Cerca de notícies

Enquesta

Mutter-Previn-Harrell. L'elegant, el savi i el discret

21/2/2003 |

 

Obres de Brahms i Mendelssohn. Anne-Sophie Mutter, violí. Lynn Harrell, violoncel. André Previn, piano. I Temporada de Cambra d'Ibercàmera. Barcelona, Auditori, 19 de febrer.


En aquesta reunió d'amics, com ells mateixos la qualificaven, Anne-Sophie Mutter era l'elegant, i no per presència, sinó per un so que ha estilitzat fins a uns extrems ja insuperables. La violinista alemanya és, sense dubte, la més versàtil entre els millors i el seu so, ras i curt, el més bonic de tots, un autèntic non plus ultra. El savi no podia ser altre que el mestre nord-americà André Previn, obrint ponts de diàleg i repartint protagonismes des d'un piano que toca admirablement. I el discret, per mèrits propis acumulats durant una dilatada carrera, el sempre ponderat Lynn Harrell, tot i que el violoncel·lista britànic, massa sovint, confon gentilesa amb circumspecció.
En aquesta cita fora d'abonament de la primera Temporada de Cambra que organitza Ibercàmera, van tocar un programa d'una bellesa corprenedora integrat pel Trio núm. 1 op. 8 de Brahms i l'op. 49 de Mendelssohn. Brahms va encetar el seu catàleg cambrístic amb aquesta partitura l'any 1854, i amb què va deixant una mostra fefaent d'independència i d'inspiració. El va revisar ja cap al final de la seva vida i és fàcil d'imaginar, per a qui no conegui l'obra, quin pot ser el resultat d'aplegar espontaneïtat amb experiència en un cas de magisteri tan fenomenal com el seu.
El de Mendelssohn, que ben bé podria haver estat en el pensament de Schumann quan va instar el jove Brahms a escriure un trio, és una obra de menor categoria estructural, però no inferior en seducció.
En resum: un programa concís i exigent que va omplir la Sala Simfònica de l'Auditori de gom a gom i va suscitar una atenció en el públic traduïda en un silenci i una qualitat especial en l'aplaudiment, que van commoure Anne-Sophie Mutter, com em consta per una persona a qui va fer un comentari admirat. Que a Barcelona, en una nit freda i plujosa, no se sentís ni tos ni un telèfon mentre sonava una música tan íntima s'ha de considerar una manifestació excepcional de fruïció col·lectiva.
Les versions van ser desiguals, però el miracle de seducció, el mateix. Control formal absolut, creació i resolució de tensions, ni una nota extemporània, i calidesa expressiva a dojo van ser els elements que van contrarestar el punt de lentitud aplicat a Brahms i una certa manca d'espavilament en Mendelssohn. En la comparació va guanyar Brahms, perquè el mestre Previn està més per accentuar tintes tardorals que sensuals encanteris i, en aquest sentit, el seu piano resultava una mica lacònic en el trio de Mendessohn. Però és que hi ha una diferència: la música de Brahms esclata cap endins allà on a la de Mendelssohn li escau un exterior més brillant, al qual els clarobscurs del piano i algunes frases fonedisses del violoncel semblaven contradir. Al seu costat, l'excepcional violinista alemanya va estar sempre on havia d'estar.

Xavier Casanoves Danés
Avui