Cerca de notícies

Enquesta

Joventut i veterania s'alien a 'Così fan tutte'

24/8/2004 |

 

El Festival de Salzburg reposa amb menys estrelles el muntatge del matrimoni Herrmann ja vist al Festival de Pasqua.

Un muntatge ja estrenat mesos enrere al mateix escenari, és una nova producció? La resposta hauria de ser no, però això no ha impedit que el Festival de Salzburg pengi aquest cartell a 'Così fan tutte'.

Només queda, deixant de banda, esclar, la posada en escena, un element comú entre les funcions estivals i l'estrena al darrer Festival de Pasqua: Thomas Allen. Els que es queixen, amb certa raó, que aquest any el certamen que dirigeix Peter Ruzicka té un dèficit de glamur i d'estrelles tenen un argument irrefutable en la darrera òpera del tàndem Mozart-Da Ponte: d'acord, ningú es queixarà del pas de la Filharmònica de Berlín a la de Viena, però, sobre el paper, és indubtable que Philippe Jordan, Tamar Iveri i Elina Garanca no tenen el mateix pes que Simon Rattle, Cecilia Bartoli i Magdalena Kozena. A més, el Ferrando anunciat, Ramón Vargas, va deixar lloc al joveníssim (23 anys) Saimir Pirgu.

El resultat final, sense tenir un nivell excepcional, almenys presentava una sana combinació de veterania i joventut que va revelar molts dels inquietants corrents subterranis que travessen aquesta escola dels amants. Bona part del mèrit rau en la posada en escena del matrimoni integrat per Ursel i Karl-Ernst Herrmann, presències habituals a Salzburg en l'era Mortier. La parella no va tenir por de reduir a la mímina expressió el decorat en l'immens espai del Grosses Festspielhaus, amb la presència constant d'un clave disfressat de piano per als recitatius, una pedra i un gran ciclorama posterior d'il·luminació sempre canviant, aquests dos darrers elements recordant una mica el muntatge que Luc Bondy va fer a La Monnaie i que també es va veure al Liceu preincendi. La imatge clau, tanmateix, la donaven una ploma i un altre roc situat als dos extrems de l'escenari i que, progressivament, van canviar la seva posició: la ploma de la lleugeresa al final pesava més que la pedra de la fidelitat. Un manipulador Don Alfonso i una Despina que semblava més una institutriu que una criada posen en marxa la trama, però són les dues joves parelles d'amants les que entren conscientment en aquest joc perillós. De fet, Fiordiligi i Dorabella saben que els seus pretendents són els seus promesos disfressats, un coneixement que, encara que sembli sorprenent, no resta efectivitat a la tempesta d'emocions que emana de la música de Mozart.

Direcció amb bones idees
La part jove del vessant musical anava encapçalada per Philippe Jordan, que, amb només 30 anys, debutava al capdavant de la Filharmònica de Viena i, alhora, dirigia la seva primera òpera al Festival. Fill d'un director de prestigi com Armin Jordan, el jove músic va cercar i trobar els sons més amorosits dels vienesos, donant sempre espai als cantants perquè les frases respiressin, si bé el seu innegable amor per la partitura va fer que, en ocasions, es recreés massa en els detalls instrumentals i adoptés unes excessives oscil·lacions de tempo dins d'un mateix número. En tot cas, una direcció amb bones idees, ben executades.

Tamar Iveri va ser una Fiordiligi sense por als grans salts intervàlics de les seves dues àries, traduïdes, si no amb inspiració, sí amb aplicació, però en els conjunts tenia tendència a quedar eclipsada per la carnosa i temperamental Dorabella d'Elina Garanca. Saimir Pirgu va ser un somiador Ferrando servit per una veu de notable atractiu, un pèl trèmula, això sí, preferible al gris Guglielmo de Nicola Ulivieri.
L'estendard de la veterania va estar defensat admirablement pel Don Alfonso de Thomas Allen i la Despina de Helen Donath, tots dos compensant amb escreix el lògic desgast provocat pels anys, el primer oferint una extraordinària classe magistral de com s'ha de dir un recitatiu, classe que, per cert, els seus col·legues més joves de repartiment no haurien d'oblidar.

Xavier Cester
Avui