Cerca de notícies

Enquesta

Salzburg dóna vida a 'La ciutat morta'

23/8/2004 |

 

El prestigiós festival presenta l'òpera de Korngold en coproducció amb Viena, Amsterdam i el Gran Teatre del Liceu.

Una de les línies del mandat de Peter Ruzicka al capdavant del Festival de Salzburg ha estat l'aposta per l''Entartete Musik', la música dels autors perseguits pel nazisme per 'degenerats'.

El primer gran èxit de l'era Ruzicka va ser, el 2002, Der König Kandaules de Zemlinsky, tot i que l'any passat hi va haver un petit retrocés amb la versió només en concert de Die Bakchantinnen de Wellesz. Amb Die tote Stadt (La ciutat morta), Salzburg s'apunta un altre trumfo i dóna un impuls important a la lenta però gradual reivindicació de l'obra d'un dels darrers grans nens prodigi de la història de la música, Erich Wolfgang Korngold. Cert, recentment el mateix títol ha estat presentat en places importants com Zuric o Berlín, però la producció de Salzburg no només compta amb l'avantatge que és compartida amb altres teatres, com el Liceu (a Barcelona hi arribarà d'aquí a dues temporades), l'Òpera d'Holanda a Amsterdam i l'Òpera Estatal de Viena, sinó que gaudeix de la perfecta quadratura del cercle artístic: uns cantants magnífics, una direcció musical magnífica i una posada en escena magnífica.

Estrenada el 1920, La ciutat morta és una mostra impressionant del talent d'un compositor de només 23 anys, amb una riquesa melòdica, harmònica i orquestral aclaparadora al servei de la història d'una obsessió, la de Paul per la seva muller morta, Marie. La trobada amb una ballarina, Marietta, que té una extraordinària semblança amb la difunta, farà trontollar les fronteres entre realitat i fantasia, tot en el marc d'una ciutat fantasmagòrica, la Bruges-la-morte de la novel·la de Georges Rodenbach que va inspirar el llibret del mateix compositor i del seu pare, el temible crític vienès Julius Korngold.

Austera claredat
El primer avantatge de la posada en escena de Willy Decker és la seva austera claredat, un bon contrapunt a la frondositat de la música. El fascinant retrat de Miss Elsie Palmer de John Singer Sargent serà el rostre de Marie que, multiplicat fins a la sacietat i amb el seu somrís serè i enigmàtic, perseguirà Paul, que conserva com una relíquia els cabells de la seva dona. Per subratllar els dos mons pels quals transita l'obra, Decker i el seu dissenyador Wolfgang Gussmann creen a l'escenari del Kleines Festspielhaus un espai idèntic darrere el saló de Paul, amb dobles del protagonista i la finada. Quan, després de conèixer Marietta, Paul passa de l'obsessió al deliri, el saló es descol·loca, somni i realitat es confonen, i, entre múltiples imatges que encalcen el pobre protagonista, Marietta des d'un crucifix li llença la cabellera. Ben calba, la ballarina sedueix Paul, convertit en un Pierrot de la seva troupe, però quan aquesta es mofa del seu fetitx capil·lar, Paul l'escanya, evidentment amb els cabells de Marie. Per fi les dues dones són iguals, mortes, el deliri pot acabar, tot torna a la normalitat i Paul, conscient que la sacralització dels morts, el fet d'aferrar-se amb obstinació als records, només du a la mort en vida, abandona l'habitació, on només queda el retrat amb el seu somriure serè.

Si el muntatge de Decker és tan diàfan com suggeridor, la direcció de Donald Runnicles és d'una perfecta sumptuositat. El músic escocès navega sense problemes per les cabaloses aigües orquestrals de Korngold, extraient d'una pletòrica Filharmònica de Viena sons d'un refinament inaudit, unes fragàncies intoxicadores que no defugen el caramel en els moments punters (les cançons de Marietta i Fritz). Un altre mèrit de Runnicles, a més, és que aquest diluvi musical que sadolla els sentits no va mai en contra dels cantants.

En un paper extenuant i d'àrida tessitura com el de Paul, Torsten Kerl va mostrar una astoradora seguretat i una notable expansivitat no renyida amb la capacitat de fer justícia a les parts més elegíaques del rol: quan al final de l'obra reexposa el fragment més popular, l'acaronadora Glück, ist mir verblieb entre el tenor alemany, la batuta i l'orquestra, van aconseguir que se'ns posés la pell de gallina. No menys fantàstica va ser la Marietta d'Angela Denoke, que, amb Kerl, protagonitzarà l'obra al Liceu (tots dos també coincideixen en l'única versió en DVD disponible). A la veu de la soprano alemanya se li poden fer alguns retrets; a la seva entrega i caracterització del personatge, cap ni un. Movent-se amb gran agilitat i amb un cant sempre expressiu, Denoke va ser una temptació impossible de resistir que va saber donar els tons ideals d'irrealitat a l'aparició de Marie i que va assolir accents punyents quan despulla els seus propis sentiments a la darrera escena. Qualificar de luxe la presència de Bo Skovhus és quedar-se curt, donada la limitada participació dels dos personatges que incorporava el baríton danès amb la veu vellutada que els liceistes ja coneixen: perfecte com a Frank, amb la balada de Fritz va signar un dels moments àlgids d'aquesta triomfant representació.

Aniversari feliç
Arribar als 80 anys en una professió tan longeva com la direcció d'orquestra sol ser senyal de plenitud. Georges Prêtre els acaba de fer, i va demostrar al capdavant de la Filharmònica de Viena que, si bé la flama s'ha temperat, el foc no s'ha apagat. Una obertura i bacanal de Tannhäuser de Wagner que combinava esllanguiment i frenesí i una Simfonia fantàstica de Berlioz amorosida i grotesca alhora van ser un regal d'aniversari perfecte.

Xavier Cester
Avui