Cerca de notícies

Enquesta

Una comèdia sexual per a un món en extinció

22/8/2004 |

 

El director d'escena canadenc Robert Carsen trasllada l'òpera 'El cavaller de la rosa' a l'època de la seva composició.

Richard Strauss és un dels pares fundadors del Festival de Salzburg, on la seva memòria ha estat honorada en moltes ocasions. El nou muntatge d''El cavaller de la rosa' no passarà als annals del certamen, tot i contenir elements destacables.

Robert Carsen és un home amb tant de talent com habilitat. El director canadenc uneix en la seva posada en escena lleugeresa, espectacle i crítica en aquesta mirada sobre una "comèdia per música" que, com tota gran comèdia, té un rerefons ben seriós. Si l'horitzontal és una de les posicions regulars de l'acte sexual, Carsen evidencia la pulsió lúbrica que anima tots els protagonistes (l'amant madura, els adolescents en eclosió, el veterà a qui amb prou feines se li aixeca) a través de la vertiginosa horitzontalitat del decorat de Peter Pabst: les múltiples habitacions del Palau de la Mariscala amb el gran llit central, la inacabable taula del Palau de Faninal i, en un pervers mirall del primer acte, les habitacions d'un bordell (evident per passiva i per activa, amb una madame travesti), per descomptat, amb un altre gran llit al mig. Movent l'acció a l'època de la seva estrena (1911) i amb la constant presència de soldats i elements militars, Carsen ens recorda que aquesta comèdia lleugera sobre el pas ineluctable del temps és un dels darrers fruits d'un món a qui el seu propi temps s'acaba, abocat a l'extinció en les trinxeres de la Primera Guerra Mundial: mentre la Mariscala deixa els joves Octavian i Sophie enllitats (no sense una mirada insinuant al comissari), el decorat s'enlaira per mostrar una filera de soldats avançant cap a la seva mort.

Es pot argumentar (no pas aquest cronista) contra l'excés de nus al tercer acte, però Carsen controla amb mà ferma les escenes multitudinàries i no oblida ni l'espectacle, amb una presentació de la rosa amb Octavian entrant en un corser blanc i piles de soldats presentant-li armes, ni els tocs irònics (el freudià doctor que atén Ochs).
Més retrets es poden posar a la direcció musical de Semyon Bychkov, que deu concebre l'obra com un poema simfònic amb veus. El furiós i frenètic preludi (un dels millors retrats musicals d'un orgasme) ja va deixar clar que el director volia ressaltar la modernitat d'una partitura que està més a prop d'Elektra del que normalment se sol admetre. Llàstima que el traç fos gruixut i que primés l'acidesa, el so abrasiu, per sobre del vellut en la sonoritat d'una Filharmònica de Viena, com era d'esperar, resplendent. La seva direcció tampoc va ajudar a mantenir el to conversacional de la peça (l'acústica del Grosses Festspielhaus tampoc afavoreix els cantants), amb la qual cosa la impressió que van deixar els solistes va ser mitigada.

Adrianne Pieczonka té la veu cremosa ideal per al paper, amb un cant elegant i escrupolós, però la seva neutralitat expressiva no va acabar de revelar tots els matisos d'un personatge tan fascinant com el de la Mariscala. Angelika Kirchschlager, tot i una projecció limitada, va ser un impetuós Octavian, amb una desinhibida disfressa com a Mariandel, mentre que Miah Persson va tenir tots els atots d'una Sophie ideal. Per la seva part, Franz Hawlata no va exagerar la vulgaritat (no deixa de ser un noble) del baró Ochs, sense acabar, però, d'anar més enllà de la correcció imperant.

Xavier Cester
Avui