Cerca de notícies

Enquesta

El dia que va morir Marilyn

1/8/2004 |

 

Existeix una criatura, mítica com l'unicorn, paorosa com la Gorgona, que persegueix l'aficionat líric en els seus pitjors malsons, tot i que només en comptadíssimes ocasions (amb sort, potser mai) es creua en el seu camí. Ai las, el dia que la criatura surt de les ombres on habita i es fa visible, la sang del pobre melòman es glaça i el seu esperit davalla al més profund de la desolació. El seu nom? El desastre operístic, un muntatge, una interpretació que supera tots els límits inferiors de la qualitat per esdevenir un espant sense pal·liatius. No parlem de les propostes cutres que circulen per aquests móns de Déu, de les quals hom ja no n'espera gaire, sinó de les ofertes amb pedigrí, amb noms amb garantia al darrere que, ja sigui al teatre de temporada o al festival internacional, naufraguen sense remissió. El Festival d'Ais de Provença va viure una d'aquestes nits nefastes; la víctima: La Traviata.
Cal admetre que les grans òperes de repertori són, avui en dia, més difícils que mai a l'hora de dur-les a escena, per la gran quantitat de referents que l'espectador té al cap, la qual cosa no obsta perquè continuïn sent representades, no només perquè el seu atractiu de cara al públic (i la taquilla) és imbatible, sinó també perquè, en la majoria de casos, els grans cavalls de batalla són els millors títols de la història del gènere.

El que va passar a Ais és un sorprenent cas de manca de control de qualitat. La producció de Peter Mussbach va ser interpretada un sol dia en l'edició del 2003 abans de caure, com tot el certamen, sota la pressió de la vaga dels intermitents francesos. Tenint en compte, tanmateix, que el muntatge ja s'havia estrenat a la Staatsoper de Berlín i que fins i tot s'ha pogut veure en algun teatre de províncies de França, la necessitat de tornar-lo a oferir es fa més difícil d'entendre.
La premissa de la qual parteix Peter Mussbach és, almenys, curiosa, un gran flash-back d'una Violetta rossa i vestida de blanc que, en els darrers instants de la seva vida, entra i surt dels seus records, evocats sovint en un ominós blanc i negre poblat per personatges fantasmagòrics. L'escena (seria impropi parlar de decorat) està emmarcada com si fos una finestra de cotxe sobre la qual, de tant en tant, passa un netejaparabrises (¿o són les manetes d'un rellotge indicant que el temps s'acaba per a la protagonista?), mentre un teló de gasa, que separa l'escenari i l'orquestra del públic i que va dificultar encara més l'empatia entre les dues zones, serveix per projectar-hi imatges d'automòbils, llums de fars, pluja, carreteres perdudes: Marilyn Monroe es troba amb David Lynch.

Per desgràcia, Mussbach -de qui hem vist propostes mil vegades més interessants- no posseeix la pertorbadora imaginació del gran cineasta nord-americà i la seva proposta bombardeja l'òpera de Verdi amb una estètica glacial i deshumanitzada, per no dir hòrridament lletja, que esmicola la ben calculada progressió dramàtica de l'obra al presentar-nos, ja de bon començament, una Violetta a les últimes que mai no abandonarà l'escena. La imatge surrealista del vestit blanc de la protagonista, sense que es vegi el seu cos, o la solitud final de Violetta són petits elements redemptors d'un muntatge de qualitat ínfima que, amb les seves pretensions intel·lectualoides, menysprea els personatges i tortura l'espectador. L'absència del director d'escena a l'estrena del dia 7 va ser més que significativa.

