Cerca de notícies

Enquesta

La música i els seus atzars

23/8/2004 |

 

Giovanni Antonini, present a Torroella de Montgrí com a solista convidat del festival, exemplifica una manera d'interpretar la música del passat en què es fa viva: oberta a la creació de l'intèrpret i als atzars dels concerts.

Per explicar el procés d'una entrevista periodística, pot servir un símil cinematogràfic: la preparació es correspondria amb el guió, però aquest, com en l'anomenat cinema de la modernitat, només és un referent per abordar la mateixa entrevista (equivalent al rodatge) amb una actitud oberta que permeti aprofitar els atzars de la conversa o recollir alguna cosa feliçment inesperada que fa sentir-nos vius amb la vida que passa; finalment, hi ha la transcripció, que s'assembla al muntatge. Això vol dir que s'ha d'organitzar el material (buscant la coherència i el ritme del text) i, evidentment, s'ha de descartar. Això últim a vegades es viu amb recança. Però, tal com les convencions cinematogràfiques limiten la durada d'un film, l'espai concedit obliga a descartar. Puc reconèixer que, com pot passar amb una pel·lícula en relació amb el temps, les limitacions d'espai poden dur a una síntesi depurativa. En tot cas, pel fet que muntar és sacrificar, els cineastes ara tenen l'oportunitat (a vegades, però, també és cosa de productors, els mateixos que poden haver imposat la reducció del metratge) de recuperar i integrar els descarts d'una pel·lícula com a plus de l'edició en DVD. Com si fos una bonificació, em permetré reciclar uns descarts d'una entrevista per a aquest article amb aquest preàmbul a la manera d'una justificació.

L'entrevista és a Giovanni Antonini (flautista excepcional i director d'Il Giardino Armonico, formació que excel·leix en la interpretació i recuperació de la música barroca), i va ser publicada el dijous 19 d'agost en aquest diari. S'hi reprodueix la reflexió d'Antonini respecte a la llibertat (i la incertesa) que representa interpretar una música com la barroca, que té moltes parts no escrites en la partitura: fer present, doncs, el que no és escrit però ha de ser interpretat. El mateix dijous a la nit, en un concert a Torroella de Montgrí en què els membres d'Il Giardino Armonico van tornar a mostrar l'alegria de saber tocar junts, Antonini va interpretar com a flauta solista el Concert RV 444 de Vivaldi. A la sortida del concert, el palamosí Vicenç Prats, flauta solista de l'Orquestra de París, comentava que del segon moviment d'aquesta obra només hi ha escrites una vintena de notes. La resta va sortir de la imaginació creativa d'Antonini. Del seu coneixement, treball i reflexió sobre la música barroca, certament, però també de la seva inspiració (i n'hi va haver molta) en aquell mateix moment en què es feia la música. Això em va fer pensar en un rebuig de l'entrevista que ara recupero: Antonini va comentar que al darrere hi ha la recerca i els resultats dels assajos, però que en el concert pot sortir una cosa inesperada. Amb la creació de l'intèrpret, la música del passat es fa viva. De fet, la barroca (com el jazz) eixampla la llibertat i el risc. També el dubte. El moment, amb els seus atzars, pot dur a una excel·lència inimaginada o a un error que no pot esborrar-se. De fet, la música expressa el vertigen del temps irreversible: un cop comença l'execució d'un tema, es pot interrompre, però no es pot tornar enrere. L'expressa com no ho fa res més, si no és la vida mateixa. Perquè l'escriptura permet esborrar, eliminar, refer. Potser la pintura s'hi assembla si el pintor no fa pentimento (o abandona l'obra) i accepta el viatge atzarós que li marquen les pinzellades.

A propòsit de la pintura, recuperaré un altre rebuig. De fet, l'entrevistat va exemplificar amb la pintura (o amb les pinzellades) per què la gran violinista Viktoria Mullova ha comentat que va aprendre'n més un dia amb Antonini que durant tot un curs de la seva formació clàssica al Conservatori de Moscou. A parer d'Antonini, una solista com Mullova no pot tenir gaires dubtes. Així és que potser ha descobert alguna cosa nova en contacte amb Il Giardino Armonico, un grup que sap que fa una música en què el dubte es fa inevitable (formant part del procés creatiu) i s'assumeix la possibilitat de l'error. Mentre que Mullova, hi afegia Antonini, és una virtuosa que fa música amb grans pinzellades a la recerca d'un fort impacte, Il Giardino Armonico treballa amb pinzellades fines, subtils, quasi íntimes. Avui, a Torroella, amb les germanes Labeque al pianoforte, unes pinzellades fortes tornaran a dialogar amb el pinzell fi d'Antonini i companyia.

Imma Merino
El Punt