 |

 

Si Voigt va ser una Cassandre magnífica, Lorraine Hunt Lieberson va ser Didon reencarnada: les expectatives no ens havien preparat per a una interpretació d'aquesta magnitud


Després del pròleg que va suposar fa uns mesos el Benvenuto Cellini a Zuric, el cronista es va acostar el dia 14 a la Metropolitan Opera House de Nova York per celebrar, amb la màxima brillantor possible, l'inici oficial de l'Any Berlioz. Perquè el sofert lector ja deu haver endevinat a aquestes altures, després d'escamotejar-lo durant unes setmanes, que el gran aniversari musical del 2003 no és ni més ni menys que el bicentenari del naixement d'Hector Berlioz. Per això el cronista va seguir el seu particular pelegrinatge (aquest és el terme més apropiat) per la Big Apple, on es presentava una nova producció de l'opus magnum del compositor francès, Les troyens. Ni les expectatives més forassenyades ens havien preparat per a una representació que només en somnis semblava possible, en què interpretació musical i posada en escena, lluny de donar-se de bufetades com sovint passa, es van aliar per subratllar la grandesa aclaparadora de l'obra.
Les troyens és un títol complicat, no tant per la quantitat d'efectius que demana ni per la seva extensió (almenys, passen moltes més coses que en força òperes de Wagner) com per la suma d'elements en aparença contradictoris que hi ha al seu si i que conformen una partitura sense equivalents al teatre líric vuitcentista. El gran romàntic eixelebrat dels gestos aparatosos i espectaculars es dóna la mà amb l'amant apassionat de Gluck i la seva declamació clàssica i depurada, un amor unit al que sentia des de la infantesa pels herois de L'Eneida de Virgili i tamisat per la seva passió shakespeariana que només podia donar un fruit en el qual èpica i lírica aconsegueixen la fusió perfecta.


HEDONISME SONOR
És aquesta fusió la que va copsar a meravella James Levine des del fossar, el lloc des d'on sempre hauria de fonamentar-se l'èxit de qualsevol producció. L'orquestra del Met és un conjunt fabulós que segueix al mil·límetre les directrius del seu titular, unes directrius que emfasitzaven la força emocional de la partitura de Berlioz. En algun passatge concret es podia argumentar la tendència als temps dilatats de la batuta i una pulsació rítmica més blana que la d'un Colin Davis, per exemple, sense que això impliqui que a la versió li manqués ímpetu dramàtic, al contrari: els grans clímaxs van exhibir una contundència aterridora (amb la contribució encomiable d'una massa coral no menys excel·lent que l'orquestral). Però Levine va sadollar l'immens auditori amb un desarmant hedonisme en el septet i el duo d'amor que tanquen el quart acte, un bany de sonoritats tornasolades per pintar davant les nostres orelles fascinades la refulgència dels darrers raigs de sol en aquest màgic capvespre a la riba de la Mediterrània.
Ben Heppner tornava per primer cop al paper d'Enée després de la versió concertant que va protagonitzar a Londres el 2000 i d'haver superat diversos problemes vocals. De fet, l'aspecte del tenor canadenc és força diferent, ja que s'ha aprimat uns 20 quilos, sense que això hagi afectat la bellesa i potència de la seva veu, que continua sonant fàcil i fresca com abans. Només un parell d'aguts rascats i l'hàbil elusió del do d'Inutiles regrets! deixaven intuir els problemes passats, però Heppner segueix sent l'únic intèrpret imaginable avui en dia per a l'heroi troià, en virtut d'una línia de cant que pot mostrar intensitat dramàtica sense sacrificar elegància en el fraseig.
Tanmateix, tot i que Enée sigui el principal protagonista de l'obra, el gran centre emocional de Les troyens està en Cassandre i Didon. A la profetessa a qui ningú fa cas, Deborah Voigt va aportar aquest doll de veu que sembla que no s'acabi mai, dosis inexhauribles de sonoritats cremoses en tota la tessitura que, en aquesta ocasió, van estar complementades per una major implicació de la soprano nord-americana -des de les funestes premonicions del primer acte a la desafiant actitud davant els invasors grecs-, que amb justícia es va erigir en l'epicentre de la primera part de l'òpera.
Però si Voigt va ser una Cassandre magnífica, Lorraine Hunt Lieberson va ser Didon reencarnada. Coneixíem la mezzo nord-americana sobretot com a händeliana de primera, però les expectatives no ens havien preparat per a una interpretació d'aquesta magnitud. La veu és tan atractiva com la cantant (només amb certa acidesa en el registre superior sota pressió), però el més important és el que fa Hunt amb ella. La gamma dinàmica que exhibeix i que controla amb mà mestra hauria d'avergonyir el 95 per cent dels cantants mandrosos que ocupen avui en dia els escenaris operístics. Un exemple ben simple: la fermesa imperiosa amb què declara a la seva germana "Je suis reine et j'ordonne" per passar en un nanosegon al patetisme més desesperat de "Laissez-moi seule, Anna". I sola es va quedar Hunt per acomiadar-se amb els accents més corprenedors imaginables, no pas pel seu rebuscament sinó per la seva extrema senzillesa i veritat, de la ciutat de Didon, mentre l'onejant acompanyament rememorava les aigües que banyen la Cartago que mai més tornarà a veure.
No hi va haver un sol punt feble en el repartiment, que també incloïa sòlides prestacions de Richard Zeller (Chorèbe), Jossie Pérez (Ascagne), Elena Zaremba (Anna), Robert Lloyd (Narbal), Matthew Polenzani (fantàstic Iopas) i Gregory Turay (amb l'elegíaca cançó d'Hylas que va cantar penjat uns quants metres sobre el terra).