No sempre es dóna que escena i fossar funcionin en la mateixa longitud d'ona. Maleïda la gràcia, per tant, que un cop que això passa sigui amb una Traviata d'aquestes característiques. Daniel Harding -nen mimat del director d'Ais de Provença, Stéphane Lissner- va signar, després que ja fa dos anys va robar tota la poesia de l'Evgueni Onieguin de Txaikovski al mateix escenari del Théâtre de l'Archevêché, una versió seca, aspra, gens amorosida del capolavoro verdià. En una roda de premsa anterior a l'estrena, el jove director anglès (28 anys) es vantava de netejar l'obra d'algunes tradicions que s'hi havien incrustat, pretensió desmentida pels talls infligits, habituals a la majoria de teatres, com el de la segona estrofa d'Ah, fors'è lui i la cabaletta del baríton. Esclar que potser va ser una sort per a uns cantants que van haver de patir una batuta nerviosa que mai no deixava respirar la música. Mediocre l'EuropaChorAkademie (tampc va ser culpa seva que haguessin de cantar el brindis amagats), i a bon nivell l'Orquestra de Cambra Mahler, tot i que les seves reduïdes dimensions van causar un so escarransit i anèmic de la corda, per exemple, als preludis dels actes primer i tercer.

DERROTA SENSE PIETAT
En l'entrevista que va oferir a l'AVUI, Hugues Gall, el ja exdirector de l'Òpera de París, citava un dels consells del seu mestre Rolf Liebermann: el nivell d'una representació el donen els intèrprets dels papers més petits. Bé, el nivell dels secundaris de La Traviata d'Ais va ser execrable, amb l'honrosa excepció de la Flora de Marina Prudenskaja i el Barone Douphol d'Enrico Marabelli. Zeljko Lucic va ser un Germont père rutinari (amb un Di Provenza, en conseqüència, rutinari; que n'és d'avorrida aquesta ària quan no s'hi posa ni sal ni pebre!), de veu no pas inatractiva que, no obstant, es descentra a mesura que va pujant la tessitura.

Els seus problemes, però, no van ser res al costat dels patits per Mireille Delunsch, una de les més interessants sopranos franceses dels darrers temps, aquí derrotada sense pietat per les exigències d'un rol temible com el de Violetta. A favor seu, s'ha de reconèixer que va entrar a fons en la proposta de Mussbach. Punt final, però, perquè amb una veu escardalenca, amb aguts laboriosos (i mai aguantats), dicció exòtica i problemes d'afinació (a Addio del passato sobretot), Delunsch no va donar en cap moment la talla del rol, ja no en la pirotècnia del primer acte, que li va costar Déu i ajut de superar, sinó en els moments dramàticament clau, com un Amami, Alfredo sense gruix. Més que patir amb ella, l'espectador patia per ella.

Tota aquesta suma de desencerts va fer que brillés encara més la presència de l'únic element que a Ais justificava el nivell internacional del festival: Rolando Villazón. El paper d'Alfredo no li suposa cap esforç i el tenor mexicà no va desaprofitar ni una oportunitat per imposar el seu resplendent timbre i el seu temperament comunicatiu. Donades les circumstàncies, hauria estat comprensible que Villazón hagués caigut en la temptació de cert narcisisme exhibicionista, temptació rebutjada per un sentit aristocràtic del fraseig que va fer de De' miei bollenti spiriti i la impetuosa cabaletta posterior un dels (escassíssims) punts àlgids d'aquesta desangelada vetllada. Villazón debuta al Liceu la propera temporada amb L'elisir d'amore i hi tornarà dos anys més tard amb la Manon de Massenet, al costat de Natalie Dessay, una perspectiva de futur que ja crea dosis industrials de salivera.

El Festival va tancar ahir les seves portes amb el cartell de l'any vinent ja plenament definit: nous muntatges de Così fan tutte amb Daniel Harding a la batuta i direcció escènica de Patrice Chéreau, La clemenza di Tito amb Paul Daniel i Lukas Hemleb, Il barbiere di Siviglia amb Daniele Gatti i les forces del Teatro Comunale de Bolonya, el retorn de The Turn of the Screw en la posada en escena de Luc Bondy i la Julie de Philippe Boesmans que la propera temporada estrenarà La Monnaie de Brussel·les. Stéphane Lissner es manté fidel a la seva aposta per la joventut (com es comprova en els repartiments) i les col·laboracions amb institucions d'arreu d'Europa. Esperem que en el seu camí no s'hi creui cap altre desastre operístic.

Xavier Cester
Avui