DUES DONES I UN DESTÍ
L'excusa argumental de Les troyens és la marxa d'Enée i els seus cap a la promesa Itàlia, però l'eix vertebrador és el preu pagat, el sacrifici de dues dones perquè aquest destí es compleixi. I Francesca Zambello va captar de forma magistral aquesta unió tràgica de Cassandre i Didon quan totes dues, ja abandonades pel fat, despleguen una gran vela blanca a l'escenari com la del vaixell que durà Enée ben lluny. Pocs cops ha quedat tan clar com en aquest muntatge del Met que les dues parts en què sovint es divideix l'obra no són tals: la lluminositat del tercer acte en la versió de Zambello, amb les blanques vestimentes dels cartaginesos i el tarannà obert i accessible de la seva reina, només agafa sentit després de les malvestats dels actes troians.
Però encara hi ha més fils que connecten l'obra de dalt a baix, ja que si la primera imatge és la d'una pila de cossos amuntegats, premonició de la fi que tindrà Troia, la darrera és idèntica, en aquest cas els cartaginesos que cauran en el futur sota l'imperi de la Roma que fundaran els descendents d'Enée. Per això, l'element bàsic del decorat de Maria Bjornson és un gran mur format per innombrables llances i pals metàl·lics, per subratllar el camí de dos pobles marcats per la guerra.
A més dels números de dansa propis de l'òpera, coreografiats amb imaginació pr Doug Varone, Zambello no va dubtar a recórrer a ballarins per intensificar una acció que va manejar sempre amb mà mestra (subratllem el domini exemplar de les grans escenes de massa, com l'entrada dels oficis al tercer acte, o la delicadesa extrema de la pantomima d'Andròmaca, amb la part de clarinet més bella mai escrita al segle XIX): així, dos ballarins penjats de sengles cables van ser suficients per delinear la passió d'Enée i Didon al final del quart acte, mentre que una munió de figures contorsionades representaven la mort de Laocoon i els seus fills a mans d'un monstre marí durant l'impressionant octet amb doble cor. Un devessall continu d'imatges i sensacions que ens confirmen que els somnis es poden fer realitat.

Xavier Cester
Avui